HONOLULU, UNA EXÒTICA MARATÓ
AMB UNA PARTICIPACIÓ MULTITUDINÀRIA   
























  

   La marató de Honolulu va néixer el 1973, quan les maratons urbanes encara no s’havien popularitzat. De seguida, però, va començar a créixer, i en les primeres edicions sempre aconseguia duplicar els participants de l’anterior. Aquesta bogeria va arribar al màxim el 1995, quan la marató va tenir 34.434 inscrits i 27.022 acabats. Va encapçalar el rànquing mundial aquell any, per davant de Nova York, Londres i la resta de grans maratons del món, un fet increïble tenint en compte la seva situació geogràfica.

   Actualment, la participació està estabilitzada per sobre dels 20.000 corredors, però sense superar els 25.000. Més dels 60 per cent dels corredors són japonesos.

   El recorregut de la marató comença prop d’Ala Moana Beach Park, a l'altra banda d'Ala Moana Center, i avança cap a l'oest seguint la línia de la costa cap al centre de Honolulu. Després va fins a Waikiki, puja a Diamond Head, i se’n va cap als barris de l’est a través de Hawaii Kai. El tram final porta els corredors de tornada fins a Waikiki i l’arribada es troba al parc Kapiolani.

   No és un circuit fàcil perquè és força ondulat, però no té pujades excessivament fortes. Les condicions climàtiques són moderadament complicades, a causa del clima tropical, amb temperatures entre els 18 i els 27 graus, i una humitat força elevada.

   L’atractiu d’aquesta marató també em va temptar a mi i finalment l’any 1996 vaig fer la maleta i vaig marxar cap a Hawaii. Han passat molts anys però encara sovint recordo aquella experiència. Vaig fer el viatge tot sol, amb la sensació d’anar-me’n al cul del món, i realment no m’equivocava. No vaig aprofitar el viatge per conèixer a fons l’arxipèlag. Em vaig limitar a Honolulu, i a  una volta d’uns 60 quilòmetres en bicicleta per l’illa d’Oahu, que vaig fer l’endemà de la marató. Recordo que vaig tenir una impressió un punt contradictòria. Realment, em va agradar l’illa, els seus paisatges, les seves platges, però al mateix temps vaig pensar que no valia la pena anar tan lluny. Excepte per als malalts del surf, les platges hawaianes no tenen res a envejar a altres que tenim molt més a prop. Aquesta, almenys, és la conclusió a què vaig arribar l’any 96, quan vaig tornar de Honolulu.

   Banyar-me a la platja de Waikiki i una interessant visita a Pearl Harbor, el lloc on es va originar la participació nord-americana a la Segona Guerra Mundial, van ser les dues millors experiències del viatge, al marge, òbviament, de córrer una de les maratons més importants del món en aquell moment.

    Tenia l’hotel a uns tres quilòmetres de la línia de sortida de la marató, i vaig decidir anar-hi tranquil·lament a peu, sense buscar cap alternativa. Pel camí em vaig anar trobant corredors, que, com jo, es dirigien a Ala Moana Beach Park. Era negra nit perquè la marató arrencava a les 5 del matí. A mesura que m’acostava a la zona de sortida, el formiguer era cada vegada més espès. Cal tenir en compte que hi havia 25.000 inscrits. De seguida vaig notar que els japonesos eren majoria. Vaig pensar que probablement a la marató de Tòquio no n’hi devia haver tants!

   Feia calor, però a aquella hora era suportable, tot i que ja es notava que la humitat era molt alta. Em va venir al cap la imatge de la portada d’un quadern per anotar els entrenaments, editada per una coneguda marca esportiva, en què es veia l’arribada de la marató de Honolulu, amb els corredors suats i tirats per terra... Vaig desitjar no ser protagonista d’una situació similar unes hores després...

   Vaig sortir força ben col·locat perquè havia pogut acreditar una marca inferior a les tres hores en els últims dos anys. A més, el nivell dels participants era molt popular. Vaig veure que corrien famílies senceres de japonesos, i vaig suposar que la Japan Airlines els feia ofertes de viatge molt atractives...

