VENÈCIA, UNA MARATÓ NOVA PER
SEGUIR VOLTANT EL MÓN
 









 

Quan vaig acabar la temporada 2016-2017 amb la marató de Ginebra, pensava que la primera de la temporada 2017-2018 seria la de Nova York...
Doncs no. Dues setmanes abans de córrer un cop més la Big Apple vaig fer la marató de Venècia per primera vegada a la meva vida, i vaig ampliar la llista de maratons diferents fins a les 83.

   Córrer a Venècia va ser tota una casualitat. Tot va començar quan la nostra amiga Anna Galera ens va dir que havia decidit sorprendre el seu marit, el Carles Boix, amb un viatge a la marató de Venècia com a regal d’aniversari. Com que hem fet diversos viatges junts, l’Anna ens va demanar si els voldríem acompanyar. Primer ho vam descartar per la proximitat amb Nova York, però de mica en mica vam anar madurant la idea i ens va semblar que podria ser un viatge divertit i que els podíem ajudar força amb la logística, tenint en compte que ells feien el viatge amb els seus bessons de 9 mesos. Així que vam convenir amb l’Anna que organitzaríem el viatge d’amagat del Carles, per presentar-nos a Venècia i sorprendre’l...

 

   Li vaig dir el Carles que definitivament no podíem anar a Venècia, però vaig fer la inscripció, amb una il·lusió afegida ja que Catalunya figurava en la llista de països. A l’hora de la veritat, però, la bandera espanyola va aparèixer al dorsal i va tocar “tunejar-lo” com altres vegades...

 

   La sorpresa pel Carles va ser majúscula. Vam arribar a l’apartament a les 11 de la nit del divendres i quan ens va veure a tots tres no se’n sabia avenir. De cop, la família havia passat de quatre a set membres!

 

   El dissabte vam agafar el vaporetto i l’autobús per anar a la Expo de la marató, situada a l’immens parc de San Giuliano. Era una fira del corredor correcta, que denotava que estàvem davant d’una marató mitjana. Com és habitual ara gairebé a tot arreu, la prova reina anava acompanyada d’una cursa de 10 km i de proves infantils el dissabte.

 

   Diumenge al matí, el Carles i jo vam matinar per agafar el vaporetto i anar caminant cap al lloc on sortien els autobusos que traslladaven els corredors cap a la sortida. Vam filar tan prim que gairebé vam agafar l’últim!

 

   La marató comença lluny de Venècia, concretament a la petita localitat d’Stra, uns 25 quilòmetres a l’oest de la ciutat, a la Riviera del Brenta, una zona plena de canals, on els rics nobles venecians hi van construir els seus palauets i cases de vacances al segle XVIII.

 

   Els 6.000 participants en la trenta-dosena edició de la prova ens vam situar als nostres corrals de sortida. El cel estava tapat però, tot i la previsió de pluja, de moment aguantava.

 

   Amb el Carles vam decidir que agafaríem de referència les llebres de 4 hores i 15 minuts, perquè no teníem gens clar que poguéssim córrer en menys de 4 hores. Ell, amb els bessons, no havia pogut entrenar gaire, i jo havia de pensar també en la marató de Nova York de dues setmanes després...

 

   La primera part del recorregut va seguint la Riviera del Brenta, en un ambient agradable i d’un gran atractiu històric, paisatgístic i cultural, amb moltes viles venecianes al costat del riu.

 

   Anàvem al ritme previst, però ja vam veure que no ens podíem refiar de les llebres perquè, com acostuma a passar, anaven molt més ràpid del què anunciaven. En aquest cas, gairebé portaven el ritme per acabar en 4 hores i no en 4:15. Nosaltres, a la nostra, vam passar el km 5, a la població de Dolo en 28:41, exactament el mateix parcial que vam fer entre el km 5 i el 10.

 

   Vam seguir per les poblacions de Mira i Oriago, fins arribar a Marghera, on hi havia el pas de la mitja marató, que vam fer amb un temps de 2:01:44. En cap moment vam pensar en baixar de les 4 hores perquè ja prevèiem que a la segona mitja anirien maldades...

 

   El km 25, a la ciutat de Mestre, el vam passar en 2:28:34, encara força sencers, però a partir del 30, que era al parc de San Giuliano, on hi havia la Expo, ja vam començar a afluixar. A més, van començar a caure quatre gotes, encara que això no crec que ens perjudiqués.

 

   D’allà la marató anava ja a buscar el Ponte della Libertà, el pont d’entrada a la ciutat de Venècia, que té una llargada d’uns quatre quilòmetres. L’anècdota de la marató, que vam saber després, va ser que el cotxe cap de cursa va entrar a l’autopista enlloc de passar el túnel que s’havia d’agafar, i va fer que el grup capdavanter s’equivoqués de ruta i hagués de fer mitja volta al mig de l’autopista. Això va donar la victòria a l’atleta que en aquell moment ocupava la cinquena posició, i que va ser el primer que va fer el camí correcte...

 

   Nosaltres ho vam començar a passar malament en el pont, que no s’acabava mai. Sort que vam trobar un corredor que ens va donar conversa. Era un independentista del Vèneto, i evidentment vam xerrar molt sobre el procés català.

 

   El km 35, al mig del pont, el vam passar en 3:28:34 i li vaig dir al Carles que s’animés, perquè aviat entraríem a la ciutat i veuríem la família.

 

   De fet, aquesta no és la millor marató per als seguidors, ja que no es poden desplaçar pel recorregut. Havíem quedat amb la Cristina i l’Anna –i lògicament la Fiona, el Joan i la Gemma- a la Piazza San Marco, el lloc més turístic de la marató. El què passa és que allà ja és el km 41, ja que, quan la marató entra a Venècia, va cap a la renovada àrea portuària abans de dirigir-se a les zones concorregudes de la ciutat. Es corre al costat del Canale della Giudecca fins a la Punta della Dogana, pujant i baixant diversos ponts, fins que es travessa el Gran Canal a través d’un pont mòbil  expressament construït per la marató.

 

   Per fi vam arribar a la Piazza San Marco, l’únic lloc amb presència massiva de públic de tota la marató. Allà vam parar a petar la xerrada i fer fotos amb la família, i vam afrontar l’últim quilòmetre, per creuar la línia d’arribada, situada a la Riva Sette Martiri.

 

   Vam acabar amb un temps real de 4:15:43, prou satisfets donades les circumstàncies. Després de recuperar les bosses i descansar una mica al parc que hi havia al costat de l’arribada, vam agafar el vaporetto per anar a retrobar les famílies. Encara ens van quedar unes hores per fer turisme, perquè no marxàvem fins l’endemà a la tarda.

 

   Conclusió: un bon cap de setmana familiar i una marató nova a la col·lecció, no massa recomanable per als qui busquen un recorregut turístic, ja que la Venècia que tothom coneix només es viu en els dos últims quilòmetres, quan les forces ja no permeten gaudir massa del paisatge. En qualsevol cas, és una marató ben organitzada, sense desnivells importants, però amb l’inconvenient dels pontets de la part final per als qui corren pensant en la marca.