A NOVA YORK COMPLETO EL REPTE DE CÓRRER 
TRES MARATONS EN TRES SETMANES  





























   

   "Hat trick" completat. Una experiència sensacional, que m'ha permès comprovar que no és cap animalada fer tres maratons en tres diumenges seguits. Anem amb la crònica de la tercera!

    La de Nova York comença molt més tard que les altres dues, però, paradoxalment, la matinada que has de fer és de campionat. M’he hagut de llevar a les 5 del matí, 5 hores i 10 minuts abans de la sortida de la marató!. Els autobusos que transporten els participants de Manhattan a Staten Island surten entre les 5 i les 7, i després ja no hi ha manera d’accedir a la sortida. Tot això és comprensible, si tenim en compte que s’han de mobilitzar gairebé 40.000 maratonians, i, naturalment, el trànsit pel pont de Verrazano ha de quedar tallat molt abans del començament de la cursa. Els autobusos surten del davant del magestuós edifici de la Biblioteca Pública de Nova York, a la Cinquena Avinguda cantonada amb el carrer 42. L'Albert López i jo teníem l’hotel molt a prop i no hem hagut de caminar gens per arribar-hi. Ràpidament veus centenars i centenars de maratonians que comencen a fer cua, però tot està perfectament organitzat i no trigues gaire a pujar a l’autorcar, enmig dels somriures i de les paraules d’ànim dels milers de voluntaris que organitzen el tema. Tots els autocars surten plens…però ningú ha d’anar dret. La precisió és absoluta.

    Després de passar un túnel arribem a Brooklyn, i d’allà ens dirigim a Staten Island, a través del’imponent Verrrazano. És un pont espectacular, d’uns 3 quilòmetres de llargada, i la seva imatge s’ha fet popular gràcies a la Marató de Nova York.

    Arribem a la zona de sortida a quarts de 8 del matí. Fa un dia assolellat i ja es veu que no passarem fred. La gent s’estira per la gespa per esperar l’hora, sense haver-se de refugiar, com altres anys, a les immenses tendes militars instal.lades per l’organització. Grups musicals amenitzen l’espera, que es pot aprofitar per esmorzar: cafè, te, aigua, Gatorade, iogurts i els típics bagels novaiorquesos. Hi ha milers de cabines per anar al water, i els homes poden estalviar-se les cues utilizant el famós “orinal més llarg del món”, un canaló de més de 100 metres on, sense manies, pots comprovar l’excel.lent estat d’hidratació de tothom…

    Entre quarts de 9 i les 9 comença el ritual típic del maratonià: la vaselina, el dorsal, el xip… A les 9 en punt has d’haver deixat la bossa (només accepten les oficials de la marató) als camions habilitats a tal efecte. A mi em toca el número 33, i a l'Albert el 42 (bon número). A continuació arriba l’hora de situar-te en el “corral” que et correspon, segons el color i el número del teu dorsal.

    Nosaltres tenim la sortida verda, i ens col.loquem magníficament en un dels primers “corrals”. Allà comença una altra llarga espera (per sort podem seure a la vorera), i prop de les 10 ens posem en marxa cap al punt de sortida, a la zona de peatge del pont de Verrazano. Tot seguit, l’inevitable himne americà, que tothom escolta amb respecte, i el tro del canó de sortida, que dóna pas al “New York New York” de Frank Sinatra, que és canturrejat per tothom mentre ens comencem a posar lentament en marxa. En menys de 20 segons passem la catifa de sortida (mai havia sortit tan endavant…) i enfilem la via inferior del pont. Les sortides blava i taronja van per la part de dalt.

    La primera milla és en pujada, fins al centre del pont, i aleshores comença el descens, que fa que t’acceleressis involuntàriament. El barri de Brooklyn ens rep amb la pancarta de la segona milla, i ben aviat comencem a viure l’ambient únic i irreptible d’aquesta mararó. Milers de persones ens animen a tots dos costats de la marxa, amb un soroll que posa la pell de gallina. I no diguem quan arribes a les zones on hi ha orquestres o grups musicals.

    Els avituallaments, com sempre, molt freqüents, però amb el problema dels gots, que fa que vessis la meitat del líquid. El dia és calorós i els que tenim experiència ja sabem que caldrà anar en compte per no deshidratar-se…
Brooklyn és el barri per on es corre més estona. Hi ha punts amb un animació sensacional, com l’Avinguda Lafayette, plena de les típiques vivendes de les ciutats americanes, amb les escales de quatre o cinc graons davant de la porta. Aquí és el primer punt on he quedat amb la Rosa, que ha vingut amb el metro, deixant la resta de turistes esperant la marató a Manhattan. A més de la foto em dona una ampolla amb un sobre de Recuperat-ion, després d’haver comprovat a Detroit i a Washington que és un producte que assimilo bé.

