TORNO A PARÍS I EM QUEDO A LES PORTES 
DE BAIXAR DE TRES HORES   












  

  

   Després de la gran decepció del 1988, vaig decidir tornar a París el 1989 per treure’m l’espina. Baixar de tres hores ja no era una obsessió perquè ho havia fet a Calvià 88 i Barcelona 89, però volia gaudir de la cursa i “revenjar-me” del calvari de l’any anterior.

 

    Però la marató de París no era, en aquella època, la gran marató urbana que coneixem avui i vaig tornar, globalment, força decebut. A la crònica que vaig escriure per la revista “Marathon” hi deia, entre altres coses, això: “París no acaba de donar els mínims que un maratonià busca quan decideix córrer una marató lluny de casa seva. Que ningú no esperi trobar a París l’ambient inigualable de Nova York, el caliu de Londres, l’exotisme de Hèlsinki, el regust clàssic de Boston o el recorregut ràpid i fàcil de Rotterdam. La marató de la capital francesa és molt freda. La gent no connecta amb els maratonians i, tot i que l’organització és bona, el corredor té sempre la sensació que li falta alguna cosa. Podria dir, sense por d’equivocar-me, que el noranta per cent dels habitants de París ni sabien que el 30 d’abril hi havia una marató a la seva ciutat. Les cares que feien la gent al metro quan ens veien amb calça curta i un dorsal ho deien clarament...”

 

   Personalment també semblava que aquella marató continuava tenint algun component de malastrugança. El meu amic Joan Mas, que m’acompanyava, es va haver de quedar a l’hotel per culpa d’un mal de queixal insuportable, i jo, després d’anar com un rellotge fins el quilòmetre 40, vaig tenir una rampa al bessó que em va obligar a afluixar el ritme i em va fer acabar amb un temps de 3:01:41. Com que baixar de tres hores ja no era una assignatura pendent, vaig preferir agafar-m’ho bé i recordar que l’any anterior havia trigat dues hores i set minuts més a fer el mateix recorregut. Però em va doldre no baixar de tres hores per tercera vegada, després d’haver anat al ritme desitjat fins el km 40.

 

Mentre tornava cap al centre de la ciutat em vaig dir a mi mateix que no tornaria a fer la marató de París mentre s’arribés al maleït hipòdrom de Vincennes... I vaig complir la paraula.