FINAL DE TEMPORADA A TURKU,  
LA TERRA DE PAAVO NURMI  







   Després de córrer a Seül aprofitant la visita al meu nebot Jordi, em va semblar que encara podria fer una altra marató abans de donar per acabada la temporada. Abans de començar l'aturada estiuenca, vaig decidir que la ciutat finlandesa de Turku seria l'escenari de la meva marató número 53.

   La marató de Turku es diu Paavo Nurmi Marathon, en honor de qui va ser un dels millors fondistes de la història de l'atletisme. S'imposa, doncs, una breu biografia d'un home que va ser tot un ídol a Finlàndia. Va néixer a Turku el 13 de juny del 1897, un parell de mesos després que s'hagués disputat la primera marató de Boston, i un any després de la primera marató olímpica d'Atenes 96. Va morir a Hèlsinki el 2 d'octubre del 1973. Durant la dècada dels anys 20 va ser considerat el millor fondista i migfondista del món, amb rècords mundials entre els 1.500 metres i els 20 quilòmetres.

   Nurmi va guanyar 9 medalles olímpiques d'or, entre 1920 i 1928. Era considerat un heroi nacional pels seus compatriotes. Per tant, com no podia ser d'una altra manera, va ser l'encarregat d'encendre la flama olímpica dels Jocs de Hèlsinki el 1952.

   La marató de Turku, la seva ciutat, doncs, porta el seu nom. Jo l'havia visitada el 1987, quan vaig fer a Hèlsinki la quarta marató de la meva vida. Setze anys després hi vaig tornar, amb la idea de fer una marató més, en un país on adoren el fons, però sense cap pretensió de marca. Com a Seül, em conformava amb fer menys de 3 hores i mitja.

   L'horari de la marató, com en tots els països nòrdics, és el pitjor incovenient per a mi, que estic acostumat a córrer a primera hora del matí. A Turku la sortida era al migdia. Vaig fer els estiraments a l'habitació de l'hotel, veient per la finestra com la gent escalfava al costat del riu. Vaig baixar a última hora i vaig començar la prova amb molta tranquil.litat, mirant, simplement, de mantenir-me per sota dels 5 minuts per quilòmetre.

   La cursa constava de dues voltes a un circuit que anava cap als afores de la ciutat. La primera la vaig fer amb tranquil.litat, amb la idea d'accelerar en la segona, però, com passa sempre que es fa una mitja juntament amb la marató, em vaig trobar sol i em van començar a pesar les cames. Només erem uns 500 maratonians i, de cop, vaig passar a tenir sensacions no gaire bones. Potser feia massa poc que havia corregut al Sahara i a Seül, i vaig haver d'afluixar el ritme. Amb tot, quan vaig arribar a l'estadi, on hi ha la inevitable estàtua de Paavo Nurmi, vaig veure que faria millor marca que a Seül. En concret vaig fer 3.26.09, a una mitjana de 4.53 el quilòmetre. Vaig veure el meu nom al marcador de l'estadi i em va saber greu no tenir cap càmera de fotos per immortalitzar el moment.

   Vaig anar sol a aquesta marató i no tinc ni una trista foto de record, però me'n vaig emportar un bon regust. Com totes les maratons nòrdiques, està ben organitzada, i en l'època en què es fa, a finals de juny, la temperatura és molt bona.

   Després d'aquesta marató toca parar una mica. M'espera el Tour i després, a la tardor, tocarà el repte d'encadenar les maratons del Niàgara i de Nova York, per celebrar els 20 anys de la meva primera marató.