AL MONT-SAINT-MICHEL EM TORNO A SENTIR  
MARATONIÀ  
















   



   Després de quatre mesos arrossegant una lesió al bessó de la cama esquerre vaig tornar a disputar i acabar una marató. Tot va començar a la mitja marató de Gavà, el febrer. Allà em vaig lesionar, i vaig recaure uns dies després a la mitja de Montornès, per voler tornar massa d'hora. Tot aixo a les portes de la marató olímpica de Saint Louis i la de Boston. Hi vam anar igualment però, com era de preveure, no vaig poder acabar aquestes dues maratons. El retorn, al Mont-saint.Michel, va suposar tancar un dels episodis més tristos de la meva carrera maratoniana.

 
 Vaig triar aquesta marató sobretot per les dates, i perquè em va semblar força atractiva. El recorregut és lineal, des de Cancale, prop de la turística ciutat bretona de Saint-Malo, fins a la conegudíssima abadia del Mont-Saint Michel, al sud de Normandia. Vaig fer els tràmits d’inscripció per internet quan faltaven 10 dies per la cursa, i després vaig veure que per culpa d’això era dels pocs que no tenia dorsal personalitzat amb el meu nom. Vaig descobrir que els dorsals anaven per ordre d’inscripció, no pas per marca, i a mi em va tocar un dels últims, el 5076. Després va resultar que només vam sortir uns 4.100 corredors, i, segons la classificació, vam ser 3.680 els que vam acabar la marató. No és cap cosa, però déu n’hi do...

   Anem a pams. Vam anar a recollir el dorsal divendres a la tarda, 24 hores abans de la prova, programada per les 5 de la tarda del dissabte 17 de juny, dos mesos justos després de la meva recaiguda a la marató de Boston. La fira del corredor era a Saint-Malo, força modesteta però correcta. No hi havia grans stands de marques comercials, però sí presència física de moltes maratons franceses i estrangeres...entre elles la de Barcelona!. Sembla que per fi es comencen a fer les coses bé.


   Per recollir el dorsal vaig haver de presentar un certificat mèdic, com acostuma a ser habitual en les maratons franceses. Després vam agafar el cotxe que havíem llogat a l’aeroport de Beauvais i vam anar a estudiar el recorregut i, sobretot, les carreteres alternatives que l’endemà podien facilitar el seguiment de la cursa a la Cristina, la meva gregària de luxe... Vam trobar el sistema perquè em pugués veure tres vegades durant la marató, en els quilòmetres 8, 19 i 30. Semblava perfecte. Vam sopar al Mont-Saint Michel i vam tornar cap a Saint-Malo.

   L’endemà, el dia de la cursa, no sabia gaire com ho havia de fer. No estic acostumat a córrer maratons a la tarda. Vaig optar per dormir fins molt tard, saltar-me l’esmorzar i fer un dinar normal a l’horari francès, al voltant de la una, quatre hores abans de la marató. Vam anar a donar un volt per l’interessant zona intra muros de Saint Malo i fins i tot vam pujar als “remparts”, la muralla que dóna la volta al casc antic. Vam dinar i vam tornar a l’hotel, on em vaig començar a preparar per la marató.

   La Cristina em va deixar a Cancale, a 
400 metres de la sortida perquè no ens permetien avançar més amb el cotxe, i va marxar cap al punt de trobada del km 8. Jo vaig anar cap a la zona de sortida i vaig veure que la gent se situava espontàniament a la zona que li corresponia segons l’expectativa de marca. En els dorsals no hi havia cap indicatiu, excepte pels corredors d’èlit, però no vaig veure cap empenta ni nervis de cap mena per situar-se millor. Semblava una marató nord-americana...

   Em vaig col.locar al voltant de la llebre oficial de les 4 hores perquè tenia la intenció d’agafar-me la prova amb molta calma. La lesió estava curada, però només portava un mes d’entrenament i, per tant, no estava per massa alegries. A més, em feia molt respecte córrer una marató a les 5 de la tarda. El sol es deixava veure i estàvem tots suant abans de sortir. Mal senyal... Em vaig acabar l’ampolla de “Recuperat-ion” que portava i vaig esperar el moment de la sortida.

   Vaig sentir el tret i aviat vaig poder començar a moure’m. Al cap de dos minuts i pocs segons passava la catifa de sortida. Em vaig posar a un ritme aproximat de 5.30, una mica preocupat pel tema de la hidratació. Vaig fer els primers 5 kms al costat d’un corredor disfressat d’Astèrix i fins al km 6 no vam trobar el primer avituallament. Per sort, vaig veure que donàven ampolles de mig litre, fet molt important tenint en compte la temperatura i la humitat. Calculo que estàvem a uns 25 graus, i tots anàvem molls com peixos...