   Ens acomiadem de Brooklyn al barri polonès. No me n'havia adonat en les meves 7 anteriors participacions a Nova York. Avui he vist gran quantitat de cartells en polonès i he entès perquè el pont que separa Brooklyn de Queens es diu Polaski Bridge… En aquest pont hi ha el pas de la mitja marató. El cronòmetre marca 1:44:34. Tinc por d’haver-me passat, ja que he anat una mica per sota de 5, fins i tot lleugerament més ràpid que a Detroit. Les sensacions, però, són bones. Res a veure amb Washington.

    A Queens no ens hi estem gaire estona. El temps just per pujar fins a l’alçada del Pont de Queensboro, un pont llarg i complicat, que és, però, el preludi d’un dels moments més emocionants de la marató: l’entrada a Manhattan. A la sortida del pont l’ambient és impressionant. Milers de persones, majoritàriament parents i amics dels maratonians, ovacionen els participants amb un fervor que només es pot viure a Nova York. De fet, l’animació continua durant els pròxims quilòmetres, en plena Primera Avinguda, la recta més llarga de la Marató. Primer, l’avinguda puja lleugerament, i a l’alçada del carrer 84 comença a baixar una mica. En el 86 havíem quedat amb la Rosa, però no la veig. Torno enrere per si me l’he saltada, davant de la mirada atònita dels espectadors. Hi ha tanta espessor de gent que dedueixo que no s’ha pogut col.locar al carrer convingut. Continuo endavant i al cap de 20 metros sento el meu nom. La Rosa no ha fallat, i ha pogut arribar a temps per veure’m passar. D’allà se n’ha d’anar caminant fins al Central Park, creuant tota la part Est de Manhattan. Déu n’hi do la seva marató també…

    Continuo la Primera Avinguda i passo el temible quilòmetre 30. Entro a East Harlem i començo a notar que he afluixat una mica el ritme. De moment, però, les cames aguanten i sembla que no hi haurà problema per completar el “hat trick”. Ben aviat arribo al quart pont de la Marató, que em porta al barri del Bronx, el més “heavy” de Nova York. És l’únic dels cinc “boroughs”que forma part del Continent. La resta són illes. Correm pel Bronx durant poc menys d’una milla, i enfilem l’últim pont del recorregut, mentre es veu, molt a prop, la imponent imatge del Yankee Stadium, la seu dels famosos Yankees de Nova York.

    Tornem a Manhattan per West Harlem i correm per la Cinquena Avinguda. És un dels molts contrastos d’aquesta increïble ciutat. Mirant les construccions d’aquesta zona resulta difícil de pensar que estem en la mateixa avinguda que, 80 carrers més avall, concentra les botigues més cares de les firmes més luxoses del món.

    A l’alçada del carrer 127 passem per davant de l’esglèsia on dimecres vam assitir a una funció religiosa, amb els increïbles cants de música gospel. La cursa continua per la Cinquena Avinguda i aquí començo a passar-ho una mica malament. Les cames ja es queixen, però passo el cartell del quilòmetre 35 i penso que ja li tinc el peu al coll. Veig la silueta del Museu Guggenheim, i això vol dir que ben aviat deixarem l’avinguda per entrar a l’interior del Central Park. Aviat seré a l’alçada del carrer 86, prop de la milla 24, on hi ha d’haver la Rosa per fer l’última foto. Quan hi arribo faig un càlcul ràpid i veig que puc baixar de 3:40. El temps avui no m’importava gens, però sempre és un motiu d’alegria veure que, en 7 dies, m’he recuperat bé i que fins i tot faré millor marca que a Washington.

   Després de la foto de la Rosa només em falten uns tres quilòmetres i mig de “tobogans” pel Central Park. Aquí començo a tenir els primers símptomes de deshidratació, amb alguns “avisos” de rampes a les cames. He d’afluixar una mica si vull acabar dignament. Arribo al final del Central Park, giro a la dreta davant de l’Hotel Plaza i ja només em queda arribar fins a Columbus Circus per tornar a entrar al Parc i buscar la línia d’arribada. L’ambient torna a ser excepcional, i començo a viure l’emoció de l’arribada. Faig els últims metres amb un bessó a punt de pujar més del compte, però ja veig la pancarta. Acabar una marató sempre és emotiu, i a Nova York molt més, però avui sento una cosa molt especial. El crono marca 3:40 i alguns segons. És secundari. El més important és que el “hat trick” ja és un fet. Passo la ratlla emocionat i veig el doctor Pere Pujol, que m’abraça i és el primer en felicitar-me. Em recomana que begui molt. El dia ha estat calorós i la gent arriba en molt males condicions. Em donen la medalla, amb la cara de Fred Lebow, el creador d’aquesta increïble marató. Tothom et somriu i et felicita. Et fan fotos i continues caminant per evitar taponar la zona d’arribada. Tot està perfectament previst. Et posen la manta d’alumini, et donen aigua, una bossa amb menjar i vas caminant pel Central Park cap als camions de la roba. Quan veig el del número 33 potser he caminat dos quilòmetres des de l’arribada… Recullo la bossa i em trobo amb l'Albert, que està força desmoralitzat. Diu que la calor li va fatal i que ha punxat, però ha fet 3:32, que a Nova York no està gens malament. Sortim cap a l’àrea de reunió i, davant mateix del Museu d’Història Natural ens trobem amb el Manuel López i l’Albert Batiste, amb les seves dones, i amb la Rosa, que ha arribat puntual després de creuar horitzontalment el Central Park. Felicitacions, fotos,comentaris, i cadascú al seu hotel. Ara ens trobarem per sopar i per continuar petant la xerrada. Em sembla que serà un sopar monotemàtic…

