AMB LA TERCERA DEL "REPOKER", A CHICAGO  
COMPLETO LES "WORLD MARATHON MAJORS"  


























   

 

   Aquesta és la crònica de la marató de Chicago, la ciutat de l’Al Capone i del Michael Jordan, la tercera del meu projecte de "Repoker". Vaig volar dissabte des de Nova York, amb el plan de córrer i tornar diumenge a la tarda cap a la "meva" casa  de Queens, per continuar amb el meu curs d'anglès.

   La diferència més gran que vaig notar quan vaig arribar de Nova York va ser la temperatura. M’esperava fred, però no tant. Dissabte vaig visitar la fira de la Marató, l'última de les 5 grans del món, les "World Marathon Majors", que em faltaven per córrer. Les altres són Boston, Nova York, Londres i Berlín. El diumenge al matí em vaig llevar a les 5 i vaig mirar la finestra. Plovia. Vaig engegar l’ordinador i vaig buscar les previsions del temps. La temperatura prevista per tot el dia era d’entre 0 i 8 graus. Malament. I jo sense guants ni gorro. Sort que portava una suadera vella per llençar després a la sortida...
   Després de preparar-me, vaig sortir de l’hotel i vaig agafar el metro. A cada parada anaven pujant corredors. Evidentment, no calia preocupar-se per saber on s’havia de baixar...
   Sortint del metro, riuades de corredors ens dirigiem cap a la zona de sortida, al Millenium Park, una àrea immensa per acollir els prop de 40.000 corredors inscrits. Tot estava perfectament senyalitzat.
   Encara era fosc, però anaves veient files i més files de lavabos portàtils per tot arreu, i un formiguer de gent amunt i avall. La zona per deixar les bosses estava clarament indicada, amb els números corresponents als dorsals, i servia tant per la sortida com per l’arribada. Són els avantatges que no tenen a Nova York o Boston, per exemple, que han de traslladar les bosses en autobusos.
   Després havies de seguir les indicacions per anar als diferents “corrals” de sortida. Jo tenia el “Prefered I”, que és el que hi havia just darrere del “Elite corral”, “Sub-elite corral” i “Competitive Corral”. Darrere meu quedava el “Preferred II” i l’”Open Seeding”. Lògicament, hi havia controls a l’entrada de cada corral, que ho tenien fàcil perquè ningú es “colés” ja que els dorsals eren de diferent color...
   L’organització de la sortida em va semblar molt més senzilla i còmoda que la de Nova York. Després de l’inevitable himne americà, van donar el tret de sortida i la gran “serp muticolor” es va posar en marxar. Vaig trigar 2 minuts i 20 segons a passar la ratlla de sortida. Feia fred i,evidentment, no vaig llençar la suadera, sinó que vaig decidir portar-la una estoneta més. L’estoneta es va convertir en 3 hores i mitja, ja que no la vaig llençar fins al km 35... Sort que erem molts i sempre et podies posar dins d’algún grup, perquè el fred era intens i en algunes zones bufava el vent...
   La majoria dels carrers són amples i no hi ha cap problema perquè cadascú pugui córrer al seu ritme. A diferència d’Amsterdam, els avituallaments estaven perfectament col.locats, amb llarguíssimes fileres de voluntaris a cada banda. Això sí, com en totes les maratons multitudinàries, gots de cartró tant per l’aigua com per la beguda isotònica...
   Vaig anar fent la cursa al ritme “de sempre”, tot i que aquí el vaig controlar en milles i no en quilòmetres. Sabia que a 9 minuts la milla faria 3:56. Després vaig veure que també posaven tots els quilòmetres, cosa que no acostumen a fer en les altres maratons anglosaxones. Curiosament, les catifes de Championchip estaven posades en els punts quilomètrics, i no en les milles...
   Aquesta vegada no tenia “gregària”. La Cristina
 em seguia des de Catalunya, a través de la sensacional web que anava actualitzant els temps de pas. La vaig trobar a faltar i la cursa se’m va fer més llarga en no tenir els habituals llocs de trobada. A més, vaig haver d’improvisar el tema de la “manutenció”. Ja sabeu que m’agrada prendre’m algún “Recuperat-ion” i una mica de mel durant la marató. Vaig córrer amb una ronyorera (la mateixa que vaig fer servir per portar la càmera de vídeo a la marató de l’Antàrtida), i cada 40 minuts m’anava prenent les “potingues”.
   Vaig passar la mitja en 1.56, amb molta comoditat, i la veritat és que a la segona part les coses van continuar igual de bé. Al km 32 vaig veure un termòmetre que anava canviant de farenheit a celsius i vaig poder comprovar que estàvem a 5 graus. Sort de l’escalfor de la gent,que en els llocs més cèntrics no parava d’animar. Es calcula que van ser un milió i mig els que van sortir al carrer...
