EL REPTE CONTINUA A LA "MARINE CORPS"
DE WASHINGTON D.C.


















   Aquesta és la crònica de la marató de Washington, la quarta de la sèrie del "Repoker".Aquesta marató no es diu Washington Marathon, sinó Marine Corps Marathon, ja que és la marató d’aquest cos de l’exèrcit americà. Els americans, segons m’ha explicat l’amo de la casa on m’estic, tenen quatre cossos militars: els Marines, que són la força de xoc de les operacions més perilloses, l’US Army, que és l’exèrcit de terra, la Navy, que és la marina, i l’Air Force, l’exèrcit de l’aire. Precisament un dels fills de la casa on visc és ara a l’Iraq, però no amb els Marines sinó amb l’exèrcit de terra. La casa està plena de fotos i medalles...

   Ja se sap que els americans això de l’exèrcit ho viuen molt... A mi, francament, tot això dels exèrcits i els militars em provoca una sensació molt desagradable i preferiria que la marató de Washington fos una marató convencional.
   S’ha de reconèixer, però, que és una marató fantàstica per córrer. L’escenari és dels més bonics que es poden trobar, amb un recorregut que et permet apreciar constantment la magnitud d’aquesta ciutat, radicalment diferent de Nova York, amb els seus espais oberts, àmplies avingudes, i els seus mundialment coneguts monuments. Els ponts sobre el riu Potomac li acaben de donar un aire de bellesa urbana difícilment igualable. Si a tot això hi afegim un ambient sensacional, eixordador en alguns punts, i una organització gairebé perfecta, arribarem a la conclusió que val la pena venir a córrer aquesta marató, deixant de banda que sigui la marató del cos dels Marines...
   De tota manera, és impossible extraure’s d’aquesta circumstància. Des de la fira del corredor i fins que has recollit la bossa al final de la marató, els Marines són presents a tort i a dret. Aquí no necessiten voluntaris. Tot ho fan els Marines. L’entrega dels dorsals i les bosses, la comprovació del xip, el control d’accés a la sortida, els avituallaments, el lliurament de la medalla al final de la prova, el retorn de la bossa...
També hi ha molts Marines corrent, però aquests no els identifiques fàcilment, ja que van vestits de corredors. Sempre n’hi ha algún que corre amb alguna inscripció o fins i tot portant una bandera.
   El caire de la marató és eminentment popular. Aquí no hi ha premis en metàl.lic, i el guanyador va fer 2:21 i la guanyadora més de 3 hores. El nivell de marques és baixíssim, com ho prova el fet que vaig quedar el 3.191 de 20.360, fent una marca propera a les quatre hores...
   Però anem a pams i comencem pel començament. A primera hora del matí calia agafar el metro per anar a la sortida, situada prop del Pentàgon i del Cementiri d’Arlington. De la boca del metro fins a l’àrea dels camions guardaroba vam haver de caminar ben bé una milla, vorejant el Pentàgon, aquest edifici enigmàtic, que aneu a saber què conté en el seu interior...
   Només arribar a la zona de sortida, uns Marines examinaven totes les bosses. A mi se’m van mirar ben mirats els packs de mel que portava, però, evidentment, me’ls van deixar passar.
   Feia bon dia. Solet, no massa fred i menys vent del què havien dit. Vaig decidir deixar tota la roba a la bossa i quedar-me només, per esperar la sortida, amb la manteta d’alumini que havia guardat la setmana passada de la marató de Chicago. Un maratonià em va preguntar si havia corregut a Chicago “the last year”. Quan li vaig dir que “the last week” va al.lucinar. Si li arribo a explicar tot el tema del Repoker...
   Em vaig situar al “corral” que em tocava, força endavant tenint en compte el nivell d’aquesta marató, i vaig sentir que l’speaker explicava que corria un personatge que està fent un repte impressionant: 50 maratons en 50 dies seguits. Evidentment, entre setmana se les monta pel seu compte i els caps de setmana corre maratons “oficials”. Ja n’havia llegit alguna cosa... Al seu costat, el meu repte de les 5 maratons en 5 setmanes és de pa sucat amb oli!
   Tot seguit van avisar que es donaria la sortida amb 10 minuts de retard, a les 8.35, perquè encara hi havia molta gent acumulada en els camions de les bosses. Aquesta marató ha anat creixent i sembla que els Marines comencen a tenir problemes per assumir-ho tot.
   Finalment, es dóna la sortida i començo la marxa. Les primeres dues milles són en pujada. Estem a Arlington, a l’estat de Virgínia, però aviat passem el pont que ens porta al Districte de Colúmbia. Ja som a Washington. La capital americana ens rep per un dels seus barris més bonics, Georgetown, i tot seguit enfilem una carretera cap al Nord, allunyant-nos del centre de la ciutat. Suposo que aquesta part és per guanyar quilòmetres, però s’agraeix, ja que es corre per una carretera voltada de vegetació, en un paratge molt bonic. Passat el quilòmetre 10 (imaginari perquè aquí només marquen les milles) girem cua i tornem cap a Washington. Ara sí que ja comença el recorregut per la monumental ciutat capital dels Estats Units. Passem a fregar de l’Obelisc, del Capitol, de la Casa Blanca (el Jordi Boix no va sortir a veure’ns), i en alguns punts l’ambient és espectacular. Suposo que són els familiars dels Marines que han vingut de tots els estats del país per córrer la marató...
