LA MARATÓ DEL SOL DE MITJANIT, UN  
VELL SOMNI FET REALITAT  












 



Ja fa anys que tenia ganes de córrer la Marató del Sol de Mitjanit, a la ciutat noruega de Tromsø. És la marató urbana més septentrional del món, gairebé al paral.lel 70, i té la particularitat que es disputa de nit, però evidentment amb llum de dia a causa del fenomen del sol de mitjanit. Per una cosa o altra, sempre l'havia anat aparcant, fins que aquesta temporada, corrent la mitja marató de l'Espirall, l'atzar va voler que coincidís durant molts quilòmetres amb el Carles Boix, company de Corredors.cat. Xerrant xerrant, em va comentar que s'havia apuntat per córrer aquesta marató, i, és clar, se'm van despertar les ganes d'acompanyar-lo.

   Amb la Cristina ens vam decidir ràpid i vam planificar el viatge per fer les vacances d'aquest any...amb el problema que suposa el fet d'acabar-les a primers de juliol. Vam volar a Tromsø el dijous, dos dies abans de la marató, i l'endemà van arribar el Carles i l'Anna.

   El fet que la marató comenci a dos quarts de 9 del vespre varia completament el comportament habitual de les maratons convencionals, que s'acostumen a córrer al matí. Ens vam passar el dia fent el turista i, a l'hora de la sortida, no les teníem totes. A més, tant el Carles com jo havíem tingut problemes físics les últimes setmanes i no estàvem, ni de bon tros, en el millor moment de la temporada. De fet, jo només havia fet uns 40 quilòmetres setmanals les últimes 10 setmanes, o sigui que només tenia ganes de córrer la marató i acabar la temporada, per mirar de fer net d'una vegada de les molèsties al tendó d'aquil.les esquerre.

   Sense tenir gaire clar quina marca podíem esperar, ens vam acomiadar de la Cristina, la Fiona i l'Anna i ens vam disposar a afrontar la marató. Ens vam dir que intentaríem baixar de les 4 hores i que, per tant, miraríem d'ajustar el ritme entre els 5.30 i els 5.40 minuts per quilòmetre.

   La sortida és al centre de Tromsø, i de seguida s'afronta l'espectacular pont, símbol de la ciutat, que porta fins on hi ha la no menys coneguda Catedral de l'Àrtic, que havíem visitat la nit anterior. La pujada dels primers 500 metres de pont és considerable, i després comença, evidentment, una pronunciada baixada. Allà ens vam trobar amb dos corredors de Cardedeu, que també volien fer la marató en un temps pròxim a les 4 hores. Vam fer uns quilòmetres junts però aviat es van quedar enrere. Aquesta primera part de la marató va per una carretera força deserta paral.lela al fiord, però una mica allunyada de l'aigua. Quan portàvem uns 8 quilòmetres ja ens vam trobar de cara els primers corredors que tornaven. Curiosament, els líders de la cursa no eren africans, sinó atletes blancs i rossets... Això ja no es porta avui en dia!

   Per distreure'ns una mica, i per no pensar en el “Tío Aquiles”, que m'anava avisant, vam començar a comptar els corredors que ens anàvem creuant, i així vam arribar al lloc de gir sabent que ocupàvem la posició 312. En aquell moment era una dada que no ens deia res, però al final vam acabar en els llocs 233 i 234 i això vol dir que vam saber córrer amb el cap...

   Però anem a pams. Vam iniciar el camí de retorn i després d'una pujada considerable vam tornar a agafar el pont per tornar cap al centre de Tromsø. Va ser un tram complicat de la marató, ja que, a diferència de l'anada, el trànsit del pont estava obert i vam haver de passar per la vorera, que tenia un terra metàl.lic, que ens va fer molt la punyeta. A cada gambada notàvem com un rebot a les cames, i els quàdriceps, ja una mica tocats, ho notaven molt. Va ser un quilòmetre difícil de passar.