   Per pell de gallina la de la recta final, amb l’skyline de Chicago al davant i una cridòria eixordadora als dos costats del carrer. I això que arribàvem els de quatre hores... Al final vaig afluixar una mica i tot, per fer 3.55 i no 3.54, tenint en compte que havia fet 3.57 al Mediterrani i 3.56 a
 Amsterdam. Així no em poso el llistó tant alt per diumenge que ve a Washington, però m’empipa això perquè, en principi, no m’havia posat objectius de marques, i ara sembla que si no faig 3.54 no estaré content...
   Després de la línia d’arribada l’organització continua sent impecable. La medalla, la manta d’alumini, menjar a dojo, beguda, tot amb una gran amplitud i sense empentes, fins que arribes al lloc de recuperar la bossa. En general, tot em va semblar perfecte i molt professional, potser més encara que a Nova York. Com a mínim, la sortida és més senzilla i a l’arribada no has de caminar tant. I això que, segons les inscripcions, erem 40.000. De moment, he vist a la classificació que he quedat el 10.032 de la general.
   Per cert, la marca, 3.55.10, és la primera “repe” de la meva vida. Exactament la mateixa que a Ushuaia, en la marató que vaig fer 8 dies després de la de l’Antàrtida. Han hagut de passar 70 maratons per tenir una marca repetida...
   Ara us faré cinc cèntims de com és el recorregut de la marató de Chicago. Tots els que correm maratons sabem de la importància que tenen els circuits. Molts corredors prefereixen que siguin plans, per poder portar un ritme constant i fer una bona marca; d’altres, prioritzen que tinguin pocs revolts, per no fer metres de més; molts tenen en compte si és un circuit rodó, lineal, si es passa més d’una vegada pel mateix lloc, o fins i tot si s’han de fer dues voltes al mateix circuit. La immensa majoria, però, busquen que el recorregut de la marató sigui bonic, passi pels llocs més coneguts de la ciutat i, evidentment, que tingui una bona presència de públic.
   A Chicago podríem dir que es donen una mica totes les circumstàncies. El circuit és ràpid (si no que li preguntin a Khalid Khannouchi), interessant, no és monòton i té molt públic al carrer. Evidentment, aquesta és una de les claus que aquesta marató hagi esdevingut una de las grans, juntament amb Nova York, Boston, Londres i Berlín, amb les quals s’ha ajuntat per formar l’anomenada World Marathons Majors. Des de diumenge, ja les tinc totes a la meva col.lecció particular...
   La sortida es dona en una immensa zona verda que hi ha al costat del Llac Michigan, que inclou una sèrie de parcs i museus i la coneguda Bukingham Fountain. La primera milla és tot un homenatge al centre històric de Chicago, amb el Mies Van der Rohe Building, la John Hancock
 Tower, que no és tan alta com la Sears Tower però és molt més maca, o el famós Chicago Theatre. La cursa creua la Magnificient Mille i comença un primer bucle cap al Nord de la ciutat. Cap a la milla 4 passa per l’església de l’Ascensió, que data del 1857, i pel Museu d’Història de Chicago. A la milla 5 es pot veure el Lincoln Park Zoo i a la 6 el monument a Goethe.
   A la milla dotze es torna a arribar el centre i es passa el Riu Chicago, que en total es creua cinc vegades durant la marató. S’arriba així a la meitat de la cursa, a la Union Station, i es passa pel punt de sortida de la mundialment famosa Ruta 66. 
A partir d’aquí es fa un segon bucle, ara cap al Sud, i es passa per l’Acadèmia de Policia, el Centre d’Arts Mexicanes, la porta del Chinatown, el Chicago Blues Museum i també es pot veure el US Cellular Field, la seu de l’equip de bèisbol Chicago Shite Sox, guanyador de la lliga nord-americana el 2005.
   Aquí s’inicia el camí de retorn cap al centre, passant per l’institut de tecnologia d’Illinois, el McCormick Plaza, que és l’immens centre de congressos on hi havia la fira del corredor, i el Willie Dixon’s Blues Heaven Foundation and Blues Garden. El final de la marató és espectacular, amb moltíssim públic animant constantment a tothom. Es passa pel monument al soldat desconegut, el museu d’art de veterans del Vietnam,i ja s’entra al parc d’arribada, amb el Field Museum, el Shedd Aquarium i l’Adler Planetarium, que queden al costat, tocant al llac Michigan.
   El final és espectacular. Veus davant tot el perfil amb l’skyline de la ciutat, que si no existís Manhattan et deixaria amb la boca oberta, i, sobretot, tens milers de veus que t’animen i t’aplaudeixen. Aquesta és la diferència de les maratons americanes. El públic sap el què és la marató. Un milió i mig de persones al carrer és molta gent. Nosaltres, en canvi, fem una marató gairebé clandestina, que sembla que només interessi als corredors i als seus familiars. Creieu que algún dia canviaran les coses?

