MARATÓ DE L'HAVANA, UNA DE 
LES MÉS DURES DE LA MEVA VIDA
 


































 

Sabia de l’existència de la marató de L’Havana, que porta el nom de Marabana,  des de fa molts anys. Alguna vegada fins i tot m’havia plantejat la possibilitat d’incorporar-la al meu historial, però sempre em tirava enrere el clima tropical de la ciutat cubana. El Carib no és la millor zona del món per córrer maratons. Aquest any, però, l’atzar m’ha portat a disputar aquesta peculiar marató.

   Tot va començar a la marató de Barcelona. Millor dit, a la Fira de la Marató. La Cristina va descobrir que hi havia un stand de la Marabana i que es podien omplir unes butlletes per participar en un sorteig per anar-hi. Me’n vaig riure, però tots dos vam omplir la butlleta. La sorpresa vindria una setmana més tard, quan la Cristina va rebre una trucada dient que havia estat l’afortunada guanyadora. Uns dies després vam conèixer els detalls del premi i no era exactament el viatge a Cuba, com jo em pensava, sinó només una inscripció (a la marató, la mitja o el 10.000) i una setmana d’estada gratuïta en un hotel de platja, al Cayo Santa María. La resta, és a dir els bitllets d’avió, l’estada a L’Havana i la segona inscripció, si la volíem, corrien del nostre càrrec. Com que quedaven molts mesos per planificar-ho vam decidir tirar endavant. Jo correria la marató, que seria la 75a diferent de la meva carrera, i la Cristina els 10 kms.

   Així, doncs, tres dies abans del dia D vam agafar un avió cap a L’Havana, en companyia d’un grupet de catalans que també havien contractat el viatge amb l’agència de Sant Cugat Enjoy Cuba, excel.lentment gestionada pel Jordi  Ballbé, un apassionat de Cuba i un expert en els viatges cap aquest país 

   L’Havana ens va rebre amb el clima tropical esperat, que em va confirmar que la marató no seria precisament fàcil. El contrast climàtic amb la que vaig córrer a Nova York només dues setmanes abans era gairebé insuperable...

   La Marabana té una organització necessàriament modesta, pròpia de les infraestructures del país, però reuneix uns 5.000 participants a la línia de sortida, tenint en compte que es disputen tres curses, la marató, la mitja i els 10 quilòmetres, de llarg la prova més multitudinària. La marató sencera la fèiem poc més de 200 persones...

      Els catalans formàvem un grup de 12, i gairebé tots, parelles incloses, corríem alguna de les curses, així com el mateix Jordi Ballbé i també l’hoteler Joan Gaspart júnior, instal.lat actualment a L’Havana per motius professionals. Els dies previs a la cursa, naturalment, els vam dedicar al turisme, i es va crear un clima de gran camaraderia entre nosaltres, tot i que ens acabàvem de conèixer. També hi havia tres andalusos, un basc, dos polonesos, una parella d'Hamburg i uns noruecs en el nostre grup.

   L’Havana és una ciutat que no deixa ningú indiferent, com diria el tòpic. Els seus cotxes clàssics et transporten a una altra època i els edificis prerevolucionaris mig destartalats permeten fer-se una idea de la mena de ciutat que havia estat en el passat. L’ambient de la ciutat és fascinant. Lògicament, no hi ha el més mínim símptoma de luxe entre els seus pintorescos habitants, però tampoc es percep infelicitat en les seves mirades. La imatge del Che Guevara i de Fidel Castro continua tant present com sempre, com si el temps s’hagués aturat des del 1959.

   El dia abans de la marató vam sortir a estirar les cames amb la Cristina i el Santi, un company de Begur, que regenta juntament amb la seva dona Sandra el prestigiós restaurant Toc al mar. Vam fer un voltet pel Malecón a les 7 del matí, per comprovar les condicions que ens trobaríem l’endemà. Vam tornat xops de suor a l’hotel, i en passar pel Capitoli vam veure que hi havia una cursa, la Maracuba, una competició curta que es fa simultàniament a totes les ciutats cubanes i que, en el cas de L’Havana, serveix de preludi a la Marabana de l’endemà.

   Va arribar el dia de la marató i ens vam dirigir tots cap al Capitoli amb els ulls molt oberts, intentant assimilar tot el què vèiem. Hi havia moments en què semblava que havíem fet un viatge a través del temps...sobretot si miràvem el calçat dels competidors cubans.