   A l'altra banda del pont hi havia la mitja marató, que no estava marcada, i aviat vam arribar al quilòmetre 22'2, on havíem quedat amb les dones. Una de les particularitats d'aquesta marató és que els quilòmetres estan marcats al revés, és a dir, no veus el quilòmetre per on passes sinó els que et queden per acabar. Per entendre'ns, en el punt quilomètric 1,2 hi havia el cartell amb el número 41. Les dones, doncs, estaven situades just en el cartell amb el número 20, que eren els quilòmetres que ens faltaven. Ens vam aturar a saludar-les, vam fer fotos, ens vam avituallar, jo vaig fer un riuet, i vam veure passar un dels dos corredors de Cardedeu, que havia deixat enrere el seu company.

   Quan ja ens disposàvem a arrencar vam veure una riuada de corredors. Eren els participants de la mitja marató, que sortien dues hores després del començament de la marató. Nosaltres vam passar la mitja en 1:56, o sigui que la cosa ja anava per aquí. Això va fer que la segona meitat de la marató tinguéssim molta més companyia, tot i que era una mica desagradable veure que t'avançava tanta gent.

   Com en el cas de l'altra banda del fiord, el recorregut anava i tornava, però aquí la diferència era que el perfil presentava un constant pujar i baixar. Ens esperàvem un camí més planer, però no tocava altre remei que serrar les dents i continuar endavant. El ritme encara es mantenia per sota dels 5.40 per quiòmetre i teníem molt de marge per baixar de les quatre hores, tot i que començàvem a notar el cansament i la falta d'entrenament de les últimes setmanes.

   Quan faltaven 12 quilòmetres vam fer números i ens podíem permetre el luxe de fer 6 minuts per cada quilòmetre per baixar de les 4 hores. Tot semblava en ordre, però entre el km menys 11 i menys 10, just on es girava per tornar cap a la ciutat, ens va sortir un temps de 6:49 i una distància de 1.200 metres al GPS. Fins aleshores la regularitat dels quilòmetres havia estat total. Vam pensar que hi havia hagut algun error en el punt de gir i que potser trobaríem algun quilòmetre més curt abans d'acabar, però no va ser així.

   Aquesta incidència ens va fer témer per les quatre hores, però afortunadament vam acabar molt bé. Ens vam trobar una noia d'Empuriabrava que feia la mitja, i quan faltaven 3 quilòmetres vam tornar a avançar el corredor de Cardedeu, que anava una mica tocat. Del menys 3 al menys 2 vam anar a 5.06, el quilòmetre més ràpid de tota la marató.

   Ja dins del nucli urbà de Tromsø, l'Anna ens va donar l'estelada per entrar a meta, i la Cristina, una mica més endavant, ens va fer unes quantes fotos. El final va ser molt emocionant perquè cap dels dos tenia massa clar com ens aniria aquesta marató, i la vam poder fer sense problemes importants, i, a més, tots dos junts des del principi fins al final, cosa que no és mai fàcil. Curiosament, a la classificació jo vaig entrar abans que el Carles, amb un tems real de 3:57:00, i ell, darrere, amb un temps de 3:56:59. Suposem que a la sortida jo devia passar la catifa unes centèsimes abans que ell...

   El retrobament amb la família va ser ràpid, com és lògic en una marató petita, i aleshores va començar la sessió fotogràfica. Eren dos quarts d'una de la matinada, però la llum era la mateixa de tot el dia, com correspon a aquestes latituds en aquesta època de l'any.

   És una marató diferent, absolutament recomanable, però és evident que s'ha d'aprofitar per fer-la coincidir amb les vacances perquè el viatge és llunyà i car per anar a fer la marató i tornar. Nosaltres ho vam aprofitar per fer els fords en vaixell i dues petites estades a Bergen i Oslo. Les fotos del viatge, i, evidentment, de la marató, les podeu veure aquí.

   Ha estat la meva marató 116 i m'ha servit per posar un bon punt final a una temporada estranya, amb dues maratons frustrades (Nova York per la suspensió i Bonn per la mort de l'avi de la Cristina), marcada per la tendinitis d'aquil.les i amb el total de quilometres més baix de la meva vida. Només 2.170.