LA MARATÓ DE L'ANTÀRTIDA, O LA SENSACIÓ   
DE CÓRRER AL CUL DEL MÓN  




























   

   Feia temps que sabia de l'existència de la Marató de l'Antàrtida, organitzada per una agència americana, la Marathon Tours, però no ha estat fins aquest 2005 que he tingut l'oportunitat de participar-hi gràcies al fet que m'havia apuntat a una llista d'espera.

   Vaig fer el viatge amb la meva companya de feina Rosa Junyent, i a Buenos Aires vam conèixer el Jorge González de Matauco, un vitorià resident a Mallorca, especialista en maratons aventureres. En el vaixell que ens va portar des d'Ushuaia fins a la George King Island, el lloc de l'Antàrtida on es feia la marató, vam establir una bona relació amb el Jeremy i la Linda, una parella de Filadèlfia que parlaven força bé l'espanyol.


   Després d'uns dies fascinants a bord vam arribar a l'illa. Aquesta és la crònica d'una de les experiències més meravelloses de la meva carrera maratoniana:


    El dia de la marató es lleva en condicions molt bones. No fa fred, només unes dècimes sota zero, i, sobretot, no fa vent. La gent de Marathon Tours diuen que potser són les millors condicions de les sis edicions que s'han fet a l'illa i ja no diem de la que es va haver de fer a la coberta del barco perquè el vent va impedir el desembarcament. 

   Amb il.lusió i alegria preparem les motxilles i ens vestim per pujar a les zòdiacs que ens transporataran fins a l'illa. Hi arribem i ens queden pràcticament vint minutets per canviar-nos de calçat i deixar-ho tot a punt per les tres vegades que passarem per la zona d'arribada, en plena base russa: roba de recanvi per si fa falta i,sobretot, els bidons d'aigua. 

   Em col.loco la càmera de video lligada al pit per l'interior de la jaqueta de màniga llarga amb que correré, la càmera de fotos a la butxaca i la camelback a l'esquena, per evitar portar un bidó a les mans durant les primeres milles. M'asseguro de portar el gorro, els guants, les ulleres de sol, tot i que no en fa, i em dirigeixo a la sortida, a temps per veure com es posen en marxa les dones, els homes més grans de 60 anys i els participants de la mitja marató, entre ells un en cadira de rodes, per primera vegada en la història d'aquesta prova. És un home de Singapur, de 54 anys, resident als Estats Units. Es diu William Tan i han pactat amb l'organització que farà aproximadament la distància de la mitja marató, però sense pujar al Glaciar Collins, que seria impossible amb la cadira. 

   Tres minuts després sortim la resta i de seguida me n'adono que això no tindrà res a veure amb una marató convencional, ni tan sols amb una de muntanya, tot i que s'hi assembla molt. El camí està completament enfangat i les sabatilles s'enfonsen sovint fins els turmells. Em paro a gravar les primeres imatges i, tot i això, no trigo a passar el William Tan, completament encallat en el fang amb la cadira.
 
   Després d'una persistent pujada, sembla que el terreny millora, fins que passem un petit rierol i arribem a la base uruguaiana. Allà ens animen en espanyol i decideixo parar-me i preguntar si saben què va fer el Barça amb el Chelsea. Em diuen que va guanyar per 
2 a 1. Resultat molt curt per a la tornada a Stamford Bridge...

   Arribem tot seguit a una zona de pedres. Són molt grosses i s'ha d'anar en compte per no torçar-te el turmell. Gairebé tinc ganes d'arribar al Glaciar Collins. Ho fem quan portem unes tres milles de competició. Aleshores comença la pujada per un fort pendent (diuen que d'un 18 per cent) completament nevat. Tothom camina, però aviat comencem a veure els que baixen, que poden córrer amb una mica de precaució.
 
   Arribo a dalt de la gelera. Teòricament hem fet 3 milles i mitja, uns 5 quilòmetres i mig, i he trigat...54 minuts i 23 segons!. La mitjana és horrorosa, però s'ha de tenir en compte que m'he parat constantment a prendre imatges de vídeo i a fer fotos, i que tota la pujada a la gelera l'he feta caminant. 

   Començo el descens per la neu, torno a passar per les pedres i el fang i passo per l'arribada en una hora i 36 minuts. Paro a beure per estalviar aigua de la camelback, intento prendre'm una mica de mel, amb molts problemes perquè el pack s'ha congelat, i continuo cap a la segona part del recorregut, confiant que no sigui tan dura. En passar per la base xilena, entro al gimnàs per poder anar al lavabo, ja que ens havien dit que era l'únic lloc on ho podíem fer. Està estrictament prohibit fer les necessitats en plena natura a l'Antàrtida... 