   En els primers quilòmetres vaig experimentar sensacions molt curioses. La marató era el dia 8 de desembre, i alguns carrers estaven guarnits amb ornaments nadalencs. Es feia difícil assimilar-ho en aquell ambient calorós, ja que en la nostra cultura sempre associem Nadal amb el fred...

   Tot i les condicions tan diferents del meu hàbitat natural, vaig anar fent quilòmetres amb relativa facilitat, amb un ritme aproximat de 4.30 el quilòmetre, un ritme molt còmode per a mi en aquella època. No tenia la sensació d’estar corrent una marató tan multitudinària. No trobava cap aglomeració. Quan vaig començar el camí de retorn cap a Waikiki, a través de Hawaii Kai, vaig entendre perquè. Em vaig començar a creuar amb els corredors que encara anaven fins al punt de gir i, a mesura que m’acostava al final, la riuada era cada vegada més gran. Ja m’imaginava que el nivell dels maratonians participants en aquella marató era més aviat baix, però no em pensava que ho fos tant. Em feia creus que a mi em quedessin quatre o cinc quilòmetres i la immensa majoria de corredors n’haguessin de fer encara quinze o vint...

   Veure aquella munió de japonesos em va ajudar a distreure’m una mica i a suportar millor uns quilòmetres finals que se’m van fer molt llargs. No veia la manera d’arribar al parc Kapiolani... Vaig acabar tocadet, no fins al punt d’emular la fotografia del quadern que he comentat abans, però certament amb molts problemes de deshidratació a causa de la humitat.

   El meu temps final va ser de 3:14:50, a 4.37 de mitjana, una marca discreta per a l’època. Vaig lamentar que, per uns pocs segons, no hagués pogut clavar el número pi, una ximpleria que em feia gràcia en aquella època, i que mai vaig poder aconseguir.

   En aquell moment no vaig valorar que havia aconseguit la millor classificació relativa de la meva vida passada i futura en una marató. Em vaig limitar a marxar cap a l’hotel a dutxar-me i descansar, sense pensar en números ni classificacions. Va ser amb el pas de les hores i els dies que vaig prendre consciència del tipus de marató que havia corregut. Quan vaig sortir de l’habitació de l’hotel per anar a dinar, a l’ascensor em vaig trobar amb una noia, evidentment japonesa, que tornava de l’arribada, amb la medalla penjada i la cara desencaixada. La vaig felicitar i li vaig dir que jo també havia corregut la marató. Quan em va preguntar la marca i li vaig dir va obrir uns ulls com unes taronges i em va començar a fer reverències, igual que si jo m’hagués trobat amb el plusmarquista mundial... Ella havia fet sis hores.

   Dies després vaig rebre a casa una medalla al mèrit, que s’enviava només al primer dos per cent dels corredors classificats, una manera d’ampliar l’elit fins als populars més ràpids. Concretament vaig estar en l’1’85 per cent capdavanter, ja que vaig acabar en el lloc 451 de 24.335 classificats. Feia patxoca pensar que havia tingut gairebé 24.000 corredors al darrere, i vaig pensar què hauria passat si hagués baixat de les tres hores...

   Tot això, vist amb la perspectiva del temps, no són més que batalletes i, en el fons, sense cap mèrit. Un corredor popular es valora a si mateix en funció de si aconsegueix o no els seus objectius. La classificació relativa en una marató no té cap importància, ja que depèn del nivell de la resta de participants, no d’un mateix. Si em van donar aquella medalla al mèrit és perquè la marató de Honolulu té un nivell molt popular, no perquè el meu registre fos res de l’altre món. De fet, va ser molt inferior a les meves marques de l’època. En qualsevol cas, tinc aquella valuosa medalla al costat del diploma, i la marató de Honolulu del 96 sempre constarà en les meves estadístiques com la marató en què vaig aconseguir la millor classificació relativa de la meva carrera. I al marge d’això, la recordaré com una altra experiència fantàstica en un lloc realment especial.