UNA MARATÓ A CASA DE SANTA CLAUS PER  
ACABAR LA TEMPORADA 2006-2007   
















 

  Amb la Marató de Santa Claus he posat punt final a la temporada més maratoniana de la meva carrera esportiva. En total, onze maratons, cinc a la tardor del 2006, amb la particularitat que van ser seguides, i 6 en el primer semestre del 2007.

   Aquesta ha estat una marató especial, tant pel lloc geogràfic per on transcorre, com pel baix nombre de participants. Durant les tres hores i tres quarts que vaig estar corrent vaig experimentar com poques vegades allò de la “soledat del corredor de fons”.

   Però anem a pams. L’organització, molt familiar però atenta i efectiva com poques, va funcionar com un rellotge, i a l’hora prevista ens van recollir de l’hotel de Rovaniemi per portar-nos cap a la sortida, al Santa Claus Park Village, situat exactament en el Cercle Polar Àrtic. Una línia contínua pintada a terra indica la latitud: 66 graus, 32 minuts i 35 segons. Aquesta és la línia de sortida de la Marató i la resta de curses. No els cal pintar cap ratlla a terra ni, per suposat, col.locar-hi cap catifa. Aquí som tan pocs que no val la pena utilitzar el xip com a sistema de cronometratge...

   Abans de sortir, la Cris i jo vam complir amb la tradició del lloc i, encara que ja som una mica grandets (sobretot jo...) vam anar a visitar Santa Claus (o el Pare Noel,  o com li volgueu dir). Aquest és “l’autèntic”, el genuí, i, evidentment, aquesta és la principal atracció turística de la Lapònia finlandesa.

   Precisament Santa Claus és l’encarregat de donar la sortida de la marató, després de fer un petit discurs. A les 7 en punt del vespre ens posem en marxa els maratonians. Els que fan la Mitja i els 12 kms s’han d’esperar fins a les 8. Així doncs, m’acomiado de la Cris i començo a córrer. El cel és completament tapat des de fa hores i cauen gotes. La temperatura és freda, pero corro amb l’habitual indumentària de tirants, i els braços i les cames empastifats de loció antimosquits.

   Abans de sortir vam veure penjades les llistes d’inscrits. Només corríem la marató 81 persones, 59 homes i 22 dones. Una cosa, doncs, tenia clara: per malament que m’anessin les coses acabaria entre els 100 primers... També era evident que no se m’hi faria fosc, per moltes hores que trigués. De totes maneres, el cel estava cada vegada més tapat i el dia no era gens clar. De cop, les quatre gotes es van convertir en 8, i als pocs minuts allò era un xàfec de veritat. Sort que portava gorra, que em protegia de l’aigua. De seguida vaig pensar en la Cris. Ella és novella en això del córrer i mai fins ara havia corregut amb una pluja tan intensa. Encara faltaven uns minuts perquè sortis i calia confiar en què la cosa afluixés una mica.

   En els primers quilòmetres el meu ritme va ser entre 5.10 i 5.20. No volia forçar, tot i que, segons els resultats de l’any passat, pensava que tenia possibilitats d’acabar entre els tres primers de la meva categoria. L’any passat el tercer va fer més de quatre hores!. En qualsevol cas, no volia que això em condicionés. Mai he corregut contra ningú, i, a més, ignorava completament el nivell de corredors de 45 a 49 anys de l’edició d’aquest any. El meu objectiu era, simplement, fer menys de 3.48, per poder fer la millor marca de la temporada. Després d’onze maratons, que l’onzena sigui la més ràpida és suficient com per sentir-se satisfet...

   De mica en mica, la pluja va anar minvant fins a desaparèixer. La temperatura, però, es mantenia fresca. La marató transcorria bàsicament per pistes asfaltades al costat de la carretera, enmig d’una verdor constant. Tot estava moll per la pluja i l’ambient era realment agradable. Cap al quilòmetre 18 vaig veure que ens acostàvem a Rovaniemi. Fins aquell moment no havia vist ni un espectador. Només alguns controladors de l’organització en cruïlles susceptibles de confusió. El pas per la ciutat no millorava gaire la cosa. Algún despistat que ens mirava córrer i poca cosa més. Evidentment, amb tan pocs participants, pràcticament vas sempre sol. De tant en tant es feia algún petit grupet, però de seguida es trencava.

