AUCKLAND, UNA MARATÓ
ALS ANTÍPODES   





















  

   Auckland és la principal ciutat de l’illa del Nord de Nova Zelanda i la més gran i poblada de tot el país, amb més d’un milió d’habitants. Està situada entre el golf d'Hauraki a l'est, obert al Pacífic, els turons d'Hunua Ranges al sud-est, el port de Manukau al sud-oest, obert al mar de Tasmània, i la carena de Waitakere al nord-oest. La part central de la conurbació ocupa l'estret istme entre els ports de Manukau i Waitemata.

   El rugbi és l’esport nacional per excel·lència, però per influència britànica també es practiquen molt el cricket i el netball, un esport femení semblant al korfball. Auckland també és molt coneguda en el món de la vela i la pràctica de l’esport popular, particularment el córrer, està molt generalitzada. La ciutat organitza cada any la marató més important del país, encara que, per la seva llunyania del món occidental, mai serà multitudinària. Actualment es mou entre els 1.500 i els 1.800 corredors. Curiosament, quan jo la vaig fer, l’any 1992, vam ser 2.500 corredors i no sé el motiu d’aquesta tendència a la baixa, contrària a la resta de maratons del món... La pàgina web especifica que les restriccions de participació venen marcades pel pas per l’Auckland Harbour Bridge, però aquest pont ja es va travessar el 1992. El què sí que ha crescut molt són les curses paral·leles, que abans no hi eren. Se’n fan de 5 km, quart de marató i mitja marató. Només les curses de 21.097 i 42.195 metres creuen el famós pont de la ciutat.

   L’any 1992 vaig decidir anar a córrer aquesta marató. Va ser una decisió ràpida, consensuada amb l’Esther, la noia amb qui sortia aleshores. Com que a l’estiu no podia fer les vacances perquè havia d’empalmar el Tour de França amb els Jocs Olímpics de Barcelona, vaig buscar un destí interessant per anar a la tardor. A la revista de l’AIMS, que havia arreplegat a la marató de Rotterdam a la primavera, vaig veure que es feia una marató a Auckland, i em va semblar molt temptador aprofitar-la per conèixer Nova Zelanda, un país que em fascinava. A més, promocionaven molt la marató perquè per primera vegada s’incloïa el pas pel Harbour Bridge. Probablement per això la prova va tenir una participació tan alta, superior a l’actual.

   No em va costar convèncer l’Esther per fer les vacances a Nova Zelanda i aprofitar-les per córrer la marató d’Auckland. Va ser una gran elecció. Vam tornar tots dos molt contents, després d’una experiència fantàstica en un país meravellós.

   Pel que fa a la marató, el temps n’ha esborrat molts records, però conservo quatre notes i algunes imatges al cap. Recordo que vaig haver de matinar molt perquè la cursa començava a dos quarts de 7 del matí. A més, estàvem al centre de la ciutat i calia desplaçar-se fins a la sortida, que era molt lluny. Em vaig llevar a les 4 per anar a l’hotel Pan Pacific, d’on sortien els autocars que traslladaven els participants a la sortida.

   Abans d’aquella marató només n’havia fet setze, i, evidentment, mai cap tan lluny de casa, ja que Nova Zelanda està als antípodes de Catalunya. Precisament per això, recordo que em va cridar molt l’atenció el fet de veure que l’atletisme de fons s’havia convertit ja en un fenomen universal i que no observaves diferències entre els maratonians ni en la manera d’organitzar les maratons.

   La sortida estava perfectament muntada. Això sí, els organitzadors confiaven plenament en la bona fe dels participants, ja que les diferents zones estaven marcades amb cartells d’expectativa de marca, però no demanaven acreditació de cap mena. Fins i tot els dorsals no anaven per marca sinó per ordre alfabètic. Jo mateix tenia el número 8 i, evidentment, això no em donava dret a situar-me al davant sinó que m’havia de col·locar on el meu criteri i la meva consciència em dictessin.

