FILADÈLFIA, UNA MARATÓ AMB DOS  
AMFITRIONS DE LUXE  

















   



   Quan vaig fer la Marató de l'Antàrtida vaig conèixer una parella americana, el Jeremy i la Linda, amb qui vam fer una bona amistat. Ells són de Filadèlfia i, quan ens vam acomiadar després de l'aventura antàrtica em van dir que estava convidat a casa seva si mai volia córrer la marató de la seva ciutat. Encara no un any després, ens vam plantar a Filadèlfia amb la Cristina, a qui ells no coneixien perquè encara no era la meva parella en el meu viatge a l'Antàrtida. La marató la vam córrer amb el Jeremy, i la Cristina i la Linda ens van fer el seguiment amb el cotxe.
 
 
   La marató de Filadèlfia és una marató modesta dins de les americanes, si la volem comparar amb Nova York, Washington, Boston o Chicago, però té una participació que ja la voldríem a Barcelona. En total hi va haver 5.887 acabats, 3.824 homes…i 2.063 dones!!!. Em va cridar molt l’atenció aquest fet. Durant la cursa li vaig comentar diverses vegades al meu amic Jeremy, ja que veia sempre una gran quantitat de dones al costat nostre. Es va sorprendre quan li vaig dir que a les nostres curses la participació femenina no arribava al 10 per cent…

   Bé, anem a pams, que ja estic parlant de la cursa i m’estic deixant coses de la prèvia. La fira del corredor i la recollida del dorsal, més que correctes, sense arribar, naturalment, a les dimensions de Nova York, Londres o Berlín. Samarreta de màniga llarga gratuïta per tots els inscrits i ambient molt americà.

   El dia de la cursa sortim a les 7 de casa del Jeremy i la Linda, que és un barri residencial relativament a prop del centre, i anem en cotxe cap a la sortida, que és en una avinguda gran davant del Museu d’Art de Filadèlfia, el que té les famoses escales que pujava Sylvester Stalone en la pel.lícula Rocky…

   Hi ha una enorme carpa, amb taules i cadires i tot, per canviar-te i preparar-te per la cursa amb bona temperatura, ja que a l’exterior no passem gaire dels 3 ó 4 graus. (Encara em faig un embolic amb els farenheit…). Anem a deixar la bossa, fem un pipi i ens comencem a moure per posar-nos a la sortida. No hi ha corrals ni controls de cap mena. Només un cartells que diuen el ritme per milla perquè tothom es posi on li correspongui. Això ja ho he vist en altres maratons americanes. No hi ha empentes ni problemes. La gent es posa disciplinadament on vol, tot i que nosaltres badem una mica i ja no podem seguir més endavant. Estem al costat del cartell dels 9 minuts per milla, tot i que se suposa que hem d’anar per sota de 8 si volem baixar de 3.30. De tota manera, el Jeremy no ho té gens clar, perquè no ha pogut entrenar gaire,i jo tampoc sé com em respondran els tendons, o sigui que hem decidit sortir amb molta calma…

   Després de l’himne americà, donen la sortida i caminem fins a la catifa del control de xip. Hi arribem al cap d’un minutetet, i just allà comencem a córrer lentament.

   Correm al mig de molta gent i comencem a entrar en calor, però ja veig que el ritme no és molt ràpid. No veig la primera milla, però la segona la passem en 17 minuts justos, o sigui que ja n’hem perdut un del ritme de baixar de 3.30. Aquí ja no anem tan apretats, però just en aquest punt entrem en els carrers més cèntrics, molt bonics però molt estrets, o sigui que ja no podem avançar gent. Quedem encallats darrere de les llebres de 3.40, que porten una gran quantitat de gent al darrere.

   Les milles passen i encara no n’hem fet cap a menys de 8. El Jeremy no s’immuta i ja veig que no baixarem de 3.30, perquè hauríem de fer una segona part rapidíssima. De fet, no m’importa gaire. Els tendons aguanten bé, tot i que des del començament noto una lleugera nosa en l’esquerre i gairebé imperceptible en el dret. M’he posat aquests mitjons llargs que podeu veure a les fotos. Me’ls van regalar i em van dir que anaven bé per la tendinitis d’aquil.les, ja que apreten els bessons i faciliten la circulació. La veritat és que no sabria dir si va ser pels mitjons o no, però el cert és que vaig tenir la mateixa sensació als tendons durant tota la marató, sense passar mai a l’estat crític de dolor. S’haurà de continuar provant…

   Bé, continuo la crònica. Com que no ens ve d’aquí el temps que puguem fer, parem a fer aigües menors i també ens aturem una bona estona en els punts on havíem quedat amb la Cristina i la Linda, que ens porten avituallament particular i ens fan unes quantes fotos. En total les veiem tres vegades, o sigui que s’haurien de descomptar ben bé tres minutets dels temps final que vam fer. Són els avantatges de fer una marató sense objectius de marca…

   La mitja la passem en 1.49.18, o sigui que veig que ho tindrem fàcil per fer la segona part més ràpida que la primera. Ara ja passem molta gent i no tenim problemes d’aglomeracions, tot i que hi continua havent molts corredors…i moltes corredores. No me’n sé avenir. Em sorpren també que la gent va molt tranquil.la, xerrant i rient. No es veu molta gent “punxada”, ni tan sols en els quilòmetres finals. L’ambient és distès, molt diferent del que he vist en la majoria de maratons.
Quan falten 6 milles (uns 10 quilòmetres) veig que si seguim així “doblarem” i que farem entre 3.36 i 3.38, però aleshores el Jeremy “punxa”. Era normal que el poc entrenament li passés factura. Ell té a les cames baixar de 3.15 (és el seu objectiu per poder anar a Boston), però no ha pogut entrenar bé últimament per culpa de la feina. (El problema de molts…)

   El Jeremy em diu repetidament que el deixi i que me’n vagi, però jo li dic que no, que acabarem junts. A mi m’és igual una marca que una altre i prefereixo anar amb ell. El vaig animant, tot i que ara ens passa molta gent i ja fem alguna milla per sobre dels 10 minuts. Passada la 25, però, el Jeremy s’anima i comença a posar-se content, perquè veu que estem a punt d’acabar. Ell ha corregut amb una samarreta que diu “Go Brad”,que és un amic seu que té càncer, i durant tota la prova el públic no ha deixar de cridar “Go Brad”, pensant-se que ell es deia Brad…

   A la recta final veiem la Cristina i la Linda, que ens fan l’última foto, i entrem a meta agafats de la mà. El temps real final és de 3.42.53, és a dir que hem fet la segona mitja en 1.53.35. La primera l’havíem passat en 1.49.18, o sigui que tampoc ens han “caigut” tants minuts com això…

   Recollim la medalla, ens trobem amb la Cristina i la Linda i continuem la sessió de fotos, incloses les escales del Rocky!!!!
L’experiència, com sempre, ha estat molt positiva. És difícil córrer tota una marató sencera, des del principi al final, amb una persona, però crec que va valer la pena. L’ambient de la prova em va agradar molt i, una vegada més, penso que hem d'aprendre moltes coses dels americans en qüestions de maratons.

   Per cert, el meu lloc final va ser el 1.740 d’un total de 5.887 acabats.