    Amb una puntualitat inusual a Cuba es va donar la sortida i els participants en les tres curses ens vam posar en moviment, buscant de seguida el famós Malecón, un llarg passeig a la vora del mar, que personalment em va decebre una mica per l’estat ruïnós de la majoria dels edificis. Encara no portàvem 3 quilòmetres i ja suàvem de valent. La temperatura a les 7 del matí era d’uns 20 graus, amb la previsió d’arribar fins els 30 durant la disputa de la marató. La humitat, però, feia que la sensació de calor fos molt superior. 

   Vam ajustar el ritme amb la Cristina, que feia els 10 quilòmetres, i vam fer una petita colla amb d’altres membres del grup català, incloent-t’hi el cap d’expedició, el Jordi Ballbé, que la setmana anterior havia disputat una cursa de muntanya al Montseny, i la següent tenia previst córrer l’Ultratrail de Collserola... 

   En el km 5 els participants en els 10 km giraven cua i tornaven cap al Capitoli. Vam començar a creuar-nos  amb els corredors més ràpids i aviat vam veure una de les atletes més importants de la història de Cuba, la migfondista Ana Fidelia Quiroz, que disputava la prova com una corredora popular més. 

   Aviat va ser l’hora d’acomiadar-me de la Cristina, que va començar el camí de retorn. Havíem fet el primers 5 quilòmetres en 32 minuts. Jo no tenia ni idea de quina marca podia fer perquè ignorava com reaccionaria el meu cos davant d’unes condicions tan diferents de les habituals. Em preocupava molt el fet de suar tant, sobretot després de comprovar que en el avituallaments només donaven aigua, sense cap beguda isotònica per anar recuperant les sals que inevitablement perdíem. L’aigua la donaven en unes bossetes de plàstic, que es podien estripar fàcilment amb les dents. 

   Vaig tenir un company de viatge que em va ser d’una gran ajuda. Jo volia anar al meu ritme, per no condicionar ningú, però em vaig trobar corrent al costat del Jordi Ballbé, el millor guia possible pel seu coneixement de L’Havana. Vam arribar al final del Malecón i vam passar el km 10 en 1:02:48. A partir d’aquí, la prova passa per diferents barris de la ciutat, amb algun desnivell considerable. Les forces encara responen i, com que correm amb els participants de la mitja marató, els quilòmetres van passant sense massa problemes. Això sí, molt lentament. El km 15 el passem en 1:33:32.

   En l’última part del circuit, quan ja ens tornàvem a acostar a l’avinguda on hi ha el Capitoli, les forces em van abandonar. Havíem atrapat dos catalans que corrien la mitja, el Jordi i el Xavi, i la veritat és que em van fer una enveja increïble. Ells ja acabaven i nosaltres havíem de fer una altra volta al circuit, quan el sol ja començava a cremar de valent.

   Vaig treure forces no sé d’on per fer bona cara al pas per la línia d’arribada, on hi havia la Cristina disposada a immortalitzar el moment amb unes quantes fotos. Em vaig aturar un moment i li vaig dir que no tenia gens clar com m’aniria a la segona volta. El temps de pas per la mitja va ser de 2:12:07, i en aquell moment em va semblar impossible poder completar la marató en menys de 5 hores. 

   Però el problema no era el rellotge, sinó les sensacions. El Jordi continuava amb mi i m’animava, tot i que jo li deia que marxés, que em deixés sol. No ho va voler fer. A la zona del Malecón li vaig demanar de caminar durant uns metres, per veure si em recuperava. Realment, la segona volta és duríssima, amb una soledat total. Cal tenir en compte que els participants a la marató érem poc més de 200, i ja estàvem completament escampats per circuit. 

   Després de caminar, de menjar unes barretes que portava i de beure una ampolla de mig litre d’aigua, vam tornar a trotar i, certament, em vaig notar molt millor. Però el Malecón se’m feia etern. El sol castigava de valent i tenia unes ganes increïbles de deixar el famós passeig i tornar a començar el recorregut pels barris de la ciutat, tot i que la zona del Malecón era la més plana de totes. 