   En aquella època jo era un maratonià sub tres hores que encara no havia arribat al meu límit. De fet les meves millors marques les vaig fer dos anys després. Però aquella marató era molt especial i sabia de sobres que faria una marca discreta. A l’estiu, per qüestions de feina, no havia pogut entrenar gaire, i les 30 hores de viatge per cobrir els 18.000 quilòmetres des de Catalunya no ajudaven gens a tenir bones sensacions. Cal tenir en compte que havíem arribat dos dies abans, perquè la idea era poder fer les vacances tranquil·lament després de la marató, per no haver de condicionar les coses que volíem fer amb els entrenaments.

   Així doncs, vaig sortir tranquil, sense estar gaire pendent del rellotge i sense un objectiu de marca concret. Després de cinc quilòmetres, encara a les fosques, vam creuar l’espectacular Harbor Bridge, i al km 6 vaig fer la primera ullada al rellotge: 27 minuts i 46 segons. Aquell era un ritme molt còmode per a mi en aquella època i el vaig mantenir sense problemes durant tota la primera meitat de la marató. Vaig passar el km 10 en 45.54 i en aquell moment vam arribar al port de la ciutat, on hi havia amarrat el cèlebre Rainbow Warrior, el vaixell de Green Peace que s’havia fet famós uns anys enrere.

   Tota la marató anava per la vora del mar i no recordo que hi hagués cap pujada important. Vaig passar la mitja en 1:37:31, però, lògicament, no vaig poder doblar en la segona, que vaig fer en 1:44:08. El cansament em va sortir i vaig acabar corrent per sobre dels 5 minuts per quilòmetre. El temps final, però, no va estar malament: 3:21:39.

   Recordo especialment l’arribada de la marató. Els últims metres eren damunt d’una autèntica catifa de gespa i hi havia un locutor que intentava encoratjar els corredors que anaven arribant, cridant-los pel nom. En el meu cas, en portar el dorsal 8, em va trobar de seguida a la llista i quan va anunciar que era de Barcelona vaig rebre una ovació realment espectacular. Igual que si aquí ens haguéssim trobat amb un participant de la lluna!

   Un cop passada la línia d’arribada em van donar la medalla commemorativa i una samarreta de “finisher”, diferent de la que havia rebut a la fira del corredor, que, per cert, devia ser molt modesta perquè ni la recordo... També donaven plàtans i una beguda energètica que es deia “Replace”, que és la que havien anat oferint durant tots els avituallament de la marató.

   Després de retrobar-me amb l’Esther va arribar l’hora de tornar a l’hotel. Vam preguntar on podíem agafar un autobús, però ens van obligar a canviar els plans tant si vols com si no vols. Un matrimoni gran, que havia anat a veure l’arribada del seu fill, es va oferir a acompanyar-nos amb el seu cotxe, i no només això sinó que, abans de portar-nos a l’hotel, ens van fer un recorregut turístic per la ciutat. Tot això contribuïa a fer-nos veure que ens trobàvem en un país que, per la seva llunyania, mimava molt el turisme, ja que no era massa habitual trobar-se amb gent que havia vingut des de l’altra punta del món, com era el nostre cas.

   En aquest sentit, recordo que l’organització de la marató designava un estudiant de turisme a cada participant estranger, que érem una absoluta minoria, per ajudar-lo a moure’s no només per Auckland sinó per tot el país. El nostre ens va venir a rebre a l’aeroport i ens va ser de gran ajuda per acabar de concretar detalls del pla de viatge que portàvem des de Barcelona.

   Suposo que, gairebé un quart de segle després, les coses deuen haver canviat força, i no crec que l’organització continuï tenint aquests detalls amb els participants que arriben d’ultramar.

   No he repetit la marató d’Auckland ni he tornat a Nova Zelanda, però sempre li comento a la Cristina que, quan puguem, ho hem de fer. Tinc ganes de comprovar si el país dels kiwis i dels All Blacks continua sent el paradís terrenal...