ESTOCOLM, UNA DE LES GRANS  
MARATONS D'EUROPA  








   

   Per primera vegada en la meva carrera maratoniana he acumulat cinc maratons en una temporada. Niàgara, Nova York, Marràqueix, Roma i Estocolm han estit els cinc destins escollits. Ara toca reposar, i a finals d'agost començaré a preparar la temporada 2004-2005, en què tinc dos reptes destacats: en primer lloc, fer tres maratons consecutives (tres diumenges seguits), perquè dues ja ho he fet un parell de vegades. L'altre és completar els 7 continents del món, amb Sud-amèrica i l'Antàrtida.

   Però bé, ara toca parlar d'Estocolm, l'última experiència viscuda...i un granet de sorra més per un altre gran projecte: córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques. De moment, ja en tinc 9, però encara me'n falten 14!

   Estocolm és una gran marató, diria que una de les "top five" d'Europa, juntament amb Londres, París, Rotterdam i Berlín. Van tancar les inscripcions dos mesos abans, en arribar als 16.000 inscrits, encara que, repassant la classificació final, he vist que només hi ha uns 10.000 acabats en les 6 hores i mitja que donaven de marge.

   Com totes les maratons que he disputat als països nòrdics, l'organització és modèlica, sense cap errada de consideració. A més, aquesta té l'afegit de la bellesa del recorregut, ja que Estocolm és, indiscutiblement, una de les ciutats més maques d'Europa. El recorregut consta de dues voltes, no del tot iguals, i passa per totes les illes importants que formen la ciutat. Això vol dir que es creuen uns quants ponts, però només n'hi ha un que suposi un desnivell important. En general, s'ha de dir que és un circuit força planer. D'ambient n'hi ha força en alguns trams, encara que d'altres són una mica deserts, però això queda compensat per l'espectacular paisatge.

   Personalment, l'únic que no em va agradar va ser l'horari, ja que se surt a les dues de la tarda. Jo estic acostumat a córrer al matí, en dejú, i sempre que he disputat maratons en una altra hora els meus biorritmes ho han acusat. Les dues de la tarda és hora de dinar, i no de córrer una marató, però, en fi, què hi farem!

   En contra del què es pugui pensar, Estocolm és una ciutat calorosa el mes de juny, sobretot si fa sol, com va ser el cas del dissabte 5, el dia de la marató. Això vol dir que, entre l'horari de migdia, la calor i que els avituallaments són en got i no en ampolla (mai es beu la mateixa quantitat de líquid), vaig acabar amb símptomes de deshidratació, amb rampes a les cames i sensació de falta d'energia.

   Amb tot, vaig arribar a l' Estadi Olímpic quan el cronòmetre marcava 3 hores i 34 minuts (3.33.24 de temps real), amb l'emoció habitual de quan acabes una marató, i sobretot en un estadi olímpic. El d'Estocolm, a més, és molt especial. Cal pensar que s'hi van fer els Jocs del 1912 i que, per tant, és un estadi gairebé centenari, però està molt ben conservat i dóna gust contemplar les seves grades de rajola vermella des del tartan immaculat. És un estadi ple d'història, ja que és el que ha vist batre més rècords del món...

   Després de la marató, i un cop abandonat l'estadi, s'arriba a la zona on et donen la medalla, la samarreta, la beguda i el menjar...i en un cobert on tenen instal.lats una dotzena d'ordinadors pots comprovar immediatament les teves dades de la marató: temps del quilòmetre 10, de la mitja, del 30 i de l'arribada, i la posició que ocupaves en cada un d'aquests punts!