   Perdo gairebé cinc minuts més, perquè ens fan descalçar per poder entrar, i segueixo el camí. Continua havent-hi pedres a dojo i molt fang, producte de les bones temperatures dels últims dies. De tota manera, ara neva una mica i sembla que fa més fred que quan hem sortit. El més important és que continua sense fer vent, que en l'última edició sembla que va ser el gran enemic dels participants. Arribo a la base xinesa i dóno la volta. 32 minuts per tres milles. No està malament si tenim en compte la parada a la base xilena... 

   Torno cap a la base russa i completo la mitja marató en dues hores i 39 minuts. En la parada per beure i canviar-me de guants, que estan xops, no sé què faig però trepitjo les ulleres i queden inservibles. Hauré de fer la segona mitja sense, però no fa sol. No crec que hi hagi problema. 

   Aquesta vegada sense parar-me tant, arribo al cim de la gelera en 46 minuts, 8 menys que en la primera volta. El descens, però, es fa més difícil, perquè la neu està tan trepitjada que és molt complicat baixar corrents. Els camins es fan cada vegada més impracticables i aviat m'adono que tothom camina en les pujades. Gairebé és inútil provar de córrer. Arribo a la base russa i només em queda repetir el segon bucle fins a la base xinesa i tornar. Són 6 milles, menys de 10 quilòmetres. Això està fet...
 
   Trigo força més que en la primera volta perquè camino molt i perquè m'entretinc a gravar imatges a la base xilena. Tot i això, no paro de passar gent. La duresa de la prova es nota a les cares, però tothom està animat esperant el moment de l'arribada. 

   Per fi, veig la pancarta final. Entro amb la càmera de vídeo engegada i miro el crono: 5 hores, 36 minuts i 24 segons. Gairebé 8 minuts per quilòmetre de mitjana!!!. L'emoció és molt gran. JA TINC EL SISÈ CONTINENT, EL MÉS DIFÍCIL DE FER!. Em miro els peus i no em puc creure que hagi corregut a l'Antàrtida. El fang no deixa veure el color de les sabatilles. I jo que em pensava que correriem sobre neu... 

   El pulsòmetre em marca una mitjada de 141 pulsacions, i un màxim de 170, que correspon a la primera pujada al Glaciar Collins. 

   Les dades generals de la cursa són significatives per entendre la particularitat d'aquesta marató. Tot i que el dia ha estat gairebé el millor que es pot trobar aquí, el guanyador de 
la Marató, el nord-americà Darryn Zawitz, ha fet un temps de 3 hores, 49 minuts i 19 segons. El segon, el també nord-americà Michael Dukart, encara ha pogut baixar de les quatre hores: 3:59:38. L'alabès-mallorquí Jorge González, l'autor del llibre "Filípides era vikingo" ha acabat en el lloc 40, amb 5 hores, 11 minuts i 54 segons, però també ha perdut molt temps fent fotografies. Jo he acabat en el lloc 66, d'un total de 177 acabats, l'últim en més de 8 hores. Estic més que content amb el lloc i amb el temps, perquè sé que, si no hagués corregut amb les dues càmeres i no m'hagués parat tantes vegades, hauria fet uns tres quarts d'hora menys. De fet, les imatges gravades en vídeo són de 35 minuts, i s'ha de comptar tot el temps que es perd parant, treient els guants, baixant les cremalleres, posant en marxa la càmera... 

   Amb tres quarts d'hora menys hauria pogut acabar entre els 20 primers, però això per mi no té cap importància. Prefereixo haver fet les imatges i poder-les mostrar quan torni. Sortirà un bon reportatge pel Temps d'Aventura.

   Pel que fa a la mitja marató, només l'han fet 35 persones. La primera en arribar ha estat, curiosament una dona, Jane Serves, una de les organitzadores del viatge, amb una marca de dues hores i 13 minuts. El segon, i per tant el primer home, ha estat un xilè resident a la base cièntifca. Es diu Sergio Cuadra i ha fet un temps de 2 hores i 20 minuts. Com es veu, si algún corredor català té ganes de guanyar una mitja marató...ja sap on ha d'anar! 

   William Tan ha trigat 5 hores i 50 minuts en fer els aproximadament 21 quilòmetres amb la seva cadira de rodes, que em sembla que deu haver quedat inservible... 

   L'experiència ha estat brutal. Suposo que me n'adonaré passats uns dies, però la sensació d'haver corregut "al cul del món" és absoluta.
 Ara queden uns dies fantàstics veient icebergs, balenes, foques i pingüins. I després, en arribar a Ushuaia, la Marató de la Fi del Món, que em permetrà completar els set continents. Em sento un privilegiat!