A COPENHAGUEN ARRIBO A LA VUITANTENA

MARATÓ DIFERENT
 

















Tot va començar uns mesos abans, quan en un dels entrenaments del dimecres a la botiga del Domingo Catalán el Jordi Mas em va dir que s'estava muntant una bona colla per anar a la marató de Copenhaguen. Justament, jo en buscava una per acabar la temporada i havia de ser inèdita per poder arribar al número 80 i així poder tancar el meu pròxim llibre, que portarà per títol "La volta al món en 80 maratons". Vam consultar preus amb la Cristina i, tot i que Dinamarca és un país car, els bitllets d'avió sortien molt bé de preu. Per tant, vam tirar pel dret i ens vam afegir a la colla.

 

La veritat és que no vaig arribar al dia D en les millors condicions, però pensava que no tindria problemes per fer la marató una mica per sota de les quatre hores. En el dinar de dissabte amb tota la colla, vam decidir amb el Jordi Mas i el Marc Sanclimens que sortiríem tots tres a 5:30 i que aniríem junts fins que poguéssim. El José Ramon va dir que volia anar una mica més ràpid, i els altres ja estaven molt lluny del nostre nivell...

 

   El diumenge vam sortir de l'apartament amb la Cristina i la Fiona uns minuts abans de l'hora fixada per la foto amb els companys. Els avantatges de tenir l'apartament tan a prop de la sortida. Quan vam arribar a la zona de sortida, no van deixar passar les noies, que van decidir que marxarien cap al metro per anar directament al primer punt de trobada que havíem decidit, just en el quilòmetre 3. Jo vaig continuar i de seguida vaig arribar al lloc de la cita amb els altres corredors. Només faltava el Jordi Mas. Vam esperar una estona i, com que no arribava, vam fer la foto i tothom es va anar a situar a la seva zona. En aquesta marató, com passa en moltes altres, sobretot als Estats Units, confien en la bona fe dels corredors i no hi ha cap mena de control de calaixos de sortida. I això que estem parlant d'una marató amb gairebé 10.000 corredors. Amb el Marc vam veure les llebres de 3:50 i ens vam posar al seu darrere, confiant que abans de sortir veuríem arribar el Jordi.

 

  No va ser així i va arribar l'hora de la sortida. No teníem termòmetre però la sensació era que fregàvem els 20 graus i era evident que la cosa pujaria perquè només eren dos quarts de 10 del matí. La sortida és al barri d'Islands Brygge, a l'avinguda que porta aquest nom. Vam sentir el tret i de mica en mica ens vam començar a moure. Vam passar la pancarta pràcticament amb cinc minuts perduts i sense rastre del Jordi. No sabíem si anava davant o darrere. De seguida vam perdre les llebres, tot i que les vèiem al fons, i al cap de poc se'ns va afegir un noi català, que portava una samarreta arlequinada del Sabadell, i que es deia Fèlix. Va veure que portàvem l'estelada al dorsal i li vaig dir que probablement la meva dona portaria a sobre les enganxines que havien quedat i que en el km 3 n'hi podia donar una per "tunejar" el seu dorsal. Així va ser. En la primera parada vam fer la feina i el nostre amic va continuar amb nosaltres tot content, amb un dorsal que el feia sentir molt més feliç. Com tots nosaltres...

 

   El km 5 el vam passar en 28:04, és a dir que portàvem 34 segons perduts segons el ritme previst. Havíem travessat ja la zona més cèntrica de la ciutat i havíem arribat a l'alçada de la famosa Sireneta, però sense veure-la, ja que anàvem una mica per l'interior, allunyats del mar. Tot anava bé, però ja havíem comprovat l’error més gran d’organització d’aquesta marató: només hi havia avituallamens a una banda de la marxa, un fet incomprensible per una marató de gairebé 10.000 corredors...

   Tot seguit ens vam dirigir a la zona d'Osterbro i vam passar per davant del Parken Stadion i de l'Sparta Hallen, on hi havia instal.lada la fira de la Marató. Vam córrer per una zona de parcs, molt agradable, i vam passar el km 10 en 55:39, 39 segons més lents del ritme previst.

