DISSETENA MARATÓ ACABADA A BARCELONA, LA PRIMERA DE LA FIONA COM ESPECTADORA  

 


















  

   Per dissetena vegada a la meva vida, el 17 de març de 2013 vaig completar la marató de casa, la de Barcelona, una cursa molt especial per a mi, ja que he viscut tota la seva evolució al llarg dels anys. Aquesta vegada tenia l'al.licient afegit de ser la primera vegada que la compartia amb la meva filla Fiona, ja que l'any passat, per coincidència amb la Volta a Catalunya, no vaig poder córrer la Marató.

 

   Arribava a aquesta marató en bona forma, però en el fons sabia que estava una mica justet per intentar baixar de les tres hores i mitja. L'experiència em diu que si no he fet 1:35 en mitja i menys de 43 minuts en 10.000 és pràcticament impossible fer 3:29 a la marató. Aquest any havia fet 1:37:30 a la Mitja de Barcelona, i 43 minuts llargs als 10 kms de Badalona.

 

   Tot i això, vaig decidir sortir amb la idea de passar la mitja en 1:45, i després ja ho veuríem... Per sort, no ho vaig haver de fer sol. Em feia mandra ficar-me dins dels grups que segueixen les llebres oficials perquè amb tanta gent no es corre a gust i, a més, sempre hi ha la tendència de passar la mitja una mica més ràpid del compte. El dia abans de la Marató vaig saber que els amics del Dream Runners, als quals dono suport, tindrien una llebre de luxe fins al km 23. Ni més ni menys que Abel Antón, el doble campió del món de marató i l'últim blanc que ha guanyat a Londres i Berlín. Evidentment, era tota una oportunitat poder fer la primera mitja amb ell.

 

   Així doncs, després de fer un petó a la Cristina i a la Fiona, ens vam situar a l'entrada dels calaixos amb l'Abel Anton, el Carlos Ferrer, el Santi Llensa i altres corredors del Dream Runners. Uns 4 minuts després del tret de sortida vam passar la catifa i vam començar a córrer amb la idea d'anar aproximadament a 5 minuts per km. Lògicament, l'espessor dels primers metres i la tendència a pujar fins a la Diagonal va fer que anéssim una mica més lents al començament. 

 

   Amb tot, el temps de pas pel km 5 va ser de 25:13, molt raonable. Tot anava bé. No paràvem de xerrar amb l'Abel Antón, explicant batalletes personals. És curiós veure les diferències amb que s'afronten les coses si ets un atleta d'elit o un simple popular...

 

   Sense incidències vam arribar al km 10, amb un temps de 49:49. El parcial, doncs, va ser de 24:36, comprensible si tenim en compte el descens des de la Diagonal. Vam seguir alegres i aleshores, tot pujant pel Passeig de Gràcia, vaig decidir avançar-me una mica fins el punt de la primera trobada amb la Cristina i la Fiona, que era el km 17,14, on hi havia la concentració d'estelades. Vaig pensar que així podria esperar el grup i continuar, sense haver de fer cap canvi de ritme brusc. Vaig passar tot sol pel km 15 en 1:14:40 i vaig continuar, sense agafar aigua en l'avituallament, pensant que aviat trobaria la Cristina i la Fiona i em donarien la meva ampolla de sals minerals. 

 

   Però, lamentablement, no ens vam trobar. Havíem quedat a la banda dreta, sense tenir en compte on era la sortida del metro. Jo em vaig arrambar a la dreta i elles eren a l'esquerre, just al punt del km 17. Jo les buscava 140 metres més endavant i a l'altra banda. Quan vaig arribar al 18 ja vaig veure que hi havia hagut algun problema i que no les veuria.

 

   A més del disgust de no trobar-me amb la Cristina i la Fiona, això va comportar un fet que a la llarga va ser decisiu: no vaig beure res entre el km 10 i el 20, pel fet d'haver-me saltat l'avituallament del 15. El pas pel 20 el vaig fer en 1:39:29 i la mitja en 1:44:49. Ritme perfecte. Vaig trobar el Zenon, que em va donar un gel, i vaig anar una estona amb ell, que és una bona llebre, i, gràcies al Toni Cornellas, l'organitzador de la Mitja de Granollers, vaig poder parlar amb la Cristina i dir-li que anessin corrents cap al km 27. Mai havia parlat pel mòbil corrent una marató, excepte quan vaig transmetre des de dins la marató de Nova York del 2001...

