MARATÓ DE ROMA, SEGUINT  
LES PETJADES D'ABEBE BIKILA  














   

   Diumenge vaig córrer la marató de Roma. Tenia ganes de conèixer-la perquè és la "competència" directa de la marató de Barcelona, tant per la data com per la proximitat geogràfica. Acabant la prova he tingut una idea que pot marcar la meva carrera maratoniana.

   La marató romana és molt més jove que la nostra, ja que diumenge tot just celebrava la desena edició, mentre que la marató catalana, com tots sabeu, ja té 27 anys d'història. En molts aspectes, però, a Roma han aconseguit sobrepassar-nos. D'entrada, amb la participació. Diumenge vam acabar la cursa 7.600 corredors, més del doble que la setmana passada a Barcelona. També tenien més nivell d'èlit, ja que els homes van guanyar amb 2.10 (i tenen 2.08 de rècord) i les dones van baixar de 2.30.

   Com s'explica que, en tants pocs anys, Roma ens hagi passat la mà per la cara?. Segur que hi ha diversos aspectes a considerar, però jo penso que, principalment, el més important és el circuit. El recorregut és totalment urbà i passa per tots els punts emblemàtics de la ciutat: el Coliseu, que és on comença i acaba la cursa, la Fontana de Trevi, la Plaça d'Espanya, la Plaça Venècia, la Plaça del Popolo... Sens dubte, això atreu gent de tot el món, tot i que per tenir un circuit tan turístic s'ha de pagar un peatge important: molts quilòmetres de llambordes, que destrossen les cames i, en el meu cas particular, fins i tot arriben a provocar butllofes a la planta del peu.

   L'organització és més que correcte, tot i que sempre es pot trobar algún element de crítica. Per exemple, els avituallaments. Només n'hi havien a una banda i molt poques taules per una marató de 8.000 inscrits. A més, no donaven ampolles, sinó gots, que els voluntaris anaven omplint com podien amb garrafes i ampolles de litre i mit. Això provocava empentes i frenades brusques en tots els avituallaments, sobretot en la primera meitat de la prova. La gent que anava a fer marca ho tenia molt complicat, perquè la baixada de ritme era evident.

   Els grups "llebre" que posava l'organització funcionaven molt bé. Eren cinc o sis persones, amb uns globus lligats a la cintura, que es veien d'una hora lluny. Segons la marca que garantien, els globus eren d'un color o un altre. Jo vaig anar fins a la mitja amb el grup de 3.15 i realment anaven "clavats". Vam passar la mitja amb 1.37.20.

   El sistema de xip és molt innovador, almenys jo no el coneixia. No va lligat a la sabatilla, sinó que està incorporat al dorsal. Això fa que no hi hagi catifes lectores, sinó una mena de cable elevat. El problema és que a la sortida és incapaç de llegir 8.000 dorsals, i això fa que sigui impossible de reconèixer el temps real de tothom. De moment, i mentre no es demostri el contrari, em sembla que com el Championchip no hi ha res...

   Per acabar, vull explicar una idea que se m'ha acudit. Mentre acabava la marató, amb butllofes als peus, m'ha vingut a la memòria que en aquest mateix escenari el gran Abebe Bikila va guanyar, descalç, la marató olímpica del 1960, més o menys quan jo devia començar a caminar. Això m'ha fet pensar que un repte maco seria córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques. Són moltes ciutats i no sé si totes tenen marató popular. És una idea incipient però m'ho miraré i qui sap...

(Nota: El projecte va anar agafant cos i finalment sembla que la col.lecció es completarà a Los Angeles el 9 de març de 2014, dos anys després de la sortida del llibre "Les petjades dels herois", dedicat a aquest repte, les dades del qual es poden consultar aquí.)