DUBLÍN, UNA MARATÓ EN DILLUNS 
VISITANT EL MEU NEBOT 







  

 

La tardor del 2001 vaig anar a córrer a Dublín perquè hi tenia un nebot, el Roger, estudiant i treballant. Anys enrere havia anat a veure el seu germà Jordi a Corea del Sud, on va viure un temps, i havia aprofitat per córrer la marató de Seül. Per tant, em semblava lògic que anés a veure també el Roger, ja que Irlanda era molt més a prop.

   Quan ja ho tenia tot lligat va arribar l’11 de setembre, el dels atemptats a Nova York i Washington. En els dies següents, quan l’organització de la marató de Nova York va decidir no suspendre la prova, TV3 en va adquirir els drets per fer-ne la transmissió. La marató, com sempre el primer diumenge de novembre, era just 6 dies després de la de Dublín, que es corria en dilluns, i jo tenia vacances. Aleshores vaig tenir una idea: córrer les dues maratons. Vaig proposar a l’empresa que la transmissió de la marató de Nova York la fes el Xavier Bonastre des de l’estudi i que jo podia anar entrant per telèfon mentre la corria. Jo m’espavilaria per anar pel meu compte d’Irlanda als Estats Units, a canvi que l’estada a Nova York anés al seu càrrec. Així podia combinar les vacances amb la feina i afegir un repte nou i inesperat al meu historial: córrer dues maratons en 6 dies. Van acceptar la proposta.

   A mesura que s’acostava el dia de la marató de Dublín m’anaven entrant dubtes. No sabia si seria capaç d’aguantar dos esforços tan seguits, i amb un viatge transoceànic pel mig.

   Això va fer que m’agafés la marató de Dublín amb molta precaució, a un ritme força més baix del compte.

   La prova començava al carrer Fitzwilliam i es dirigia cap a l’oest de la ciutat. Passades quatre milles s’arribava al zoo de Dublín i s’entrava a l’enorme Phoenix Park, que no s’abandona fins el quilòmetre 16 o 17. Aleshores la ruta va cap al sud i el punt de la mitja marató es troba en un altre parc, molt més petit que el Phoenix, el Brickfields Parc, i aviat s’agafa ja la direcció est per tornar cap al centre, passant encara per un altre parc, el Bushy. Realment, les zones verdes són constants i fan que el recorregut sigui molt agradable per córrer, tot i que l’animació és molt pobra. Ja en el tram final del recorregut, els corredors arriben a la Universitat i passen encara a tocar d’un altre parc, l’Elm Park Golf Course, abans d’enfilar definitivament cap al nord i acabar a Merrion Square North, a pocs metres de la línia de sortida.

   La temperatura a Dublín a finals d’octubre sol ser d’entre 12 i 14 graus, ideal per córrer maratons, però molts anys el vent, habitualment del sud-oest, acostuma a perjudicar molt els corredors. De fet, el record que tinc d’aquella participació és de suportar fortes ràfegues de vent, que van fer força desagradable l’experiència.

   Vaig acabar, força masegat de cames, en tres hores i 50 minuts, una marca fluixa en aquella època. Els parcials de les dues mitges van ser d’1:53:34 i 1:56:39.

   Per davant tenia el viatge a Nova York i només 6 dies per tornar a afrontar una marató. No les tenia pas totes. I amb raó...