 

   En el km 13 vam fer una segona aturada a saludar les nostres "cheerleaders", que ens van fer fotos i petonets. Tot funcionava més o menys segons les previsions i, tot i que es començava a notar la calor, encara era suportable. Vam notar, però, que el Fèlix tenia problemes per mantenir el ritme i el vam perdre abans de la mitja marató. Aleshores ens va passar un fet inesperat. Un corredor que ens va avançar, en veure les nostres samarretes, ens va dir en un to desagradable: “Hasta fuera de casa tenéis que dar la nota?”

   Poc després vam viure l’altre cara de la moneda. Un corredor, amb un marcat accent basc, ens va saludat alegrement en veure que érem catalans. Li vam mostrar l’estelada que portàvem al dorsal i ell, orgullós, ens va ensenyar el seu i vam veure amb sorpresa que hi portava la bandera andorrana! Ens vam fer un bon tip de riure tots tres...

   Vam passar la mitja marató, que era a la zona de Vesterbro, pràcticament en una hora i 58 minuts. Estava clar que no podíem “punxar” si volíem baixar de 4 hores. Poc després ens va atrapar el Jordi Mas, que ens va dir que a la sortida no ens havíem trobat perquè es va entretenir molt deixant la bossa. Vam fer uns quants quilòmetres junts fins que, passat el km 26, vam veure les noies, que s’esperaven una mica abans del què havíem quedat. Allà vaig parar a prendre’m un gel i una ampolleta de sals minerals i ja em vaig acomiadar de la Cristina i la Fiona fins al pont de l’últim quilòmetre. Elles se n’anaven a agafar al barco per arribar-hi directament.

   Quan vaig reprendre la marxa vaig veure el Marc tot sol. El Jordi Mas havia marxat endavant. Quan el vaig atrapar em va animar a deixar-lo també perquè començava a anar “tocat” i preferia quedar-se sol, al seu ritme. Ho vaig fer a contracor i encara vaig fer un parell de quilòmetres a 5:30 fins trobar-me amb el què els ciclistes en diuen “el hombre del mazo”. De cop, sense avisar, se’m van acabar les piles. O la benzina. O tot plegat. El ritme va caure estrepitosament i, cap al km 33, no em va quedar altre remei que posar-me a caminar. Com m’esperava, em va atrapar el Marc, i aleshores vaig ser jo qui li va dir que marxés endavant.

   Vaig tornar a córrer una mica i, de cop, vaig notar com si arribés un exèrcit. Era el grup que anava amb la llebre de les 40 hores. Un corredor em va tocar el peu per darrere i vaig caure de ple sobre l’asfalt. Vaig posar les mans i, afortunadament, no va passar res.

   El km 35 el vaig passar en 3:19:27. Feia estona que tenia clar que no baixaria de 4 hores, però vaig intentar concentrar-me per no perdre massa temps. No fos cas que perillés l’avió...

   Vaig caminar dos minuts més i em va servir per recuperar-me força i continuar fins al final a un ritme aproximat de 6:20, 6:30. Per fi vaig arribar al km 41 i tot seguit, en entrar al pont de Langrebo, ja vaig veure la Cristina i la Fiona, que m’esperaven pe donar-me l’estelada. La vaig agafar i vaig acabar de creuar el pont. Aleshores fèiem un revolt tancat i baixàvem cap a sota el pont. De cop, vaig veure la Cristina a dalt que m’esperava per fer-me una última foto. Vaig desplegar l’estelada i el resultat va ser una foto molt original, que il·lustrarà per sempre aquesta marató.

   Al final vaig fer 4:10:28 i aleshores va començar una altra marató per anar cap a l’apartament, dutxar-me, recollir i marxar amb les maletes cap al metro per anar a l’aeroport. L’estació estava plena de maratonians amb la medalla, que havien acabat més tard que jo, i va ser una odissea poder entrar al vagó.

   A l’aeroport ens vam trobar els companys que marxàvem el mateix diumenge i a través del wahtsapp vam saber que gairebé tots havíem fet pitjor temps del previst, probablement a causa de la calor, però en el meu cas tinc clar que em va faltar força entrenament. Crec que tots podem estar molt contents de l’experiència, fins i tot els dos companys que van haver d’abandonar. Això també forma part de la marató, que no perdona. Els més petits detalls es poden pagar molt cars. Doncs imagineu-vos els grans!

   El cap de setmana, però, va ser fantàstic, i tots ho vam passar de conya. Aquestes sortides amb una colla de Corredors.cat sempre són inoblidables. Amb aquesta ja són 129 maratons en total i 80 diferents. Probablement serà l’última de la temporada. Arriba l’estiu...