   Al km 8, en el lloc exacte que havíem decidit el dia abans, m’esperava 
la Cristina. M’aturo a parlar una mica i a beure’m una ampolleta de “Recuperat-ion”. Crec que és important ingerir sals minerals a més d’aigua, sobretot en una marató de tarda i en una zona tan humida. Reprenc la marxa i, curiosament, començo a notar que no m’afecta tan la calor. Anem pel costat del mar i comença a bufar una brisa agradable, tot i que en cap moment vam baixar dels 20 graus.

   Bé, això del costat del mar és un dir, perquè la marea és baixa i la línea del mar es veu almenys a un km de distància...
Estic animat perquè les sensacions són bones, el bessó no es queixa i, si descompto el temps perdut a la parada, mantinc un ritme de 5.30, és a dir, per fer una mica menys de 4 hores. Al km 19 torno a trobar 
la Cristina i repeteixo l’operació del “Recuperation”i també un petit “pack” de gel energètic. Reprenc la marxa i passo la mitja pràcticament en dues hores justes de temps real: 1:59:50.


   La marató continua pel costat del mar i ara ja veiem, tot i la calitja, la inconfusible silueta del Mont-Saint Michel, el nostre destí. La cursa deixa l’asfalt i va durant uns kms per un camí de terra. Realment, el recorregut és molt maco. Si fos al matí i no hi hagués tanta humitat i calitja, la marató seria molt més agradable...

   Passo el km 30 i trobo per tercera vegada 
la Cristina. Em torno a parar, em prenc un “pack” de mel líquida, agafo l’última ampolla de “Recuperation” i afronto el tram final de la marató. Passo el 31 i calculo que, si vaig a 5.40, baixaré de 4 hores, tot i el temps perdut en les tres parades...

   A partir del 35, però, les cames em comencen a fallar. Afortundament, però, no hi ha cap indici de problema al bessó lesionat. Tinc el típic mal de cames de quan es fa una marató amb falta d’entrenament. Com he dit, només portava un mes i una única sessió de 23 kms. Per tant, el què m’estava passant era normal. Els kms em van començar a “caure” a 6 minuts. Baixar de 4 hores ja no era possible, però això m’importava molt poc. L’únic que volia era arribar sense problemes.

   El Mont-Saint Michel es veu cada vegada més gran i, quan agafem la carretera que hi porta (que, per cert, serà pròximament remodelada per evitar els efectes perjudicials de la marea), ja veig que tinc la feina feta.

   Deixo enrere el km 41 i entro en una passadís d’espectadors impressionants.És el lloc més concorregut de la marató, perquè molts familiar han anat directament de Cancale al pàrking del Mont-Saint Michel. La cridòria és impressionant. Passo el km 42 i afronto els 
195 metres finals amb llàgrimes als ulls. Vaig mirant el públic de la banda dreta fins que, per fi, veig la Cristina, que també està emocionada. Em paro a fer-li un petó i faig els últims metres, sobre una catifa vermella, que per mi simbolitza el final d’un llarg “calvari” que va començar a la Mitja de Gavà el mes de febrer. La Cristina em va fer una foto d’esquena. Es veu com aixeco els brassos eufòric. Sóc el que porta els mitjons llargs, que, per cert, em van anar molt bé per mantenir el bessó ben protegit.


   El temps real va ser de 4:05:39, o sigui que tampoc vaig perdre tant temps a la segona mitja. L’organització al final de la prova, perfecta. Una gran bossa amb menjar de tot tipus i una ampolla de litre i mig d’aigua per rehidratar-nos. Ràpidament em retrobo amb la Cristina per fer les fotos de rigor amb la medalla i el Mont-Saint Michel al fons.


   El què no ens esperàvem és que trigaríem més de dues hores a sortir del parking del Mont-Saint Michel, fet, però, comprensible, tenint en compte les característiques del lloc. No vam poder sortir fins després de les onze. Vam arribar a l’hotel de Saint-Malo a dos quarts d’una de la nit... Mai m’havia dutxat a aquesta hora després d’una marató!
En defintiva, doncs, una marató més, però molt especial per a mi perquè mai havia tingut una lesió així, i no havia experimentat aquesta sensació del retorn.