   L'aventura s’ha acabat. El repte de les tres maratons seguides ja forma part de la meva història maratoniana. Arriba el moment de fer balanç d’aquest “hat trick”. D’entrada, he de dir que l’experiència ha estat única, no només pel fet d’encadenar tres maratons, sinó per la manera com ho han seguit altres persones a través de 10de1000. Fins ara, només havia compartit les meves experiències amb la gent més propera, i en tot cas havia escrit algún article posterior a la revista Marathon, però això de fer aquesta mena de diari públic i d’explicar les vivències de manera gairebé immediata no ho havia fet mai. Són els avantatges de les noves teconologies, que ens permeten també fer arribes fotografies del dia a qualsevol punt del món…

    Esportivament, he de dir que l’experiència la considero un èxit. Tenia els meus dubtes de com sortiria perquè les dues vegades anteriors que havia encadenat dues maratons en dos caps de setmana consecutius havia patit força en la segona. Per tant, fer-ne tres em semblava una mica agoserat…Potser per això, vaig fer un entrenament previ diferent, oblidant-me de córrer ràpid i centrant-me en una tirada llarga setmanal, que vaig allargar fins a 30, 32, 34 i 35 quilòmetres en les quatre setmanes anteriors al repte. Pensava que així acostumaria el cos a recuperar-se després d’un esforç de llarga durada.

    A Detroit vaig acabar molt content la marató, després d’aguantar perfectament fins al final el ritme de 5 minuts per quilòmetre. Fins i tot les últimes milles van ser les més ràpides, i vaig aconseguir fer la segona mitja un minut més ràpida que la primera. Els dies següents, però, em vaig desmoralitzar una mica. Les cames em feien molt mal i estava clar que el cos no havia assimilat la marató com una simple tirada llarga. Potser el canvi de la terra a l’asfalt en tenia més culpa que el fet d’haver passat de 35 quilòmetres a 42.

   Vaig afrontar, doncs, la segona marató, la de Washington, amb més prudència. D’entrada, vaig abaixar una mica el ritme, aproximadament a 5.10 el quilòmetre, i vaig anar agafant confiança a mesura que avançava la prova. Les piles em van aguantar fins al quilòmetre 32, i els 10 últims els vaig haver de fer a un ritme més lent, fins acumular 5 minuts de pèrdua en la segona mitja respecte la primera, un marge força habitual. Els dies següents em vaig trobar muscularment molt millor que en la primera setmana, i això em va donar moral per la tercera i última marató, la de Nova York. Tot i la meva experiència, allà potser vaig pecar d’excés de confiança i vaig sortit massa ràpid. Aprofitant la milla de baixada de la segona part del Pont de Verrazano, vaig fer tota la primera mitja marató per sota del ritme previst de 5 minuts per quilòmetre. En la segona, això i els desnivells de la prova, i probablement el cansament acumulat, em van fer reduir el ritme progressivament. Aquí la descompensació de les dues mitges va ser de 10 minuts, tot i que la marca final va ser gairebé dos minuts millor que a la marató de Washington.

    Per als amants de l’estadística, he recollit els parcials cada 5 milles de les tres maratons, on s’aprecien perfectament aquestes diferències que he comentat. A Detroit van ser aquests: 40:38, 40:55, 40:02, 40:07, 39:52 i 9:43 en l’última milla i 385 iardes. El temps total va ser de 3:31:17, a 148 pulsacions de mitjana, amb una punta màxima de 163.

    A la marató Marine Corps de Washington, els números van ser aquests: 41:24, 41:04, 41:16, 41:36, 45:08 i 11:19, amb 150 de pols mitjà i 165 de màxim, per una marca final de 3:41:47.

    Finalment, aquests són els números de Nova York: 38:52, 40:20, 41:04, 42:30; 45:38 i 11:35, a 153 pulsacions i 167 de màxima. La marca, 3:39:59.