NOVA MARCA PERSONAL A LA
MARATÓ DE HÈLSINKI   
















  

La marató de Hèlsinki és de les més antigues d’Europa. Va començar a disputar-se el 1980, sempre el mes d’agost. No és la millor època per als corredors del sud d’Europa perquè implica entrenar-se durant l’estiu, però en canvi és ideal per combinar les vacances amb la disputa d’una marató internacional molt atractiva.

   Jo la vaig conèixer el 1987, quan era un jove corredor que encara no havia començat la meva dèria viatgera. De fet, va ser la quarta marató de la meva vida, després de les de Nova York 83, Londres 85 i Barcelona 87. Per tant, era la primera vegada que afrontava una marató només uns mesos després de l’anterior i també era la meva primera experiència en combinar una marató amb les vacances, ja que després de la cursa vaig llogar un cotxe i vaig pujar fins al Cercle Polar Àrtic.

   Tot i que no ho tenia previst així, vaig fer el viatge tot sol, però a l’avió vaig coincidir amb un noi de Barcelona, que es deia Joan Gómez, i que treballava en un banc. També anava sol i, per tant, ens vam fer companyia mútuament. Encara recordo la cara d’estupor que va posar quan vam anar a buscar el dorsal i no es trobava a la llista d’inscrits. Resulta que l’havien posat pel segon cognom. Des d’aquell dia sempre he tingut el costum d’inscriure’m només amb el primer cognom en les maratons estrangeres, per evitar confusions.

   En aquella marató tot era nou per a mi. Mai havia corregut a la tarda i no sabia com aniria la cosa. La idea era rebaixar una mica la marca de 3:26 que havia fet a Barcelona el mes de març. El Joan Gómez era més ràpid que jo i, per tant, ens vam acomiadar després de deixar la bossa de la roba a la grada de l’Estadi Olímpic. Allò també em va sorprendre. La podies deixar on volguessis amb la tranquil·litat que després de la marató la trobaries al mateix lloc.

   Vaig sortir amb prudència, però intentant mantenir un ritme que em permetés aspirar a la marca. Era una marató relativament multitudinària, que et permetia anar sempre acompanyat i buscar un grupet que anés al teu ritme. Em vaig fixar amb una noia que estava de bon veure i que em va semblar que anava molt regular i m’hi vaig posar al darrere. Les alarmes van sonar en el km 16, quan vaig començar a notar que se’m feia una butllofa al peu. Massa d’hora. Vaig perdre la noia i vaig anar fent al meu aire, aprofitant que passàvem per un parc magnífic. Vaig decidir distreure’m amb el paisatge.

   Els anys canvien la percepció de les coses, però crec recordar que vaig acabar relativament bé i molt content, perquè vaig fer 3:23:36 i vaig rebaixar gairebé tres minuts la marca de Barcelona. A més, vaig experimentar per primera vegada la sensació d’acabar una marató dins d’un estadi olímpic, i no d’un estadi olímpic qualsevol sinó del que va viure l’extraordinària gesta de l’inigualable Emil Zátopek, que en els Jocs del 1952 va aconseguir guanyar la medalla d’or en els 5.000 metres, els 10.000 i la marató, cosa completament impensable avui dia.

   De seguida em vaig retrobar amb el Joan Gómez i l’endemà ho vam celebrar amb un dinar en un restaurant en un carrer que ens va fer molta gràcia perquè es deia Arkadiankatu.

   Des d’aquell llunyà 1987 no he tornat a córrer la marató de Hèlsinki, però l’estadi olímpic de la capital finlandesa ha continuat vivint moments històrics. L’any 1994, en els Campionats d’Europa d’atletisme, Martín Fiz, Alberto Juzdado i Diego García van aconseguit les tres medalles de la marató. Curiosament, Fiz havia guanyat la prova anual de Hèlsinki l’any anterior, amb una marca de 2:12:47, que encara avui dia continua sent el rècord de la cursa.

   El circuit no ha variat massa durant els anys, i continua fent una volta molt àmplia pels afores de la ciutat, per acabar, com sempre, a l’interior de l’històric Estadi Olímpic. La marató manté el seu caliu i, tot i que el seu prestigi, no s’ha enfilat mai més enllà dels 4.000 participants. Probablement l’època de l’any en què es disputa continua sent un hàndicap per als maratonians europeus, obligats a fer l’acumulació de quilòmetres durant els mesos d’estiu.