DE GIRONA A SANT FELIU DE GUÍXOLS
PER CELEBRAR LA MARATÓ 125
 











  




Amb la Marató de les Vies Verdes Girona-Sant Feliu de Guíxols vaig completar la vuitena marató catalana de la meva carrera i, de passada, vaig arribar a una xifra rodona: 125 maratons. Vaig acabar prou satisfet perquè una tendinopatia al tibial de la cama dreta va estar a punt d’impedir-me disputar la prova.

 

   Arrossegava els problemes físics des d’abans de la meva última marató, la de Tarragona. A la mitja de Granollers vaig arribar al punt més crític. Se’m va inflamar molt i vaig haver d’estar dues setmanes senceres sense poder córrer. El dolor era intens caminant i conduint. Al final vaig recórrer al doctor Eduard Sánchez-Osorio per revisar les plantilles i em va suggerir que per accelerar la recuperació i mirar d’arribar a temps a la marató de les Vies Verdes féssim unes sessions de tractament amb Indiba, un sistema terapèutic que podia anar molt bé per al meu problema. Afortunadament, així va ser. Els dies previs a la marató ja vaig poder rodar sense complicacions i vaig aconseguir fer net de la tendinopatia. Ara bé, l’estat de forma en què em trobava, després de pràcticament tres setmanes sense córrer, no era el més indicat per afrontar una prova de 42 quilòmetres. 

   Dissabte ens vam instal.lar a Sant Feliu de Guíxols amb tota la família, la Cristina, la Fiona i els avis. Vam compartir estada amb el Carles i l’Anna, una parella amb qui ja havíem anat junts a les maratons de Tromso i Bonn. A la tarda vam anar a buscar el dorsal i diumenge al matí el Carles i jo vam agafar l’autobús cap a Girona. 

   La marató de les Vies Verdes va de Girona a Sant Feliu de Guíxols seguint la ruta de l’antic carrilet que ve des d’Olot. Com que havia participat en la Trailwalker el 2012, ja coneixia el camí, tot i que gran part del recorregut des de Girona fins al final l’havia fet de nit i, per tant, el paisatge era nou... 

   El 80 per cent de l’itinerari és sobre pista de terra, cosa que agraïa molt degut al meu estat físic. Ja sabia que les cames se’m carregarien molt cap al final per la falta d’entrenament, i segur que amb un recorregut 100 per 100 sobre asfalt la cosa hauria estat més greu. A més, la tendència del perfil és de baixada, i la previsió era que tindríem tramuntana de cul... Tot eren elements que m’ajudaven a compensar la preocupació per la meva falta d’entrenament. 

   Només començar, vaig deixar marxar el Carles, conscient que jo havia d’anar a la meva, sense preocupar-me gens ni mica del rellotge. No tenia ni idea de quin ritme podria aguantar. Em vaig plantejar la marató en quatre etapes, aprofitant que la família m’esperaria a Cassà de la Selva, Llagostera, Santa Cristina d’Aro i, evidentment, l’arribada a Sant Feliu de Guíxols. 

   En la primera etapa el ritme es movia entre els 5 minuts i mig i els 6 minuts per quilòmetre sense massa dificultat. Vaig passar el quilòmetre “menys 30” (els cartells indicadors descomptaven la distància enlloc de sumar-la, com és habitual), estranyat de no veure cap senyal de la sortida de la prova dels 30 quilòmetres. Comptava trobar per allà la família, però no va ser fins un parell de quilòmetres més tard quan vaig veure la Fiona corrent cap a mi per fer uns metres agafats de la mà. 

   Vaig començar força animat la segona etapa, de Cassà a Llagostera. Les cames encara aguantaven força bé. El pas aproximat per la mitja marató (no estava marcada) el vaig fer en un temps de 2:02:40 i ja vaig deduir que al final me n’aniria més enllà de les 4 hores i quart, tenint en compte que les cames es començaven a queixar. 

   Just en el cartell que assenyalava que faltaven 18 quilòmetres per al final vaig tornar a trobar la família. Estaven molt animats perquè en aquell moment estava passant la rua del carnaval de Llagostera, que es veu que sempre arriba amb retard... 

   Vaig reprendre el camí força animat, però cada vegada em costava més córrer amb comoditat i els quilòmetres ja em sortien força per sobre dels 6 minuts. I això que les ràfegues de vent hi havia moments en què t’empenyien i et feien córrer més del que volies. Amb bones cames ho hauria agraït, però amb el mal que em començaven a fer era una sensació incòmoda perquè instintivament frenaves i s’intensificava el dolor. En algun punt el vent bufava lateralment i només en comptades ocasions el teníem en contra. Encara sort... 

   Quan vaig arribar a Santa Cristina ja només em faltaven 8 quilòmetres, però ja sabia que no serien un camí de roses. Notava molt la falta d’entrenament. Em vaig acomiadar de la família fins a l’arribada i vaig mirar de tenir pensaments positius, visualitzant l’entrada a meta i pensant que compliria la marató 125, la 77a diferent. 

   El vent bufava de valent quan vaig veure la recta final. La Fiona m’esperava amb l’estelada a l’esquena per fer amb mi els últims metres. Aquesta llicència només ens la podem permetre en maratons com aquesta, amb poca participació, sense fer nosa ni perjudicar cap company.

   Vaig creuar la línia amb la Fiona amb un temps final de 4:20:22, cosa que vol dir que la segona mitja la vaig fer en 2:17:42, un temps mediocre però comprensible donades les circumstàncies. La meva posició va ser la 260, d’un total de 320 corredors que vam completar la marató.

   Ja són 8 les maratons catalanes del meu historial: Barcelona, Vic, Mediterrani, Perpinyà, Empúries, Priorat, Tarragona i aquesta de les Vies Verdes gironines. Després d’haver voltat per tot el món darrere de les maratons, m’agrada també conèixer les de casa, ara que el calendari és molt més generós que anys enrere...

   Ara fa 5 anys que vaig celebrar la marató número 100. En porto 125, cosa que vol dir que la mitjana d’aquest últim lustre ha estat de 5 per any. No està malament. Esperem poder continuar amb aquest ritme i anar coneixent nous escenaris. De moment, la 78a marató diferent serà, si tot va bé, la de Luxemburg, el dissabte 30 de maig.