   El km 25 el vam passar en 2:42:13 i el 30 en tres hores i 24 minuts, després de fer un parcial, doncs, de gairebé 42 minuts! Em semblava increïble però no podia anar més de pressa. No em feia mal res. No sabria dir per què el meu cos no tirava i per què a la més mínima pujada s’aturava sense que jo li ordenés. Vaig pensar que estava disputant potser la marató més dura de la meva vida, però mai em va passar pel cap abandonar. El Jordi m’animava i aconseguia que els trams de caminar fossin molt breus. De seguida tornàvem a córrer. 

   Les sensacions, però, no milloraven. No hi ajudava tampoc el fet que el trànsit fos obert i alguns cotxes i autobusos passaven pel nostre costat contaminant l’aire amb una negra fumera... Vam atrapar un corredor finlandès que ens va somriure. Vaig pensar que per ell el contrast climàtic encara era més gran que per nosaltres. En els avituallaments t'oferien trossos de gel, per si volies pasar-te'ls per les cames, però no em va semblar necessari utilitzar-los. En canvi, sí que vaig fer servir unes dutxes instal.lades al mig del carrer. La veritat és que m'hi hauria quedat una bona estona...

   De cop, se’ns va aparèixer un àngel de la guàrdia. Un català en bicicleta que, en veure la meva samarreta amb l’estelada, es va posar al nostre costat i ens va donar conversa. Ens va ser de molta ajuda. S’avançava per recollir les ampolles d’aigua i ens les anava donant quan les necessitàvem. Passat el km 35, en un temps de 4:05:19, em va donar un plàtan que va tenir la virtut de ressuscitar-me. Fins i tot vaig ser capaç de tornar a córrer per sota dels 7 minuts pe quilòmetre, davant de l’alegria del Jordi, que va començar a animar-me dient que baixaríem de les 5 hores. El Jordi, per cert, em va demostrar una gran professionalitat, ja que, xerrant amb el nostre nou amic, li va vendre les excel.lències de la seva agència, Enjoy Cuba, es va treure una targeta de no sé on i li va donar! Això sí que no ho havia vist mai: fer publicitat de la pròpia empresa tot corrent una marató! 

   De cop, una nova pujada, que en la primera volta no m’havia semblat tan dura, em va fer caminar una altra vegada. Els bessons em vam començar a avisar i li vaig dir al Jordi que se me’n fotien les 5 hores i que volia acabar dignament, sense caure víctima d’una rampa a la mateixa recta final.

   Així, doncs, vam acabar amb calma. Vam treure l’estelada i vam afrontar els metres finals amb una emoció indescriptible. Vam veure gent del nostre grup, que ens van rebre amb crits de "in, inde, independència!" i al fons de la recta em va semblar identificar la Cristina que m’esperava, com sempre, càmera en mà. El nostre crono va ser de 5:01:55, però poques vegades he acabat tan satisfet una marató. Hi va haver corredors que van necessitar més de 6 hores per completar els 42.195 metres. Només 210 van acabar la prova. Nosaltres ho vam fer en els llocs 164 i 165.

   Després de les abraçades d’agraïment al Jordi i dels emocionats petons amb la Cristina vam començar el camí de retorn cap a l’hotel, per sort molt proper, en companyia d’altres membres del grup. En pujar el graó d’una vorera, el bessó esquerre va dir prou i es va tensar, rebel, queixant-se de la pallissa a què l’havia sotmès. Un corredor cubà es va afegir al grup per ajudar-me a relaxar el múscul. En veure l’estat de les seves sabatilles, foradades per tot arreu, li vaig dir que ens acompanyés a l’hotel, a veure si entre tots li podíem donar alguna cosa de material. Em va explicar que no tenen diners per renovar les sabatilles i que les han d’allargar durant tres o quatre anys. Imagineu-vos els quilòmetres que acumulen. Des d’aquí recomano a tots els qui vagin a córrer a L’Havana en el futur que no oblidin carregar en l’equipatge unes sabatilles velles i alguna peça de roba. És frustrant veure com  et demanen que els ajudis i no ho pots fer...

   Naturalment, després d’una marató tan dura va caldre una bona estona per recuperar les sensacions de normalitat. Però després d’uns minuts a la banyera i de menjar una mica, aviat el cos es va posar a to. A la nit, un sopar de gala de tot el grup va servir per celebrar una experiència increïble en tots els aspectes. En el meu cas, la marató 123 i la número 75 de la llista de maratons diferents. Però, sens dubte, les sensacions viscudes van molt més enllà de qualsevol referència numèrica.

   Si voleu veure una selecció de fotos del viatge ho podeu fer en aquest enllaç.