MARATÓ DE LES NITS DE FLANDES
LA 100 PER SOTA DE 4 HORES
 



















 
 
  
Vaig descobrir aquesta marató, que en neerlandès es diu "Nacht van West-Vlaanderen" buscant per internet una marató econòmicament assequible per acabar la temporada abans de l'aturada estiuenca. Vaig veure que es corria en divendres, l'únic dia que em faltava per completar la col.lecció de dies de la setmana, i em va semblar una cursa prou atractiva.

Dins del món del fons i, sobretot, de l'ultrafons, aquesta és una marató molt coneguda. A més, la recent publicació del llibre "Domingo Catalán, de 0 a 100" va fer que situés ràpidament aquesta cursa. A les "Nits de Flandes" del 1987, Domingo Catalán va guanyar el campionat del món de 100 quilòmetres, amb una marca de 6 hores, 19 minuts i 35 segons, a una mitjana impressionant de 3 minuts i 47 segons per quilòmetre. La seva victòria a Torhout es mereix tot un capítol en el llibre de la seva vida...

27 anys després que el Mingu, doncs, vaig fer cap a Torhout, no per disputar els 100 quilòmetres, que encara es fan, sinó la meva marató número 120. A banda de completar la col·lecció de dies de la setmana, tenia també el repte d'arribar a les 100 maratons sub 4 hores. Pel meu estat de forma actual tampoc podia aspirar a gaire més, o sigui que vaig pensar que sortiria aproximadament a 5:30-5:35, per assegurar-me no fer més de 4 hores.

El què més m'amoïnava era l'horari de la prova. Quan no es corre al matí no sé gaire com ho he de fer perquè el cos estigui a punt a l'hora de la cursa, en aquest cas les 8 del vespre. Però vaig decidir no capficar-m'hi gaire i vaig obrar amb tota normalitat, com si no hagués de fer res especial. Vam volar a Brussel·les amb la Cristina i la Fiona el dijous, disposats a passar un cap de setmana llarg per terres flamenques. Ens vam instal·lar a Oostende i el mateix divendres, dia de la marató, vam fer el turista per Neewpoort i per Ieper (en francès Ypres, ciutat d'actualitat aquests dies amb motiu del centenari de la Primera Guerra Mundial). Allà ens vam trobar un ambient inesperat, amb un moviment increïble al centre de la ciutat, per la disputa d'una prova del Campionat d'Europa de ral.lies. Vam tenir l'oportunitat de xerrar una estona amb el català Xevi Pons, que hi competia, i que em va desitjar molta sort per la marató d'aquell vespre.

Després de dinar sense pensar en la marató, amb mig litre de cervesa belga inclòs, vam marxar cap a Torhout, on ja vam veure el gran ambient atlètic que hi havia en el pavelló on repartien els dorsals. Es feien un gran nombre de curses: 5 km, 10 km, marató, 100 quilòmetres, i també marxes de totes les distàncies. Em van donar el dorsal 3, lògicament a causa de la inicial del meu cognom, no per la meva qualitat atlètica, i ens vam disposar a esperar l'hora de la sortida.

A les 8 en punt vam sortir els participants en les curses de marató i mitja marató. El nostre era un circuit diferent de la prova dels 100 quilòmetres. De fet, era un recorregut de 21 quilòmetres, al qual els de la mitja hi donaven una volta i els de la marató dues. Això vol dir que la segona volta seria extraordinàriament solitària, ja que a la marató només hi havia uns 300 inscrits. Això no m'agradava gaire perquè la segona volta s'havia de fer gairebé tota a les fosques.

Durant la primera volta encara feia sol. Tot i que la cursa porta el nom de "Les Nits de Flandes", cal tenir en compte que aquella és una de les nits més curtes de l'any i, per tant, durant les primeres dues hores de cursa la claror era total. Vaig intentar ajustar el meu ritme segons les previsions, tot i que només hi havia marques quilomètriques cada 5 km, com era habitual fa uns quants anys.

Un cop comprovat en el km 5 que la cosa anava prou bé (27:22, a 5.28 per km) vaig preferir anar per sensacions i no mirar el GPS, pensant que quan fos fosc tampoc ho podria fer. Ja tenia el ritme de creuer i, com que la marató era molt plana, no era difícil mantenir un ritme constant. Només hi havia una pujada-baixada en un punt en què passàvem un pont sobre l'autopista. La resta era una carretera força plana, que anava cap a un nucli urbà que es deia Ruddervoorde i tornava cap a Tourhout, on s'havia de fer una volta d'un parell de quilòmetres pel centre de la ciutat.

Sense voler, vaig anar accelerant una mica. El parcial del 5 al 10 va ser de 27:18, del 10 al 15 de 27:16 i del 15 al 20 de 26:45, a un mitjana de 5:21, una mica massa ràpida. Això em va servir per compensar una mica l'aturada que vaig fer per saludar la Cristina i la Fiona, que m'esperaven al final de la primera volta, a tocar de la pancarta d'arribada. Per sort per elles, hi havia un gran ambient, i així no se'ls va fer tan llarga l'espera. La Fiona, tota contenta, em va dir que hi havia "caballitus"...

A tot això, el pas per la mitja el vaig fer en 1:55:59. Si doblava faria 3 hores i 52 minuts, o sigui que tenia 8 minuts de marge per baixar de les 4 hores. Em preocupava, però, què passaria quan es fés fosc, i si seria capaç de mantenir el ritme... El parcial del 20 al 25 em va sortir en 29:12, a 5.50, a causa de l'aturada, però del 25 al 30 vaig recuperar els registres habituals, amb 26:57, a 5.23.

A partir del 30 la foscor ja va ser total i ja no podia mirar el cronòmetre. Fins l'endemà no vaig veure que el parcial del 30 al 35 encara em va sortir en 27:00 i que del 35 al 40 ja vaig afluixar força, a causa de la foscor i de la pujada del pont de l'autopista (28:00). Però no vaig punxar. La mitjana del 40 a l'arribada va ser de 5.32, totalment dins les previsions inicials.

El temps final oficial va ser de 3:51:58, i això vol dir que vaig fer la segona mitja en...1:55:59, exactament igual que la primera. Crec que això, per més que ho intenti, no ho repetiré mai més.

La Fiona m'esperava desperta a l'arribada, però lògicament es va adormir camí d'Oostende. L'endemà vam fer turisme per Bruges i Gant, dues ciutats molt maques, i diumenge vam passar per l'Atòmium de Brussel·les abans de tornar cap a casa amb la satisfacció d'haver passat un cap de setmana llarg molt divertit i d'haver complert de sobres amb les expectatives dipositades en aquesta marató. La temporada que ve caldrà buscar nous reptes!