 

   El pas pel 25 el vaig fer en 2:04:04, és a dir que ja podia anar a 5 fins al final. Però tenia previst aturar-me al 27 i al 30 amb les meves dones i, per tant, caldria anar força més ràpid per intentar el sub 3:30. Vaig perdre el Zenon i en el 27, per fi, vaig veure la Cristina i la Fiona. Vaig estar uns 40 segons aturat i vaig seguir a bon ritme fins el km 30, que vaig passar en 2:29:36. Tot seguit vaig fer l'última parada i, en arrencar, ja vaig veure que seria molt difícil baixar de 3:30. Un càlcul ràpid em va fer veure que hauria d'anar pràcticamen a 4:50 fins al final. Complicat... 

 

   Però em trobava bé i vaig decidir provar-ho. Em vaig trobar amb el Xavi Bonastre, que no havia vist en tota la marató. Resulta que havia sortit dos minuts més tard que jo i, per tant, ell anava per sota del ritme i tenia un marge important per baixar de 3:30. Jo vaig arriscar i el vaig deixar. Encara no havia fet 500 metres quan vaig començar a notar principis de rampa al vast intern dels dos quàdriceps. Aquest múscul és el que hi ha a baix de tot del quàdriceps, tocant ja els genolls, a la part interna. El que té forma de llàgrima. No és una lloc on acostumi a tenir mai problemes, però suposo que va ser una mica de deshidratació, que vaig atribuir al fet de no haver begut res entre el km 10 i el 20. 

 

   Vaig haver d'afluixar. Em va atrapar el Xavi i el vaig animar a intentar el sub 3:30, ell que encara tenia marge. Jo vaig passar el 35 en 2:55:43. El 3:29 ja havia volat i, com que persistien els avisos de rampa al vast intern, vaig decidir anar molt tranquil. Ja m'era igual fer 3:30 que 3:40. A més, per temes de feina no em podia permetre el luxe de petar i arribar en 4 hores perquè havia d'anar a fer la transmissió de la Milà-San Remo. I una altra cosa, una lesió podria ser fatal perquè només 4 setmanes després tenia la pròxima marató, a Bonn. 

 

   Per tant, vaig afluixar el ritme i vaig passar el 40 en 3:23:55, és a dir, amb un parcial de 28:12. Vaig afrontar amb tranquil.litat la pujada al Paral.lel i vaig veure molta gent caminant. Afortunament, els símptomes de rampes van millorar i em vaig poder preparar per l'entrada triomfant. No havíem concretat amb la Cristina on es posarien perquè, amb la gentada que hi havia, era impossible triar lloc. Em vaig posar a mirar a dreta i esquerre i, just després de passar les Torres Venecianes, les vaig veure a l'esquerre. M'hi vaig acostar i la Cristina em va donar l'estelada. Per fi vaig poder fer l'entrada a la Marató de Barcelona lluint l'estelada, després de saludar l'speaker, l'Alberto Montenegro. El temps final va ser de 3:36:40, prou bo donades les circumstàncies. No sé que hauria passat sense la incidència de no haver begut durant 10 km, però ja sabia que estava molt justet per baixar de 3:30.

 

   La pluja va espatllar una mica el postcursa. Vaig saludar el Xavi Bonastre, que per poc no va baixar de 3:30. Sí que ho va fer un altre company, l'Àlex Castells, que debutava, i també va acabar la prova un altre debutant, el Bernat Soler. La Maria Guixà de Catalunya Ràdio em va entrevistar i després vaig anar a buscar la Cristina i la Fiona. Després de les fotografies de rigor vam anar cap al cotxe i ràpidament cap a la feina, on m'esperava una altra marató de tres hores i mitja, aquesta vegada ben assegut, retransmetent la Milà-San Remo en companyia de l'Àngel Edo.