MARRÀQUEIX, LA SEGONA MARATÓ  
AFRICANA DE LA MEVA VIDA  








  

   La ciutat marroquina de Marràqueix ha estat l'escenari de la meva segona marató en el continent africà. Una bona experiència, al costat del meu company i amic Xavier Bonastre, que m'ha permès aprovar una assignatura pendent.

   Feia molts anys que tenia una espina clavada amb la marató de Marràqueix. M’hi havia inscrit i estava preparant-la seriosament quan un dia vaig rebre un telegrama a casa. El primer i últim de la meva vida. Deia que per motius econòmics se suspenia la marató. Evidentment, no em van tornar els diners de la inscripció...

   Uns mesos més tard, repassant la revista de l’AIMS en l’apartat de resultats de maratons vaig veure que la prova s’havia disputat. “Seran cabrons?”. Vaig pensar que mai no faria aquesta marató.

   Però la vida dóna moltes voltes i, a finals del 2003, el Xavi Bonastre em va comentar la possibilitat d’aprofitar el viatge que l’amic Joan Boada muntava a la marató de Marràqueix, que es feia el gener del 2004. L’oportunitat semblava molt bona. Mai no havíem fet una marató junts amb el meu company. 

   Així doncs, aquest 2004 l’he començat amb una marató molt matinera. Ha estat una experiència diferent, perquè no acostumo a fer viatges de grup, però m’ho he passat molt bé. Hi ha hagut temps per al turisme en una ciutat i un país que no coneixia, i hem sumat una nova marató. A més, he pogut tornar a l’Àfrica després de la meva exeriència en la Marató del Sahara.   

   Vam sortir junts els de la marató i de la mitja, i aviat vaig veure que ens havien enganyat completament quan parlaven d’una marató multitudinària. En el punt de separació de les dues curses, no vam quedar ni 300 corredors que féssim la marató sencera. A més, això coincidia amb el moment en què deixàvem la ciutat i marxàvem cap als afores, o sigui que vaig haver de fer la marató amb una solitut increïble.

   No sé si va ser per això o què, però al final ho vaig passar força malament i no vaig ser capaç de baixar de les tres hores i mitja, tot i que en la primera part de la prova havia anat sense problemes per sota dels 5 minuts per quilòmetre. El km 15 el vaig passar en 1:13, i la mitja, tot i que no estava marcada, suposo que al voltant d’1:42.

   En el 25 vaig veure que tenia un bon marge per baixar de 3:30 perquè vaig passar en 2:01:30, però a partir d’aquí la carretera que tornava cap a Marràqueix se’m va travessar força.. En el 30 portava un temps de 2:27, o sigui encara tres minuts per sota. No pensava pas que punxaria fins al punt de no baixar de 3:30.

   Però les maratons són així de cabrones, i el tram final del recorregut, amb unes rectes llarguíssimes,se’m va fer molt pesat. Vam passar pràcticament per davant de l’hotel, i l’amic de la revista Runners World Alberto Hernández em va fer una foto. No sé, però, què ha passat amb les fotos d’aquesta marató, que les tinc completament desaparegudes...

   Al final vaig fer un temps de 3:31:26. Quan ho mires amb la perspectiva del temps, no dones importància al fet de no haver baixat d’una determinada marca, però en aquell moment em va saber greu, tot i que en l’últim quilòmetre em vaig trobar molt bé i vaig poder gaudir dels moments finals. Vaig poder saludar el Xavi i molts altres companys, amb els quals vam compartir després un dinar molt divertit.

   La cosa va acabar amb un te al luxós hotel Mamunia, on vam poder entrar gràcies a les medalles de la marató, ja que en teoria està prohibida l’entrada amb pantalons curts!