   A tot això, jo continuo el meu pas, guanyant alguns segons al ritme previst de 9 minuts per milla. Com he dit, a diferència de Chicago aquí no hi ha cap cartell dels quilòmetres, i tots els càlculs els has de fer en milles. Em passo l’estona fent números i sempre em va sortint que estic corrent a ritme de 3 hores i 53 minuts. La mitja, efectivament, la passo en 1:56:33.
   En la segona meitat, el vent començar a sumar-se a la festa. En els diversos ponts que es passen sobre el riu Potomac és on es nota més, i procuro ficar-me darrere de grups nombrosos perquè no m’afecti tant. El problema és que, quan mantens el ritme en la segona mitja, et passes l’estona avançant gent, i és difícil trobar un grup on ficar-te sense que t’alenteixin la marxa. 
   La cosa s’accentua a partir del km 30 (també calculat a base de números...). Mantinc el ritme i ara passo la gent a centenars. Molts ja caminen. Alguns es nota que són Marines per la seva corpulència i musculatura, poc apropiada per córrer maratons...
   Un últim pont ens torna a portar a l’estat de Virgínia. Aquí és on el vent bufa amb més força i, a més, fa estona que tinc molèsties al bessó dret, que afortunadament no van a més. Si hagués estat l’esquerre, el que em vaig lesionar a la primavera, m’hauria espantat...
   Tot i amb això, els càlculs em continuen dient que faré 3:53. En principi volia fer 3:54, per baixar només un minut, com els altres dies, però penso que més val guardar aquests 60 segons per si punxo al final.
   Però no ho faig. Torno a passar pel costat del Pentàgon i ja veig les creus del Cementiri d’Arlington. Passo la milla 25 i continuo amb forces. Ara dubto si afluixar expressament per fer 3:54, però penso que seria una ximpleria. Vaig fent al mateix ritme, sense esforçar-me més del compte però tampoc sense ralentir. Començo a viure l’ambient de l’arribada. Milers de persones criden d’una manera difícil de creure. Hi ha una gentada de por. Ja veig la línia d’arribada, al costat mateix del Memorial Ivo Jimo, un altre dels referents dels americans i les seves guerres...
   Passo la ratlla i crido “Quatre!” i immediatament afegeixo “Va per tu, Clàudia”, la meva veïna desapareguda prematurament per culpa del maleït càncer... Miro el rellotge i veig que he fet 3.53 i alguns segons. (Oficialment 3:53:17, 11 segons més lenta la segona mitja que la primera, suposo que per culpa del vent...)
   Tot seguit, la parafernàlia habitual: la manta d’alumini, que en aquest cas és el típic uniforme de camuflatge dels Marines, la medalla, molt bonica, i un fotimer de productes per menjar i beure, que no saps on posar perquè te’ls van donant sense haver-te facilitat prèviament cap bossa...
   Al cap d’un moment t’adones que allò és un caos. A diferència de les altres maratons, en què l’àrea d’arribada està limitada als atletes, aquí està plena de familiars. No saps ni per on passar. Tothom es fa fotos. Recupero la bossa i la càmera i també demano que me’n facin alguna, amb l’inevitable Memorial Ivo Jimo al fons.
   Veig com està al pati i sospito que serà difícil escapar-se d’allà. Efectivament, aleshores comença una altra marató. No es pot ni caminar. I el metro queda a més d’un quilòmetre. Quan hi arribo veig, horroritzat, com tota l’entrada està col.lapsada. Prenc paciència, com tothom, i espero torn per poder accedir a les escales mecàniques. Impossible pensar en agafar un taxi. No es pot anar ni endavant ni endarrere... Al final, tot arriba. Per fi puc entrar a un vagó i al cap d’una estona arribo a l’hotel. Miro el rellotge. Fa dues hores i 50 minuts que he acabat la marató. Déu n’hi do.
   Certament, és una marató diferent. Res a veure amb Nova York o Chicago. Aquesta és realment una marató “popular” amb tota l’extensió de la paraula, tot i que comença a créixer i sospito que ho farà més encara. Els maratonians que no tinguin possibilitat d’inscripció a Chicago, que és el diumenge abans, o a Nova York, que és el posterior, tenen aquí una possibilitat de disputar una marató bonica i amb molt ambient.
Una altra diferència respecte Chicago i Nova York és que aquí hi ha molt pocs estrangers. Gairebé tot són americans. A veure si s’animen el Víctor Gonzalo, el Benito Ojeda, el Roger Roca o qualsevol dels nostres maratonians d’èlit. Amb les marques que es fan aquí, es poden emportar una victòria ben bonica...encara que ni cinc de calaix!
   Pel que fa al meu balanç personal no pot ser més positiu. El repte va endavant i, per ara, cada marató l’he fet una mica més ràpida que l’anterior:
Mediterrani, 3:57:27 (a 5.38)
Amsterdam, 3:56:39 (a 5.36)
Chicago, 3:55:10 (a 5.34)
Washington, 3:53:17 (a 5.32)
   A Nova York ja veurem què passa. M’agradaria arrodonir la feina baixant algún minutet més, però la veritat és que em conformo amb acabar-la. De moment, però, el rècord ja el tinc, perquè he superat el “hat trick” de fa dos anys.