   En els avituallaments havia de parar completament. Eren taules amb gots de cartró amb aigua i beguda isotònica. També hi havia trossos de taronja, de plàtan, panses...i cogombrets confitats!. En cap punt donaven ampolles, o sigui que em tocava aturar-me si volia barrejar els sobres de recuperat-ion que portava a la ronyorera, que havia de remenar amb els dits. Són els inconvenients de no tenir “gregària”, però aquest cop la Cris feia la seva cursa particular i no em podia refiar d’ella.

   Vaig passar la mitja marató en una hora i 52 minuts, o sigui que apuntava a una marca de 3:44 si era capaç de “doblar”. Tenia 4 minuts de marge per fer la millor marca de la temporada, que era de 3:48 a Nova York, en la cinquena del “Repoker”.  A partir d’aquí la marató passava per una zona residencial paradisiaca...a l’estiu. Cases meravelloses amb uns jardins immensos enmig de boscos. Costa imaginar, però, com ha de ser això a l’hivern, sempre a les fosques i tot nevat...

   Davant d’algunes cases hi havia gent que havia sortit a animar als corredors. En una d’elles, es posa a córrer al meu costat una nena d’uns 8 ó 10 anys i em pregunta, en anglès, d’on sóc. Li contesto que sóc de Barcelona, i tota la família, que ho sent, es posa a aplaudir i xisclar com si els hagués dit que era de la lluna. El què no entenc és com la nena va deduïr que jo no era finlandès...

   La marató continua i jo vaig bé, sense afluixar massa el ritme. Depenent de les aturades en els avituallaments, el ritme continua més o menys a 5.20, i crec que serà possible “doblar” i  fer al voltant de 3:44 ó 3:45.

   Passat el km 39, però, la cosa es complica. De cop, veig una dona al fons, amb una armilla groga florescent, que em comença a fer gestos estranys. Ve cap a mi corrent i fa com si em volgués fer aturar. De seguida sospito que m’he equivocat de camí. M’aturo i miro pels quatre cantons, mentre ella se m’acosta i m’indica que giri cua. Merda!. M’he perdut. Torno enrere ràpidament i aviat veig un revolt en què uns corredors trenquen cap a un cantó enlloc de seguir recte. És evident que no he vist la fletxa i m’he equivocat, concentrat com anava amb els meus càlculs. La marató era tan solitària que no era difícil que em passés això...

   Recupero el camí correcte i calculo que he perdut uns 400 metres entre anar i tornar, és a dir, un parell de minuts llargs. Aviat passo els tres o quatre corredors que havia vist fa un moment i veig el quilòmetre 40. Miro el crono i ja veig que no podré “doblar”. Calculo que faré 3:46 ó 3:47. L’error no té importància perquè tinc la marca de la temporada assegurada, però em fa ràbia.  Apreto les dents i accelero, i aviat veig el pont espectacular de Rovianemi, preludi de l’entrada al centre de la ciutat. Acabo amb força i afronto la línia d’arribada. Veig la Cris que em fa la foto i creuo la línia en 3:46:29. Si no m’hagués perdut hauria “doblat” perfectament les dues mitges.

   Teníem l’hotel al davant i en poca estona estic a la banyera. Al cap de mitja hora baixem a veure com va arribant la gent i mirem les classificacions que ja estan penjades. El nivell d’aquest any ha estat molt més alt. Només he quedat el sisè de la meva categoria. El primer ha baixat de tres hores i el tercer ha fet 3:09. I pensar que l’any passat es va pujar al podi amb més de quatre hores!. Fins i tot observo que en la categoria inferior (de 40 a 44 anys) hauria quedat cinquè amb la meva marca. Res a dir, doncs. Resulta que han vingut “cracks” en la meva cagoria.

   Tot plegat, però, no és més que una anècdota. L’únic important és que he acabat bé i que ja sumo 78 maratons. N’he fet 11 aquesta temporada i ja en porto 6 aquest any. La Cris, a més, ha acabat perfectament els 12 quilòmetres, o sigui que el dia ha estat complet i mereix una celebració. El sopar en un bon restaurant de Hèlsinki l’endemà està assegurat. A Rovaniemi, tot i que la claror és absoluta, ja són les 12 de la nit. I és hora d’anar a dormir. Abans, però, hi haurà temps per un parell de cervesetes...