   I per acabar quatre pinzellades de la història d'aquesta marató, que potser fins fa uns anys no era de les més conegudes (sobretot a Europa), però que s'ha guanyat per dret propi la categoria d'estar entre les cinc millors del món.
   La cursa va néixer el 1977, però fins el 1982 no va posar premis en metàl.lic: 12.000 dòlars per als guanyadors (home i dona) i 77.000 en total. El 1983 va arribar als 6.700 participants, i un any després el britànic Steve Jones hi va batre el rècord del món (2:08:05). El 1986, per celebrar la desena edició, es va ampliar la participació a 10.000 corredors i els premis ja van superar els 285.000 dòlars. Però l'any següent van arribar les vaques magres. L'espònsor principal, Beatrice Foods, va plegar,i els organitzadors van haver de suspendre la prova.
   El 1990 hi ha un canvi en la direcció de la marató i les coses comencen a anar bé. Aquell any la cursa va establir un rècord encara vigent: la diferència més petita entre el primer i el segon en una marató. El mexicà Martín Pitayo va derrotar el polonès Antoni Niemczaka per...3 dècimes de segon!
   La moderna marató de Chicago neix el 1994 amb l'arribada de Lasalle Bank com a patrocinador. Tornen els dòlars a la llista de premis i creix la participació tant d'èlit com popular. A partir d'aquí, i tenint en compte la data de la cursa, Chicago esdevé una seriosa competència per a Nova York. La fama de la cursa creix a partir del 1997, quan un jove marroqui anomenat Khalid Khannouchi (molt més conegut aleshores a Catalunya, on havia viscut, que no pas als Estats Units) guanya la prova amb un temps de 2:07:10, rècord del món per un debutant.
   El 1998, per primera vegada en la història de les maratons, quatre homes baixen de les dues hores i 8 minuts. L'any següent, Khannouchi firma el seu primer rècord del món, amb un registre de 2:05:42. Va ser el primer home en trencar la barrera de les dues hores i 6 minuts. L'idil.li de Khannouchi amb aquesta marató continua l'any següent, amb la seva tercera victòria. Amb un temps de 2:07:01 bat el rècord dels Estats Units, ja que feia poc que havia aconseguit la nacionalitat nord-americana.
   Perquè no hi faltés de res en l'historial de la marató de Chicago, la kenyana Catherina Ndereba bat el rècord del món femení el 2001 i es converteix en la primera dona que baixa de 2:19(2:18:47). El "festival" continua l'any següent, quan Paula Radcliffe fa 2:17:18, un nou rècord mundial, mentre que Khalid Khannouchi guanya per quarta vegada, amb una marca de 2:05:50 i es converteix en el primer home amb tres registres per sota de 2:06. El 2003, Evans Rutto fa el rècord del món de debutants (2:05:50) i l'any següent La Salle Bank
 incrementa fins als 650.000 dòlars els premis.
   Aquest any 2006 passarà a la història per haver-se arribat als 40.000 inscrits (que no acabats) i per la relliscada de Robert Cheruiyot a la línia d'arribada.
   Com veieu, Chicago té molta, moltíssima història. La fama se l'emporten Nova York, Londres, Boston, Berlín, però la marató de la capital d'Illinois és, globalment, la que pot presumir de millors marques i, el què és més important, d'una organització impecable.