CIUTAT DE MÈXIC, UNA MARATÓ A MÉS
DE 2.000 METRES   




























    L'any 2007 vaig decidir aprofitar les vacances per fer dues maratons més de la col.lecció olímpica, les de la Ciutat de Mèxic i Mont-real. Això em va obligar a entrenar-me a l'estiu, ja que la marató mexicana es disputa a l'agost. Evidentment, hi vaig arribat molt just de forma. A més, em feia molta por l'altitud de la ciutat, 2.235 metres sobre el nivell del mar, i l'adaptació horària, tot i que jo vaig viatjar el dijous. La Cristina, per temes de feina, no va arribar fins el dissabte a la nit.

   
   La nit prèvia a la marató va ser un suplici.  Hi  havia una festa a l'hotel. El problema és que no la feien en cap saló tancat, sinó en el hall, i les habitacions donen directament a sobre. Després del sopar va començar la música i el ball...i va durar fins a les 4 de la matinada. Evidentment, era impossible dormir. Ni tan sols la Cris, que acabava d'arribar d'un viatge de 24 hores i estava rebentada, podia acluclar l'ull. Jo que havia triat aquest hotel, al costat de la sortida de la marató, per poder descansar la nit prèvia i no haver de matinar, resulta que només vam poder dormir dues horetes, de quatre a sis...

   Bé, malgrat tot, ens vam llevar amb la il.lusió habitual per fer la marató. Ni l'alçada, ni la contaminació de la ciutat, ni el jet lag, ni el cansament de no haver dormit, em podien impedir fer la tretzena marató olímpica!

   Vam baixar al Zòcalo i encara era de nit. La plaça era un formiguer i la gent començava a anar als diferents carrers que donaven al de la sortida. Jo tenia el braçalet verd, que corresponia a la franja de 3:30 a 4:00...tot i que ja tenia clar que aquesta vegada faria més de 4 hores. Abans d'acomiadar-nos amb la Cris, vam demanar a una parella que ens fes una fotografia...i aquesta va ser la nostra gran sort!. De seguida ens van demanar d'on erem, i la noia es va oferir a acompanyar la Cris en el metro per fer el seguiment de la marató. Com que eren de la ciutat, tenien un pla més ampli que el nostre, que incloïa sis punts de trobada. A més, ell volia fer al voltant de 4 hores, o sigui que, almenys durant els primers quilòmetres, podriem anar junts, i la Cris i la noia també. Els seus noms eren Héctor i Nora, i tots dos eren molt simpàtics.

   Ens vam acomiadar i l'Hèctor i jo vam anar avançant fins on vam poder, mentre elles van marxar a peu cap el Palacio de Bellas Artes, per veure'ns passar pel km 1'5.

   Quan van donar la sortida vam trigar una mica a posar-nos en marxa, però aviat vam començar a córrer lentament. Al cap de 5 minuts vam passar la catifa de sortida, i al cap de 50 metres entràvem a la plaça del Zòcalo. Tot i la foscor, impressonava. Després de donar-li la volta, vam sortir per un dels carrers que hi donen i no vam trigar gaire a veure per primer cop les noies, situades, com havíem quedat, al costat del bonic Palacio de Bellas Artes.

   Vam anar fent a un ritme d'entre 6 minuts i 6'15 el km, i l'Héctor em va començar a explicar els detalls d'aquesta marató, que corria per tercer any consecutiu. No n'ha fet cap més que aquesta, i va al.lucinar quan va saber que per a mi era la 79a marató...

   Els barris de la primera part de la marató eren de classe mitja-baixa, l'asfalt força irregular, però gairebé sense desnivells. La pluja dels últims dies (cada tarda cau un bon ruixat) havien netejat molt l'ambient,i la veritat és que no es notava la gran contaminació d'aquesta immensa ciutat. Tampoc semblava afectar-me l'alçada. M'havia posat una tireta d'aquelles al nas per poder absorvir el màxim aire possible, i realment no tenia cap sensació de falta d'oxígen. Anava molt pendent de les pulsacions, com m'havien recomenat els metges, controlant sempre d'anar en la franja de 140 a 150. Curiosament, no em movia d'aquí. La diferència és que, amb aquestes pusaciones, en les altres maratons vaig a 5.30 i aquí anava a 6.15. De tota manera, no sé si això es devia només a l'altitud, o, sobretot, al poc entrenament que portava.

   Vam arribar així al km 16, on vam fer parada per saludar la Cris i la Nora i avituallar-nos amb els productes personals. Cal dir que els avituallaments de la cursa consistien en un cul de got de Gatorade cada 5 kms, i unes bossetes d'aigua cada tres. Encara no havia vist aquest tipus de bosses. Eren com aquelles de llet, però més petites, d'un quart de litre aproximadament. Les havies d'obrir amb les dents, però el plàstic era prim i no hi havia problema. Molt millor això que els gots...

   Vam arribar a la mitja en dues hores i 10 minuts i sense problemes, tot i que jo li deia a l'Héctor que si volia anar més ràpid em deixés. Ell corria amb el mòbil (el celular, que diuen ells) i va contactar amb la seva dona per saber si estaven al punt convingut,al km 23. Allà ens vam tornar a trobar i ens vam acomiadar fins al km 29.

 

   Una mica més tard, passat el 27, vaig veure que em costava seguir el ritme de l’Héctor, tot i que continuàvem clarament per sobre dels 6 minuts per quilòmetre. El vaig animar a que em deixés sol, i que intentés acostar-se a la seva marca de 4:14, un cop descartada des de feia molts quilòmetres la possibilitat de baixar de les 4 hores. A més, vaig veure que hauria de fer una “parada tècnica major”. Vaig suposar que als wàters portàtils no hi hauria paper i vaig decidir esperar al km 29 perquè la Cris, a més de les seves habituals atencions, em donés un mocador de paper...

   Quan hi vaig arribar, li vaig comentar que havia hagut de deixar marxar l’Héctor perquè començava a anar una mica tocadet. Ens vam acomiadar fins al km 37, a la sortida de l’estació de metro d’Insurgentes, i li vaig dir que comencés a valorar la possibilitat d’acompanyar-me en els últims 5 quilòmetres perquè ja preveia que de la manera que hi arribaria, ella no tindria cap problema per seguir el meu ritme... Es va quedar parada de la meva proposta i em vaig acomiadar amb un “rumia-t’ho...”

   Vaig continuar, doncs, tot sol, per l’Avinguda Insurgentes, que passa per ser el carrer més llarg del món amb els seus 42 quilòmetres. Em pregunto per què no hi organitzen l’única marató del món en línia recta...

   Després de la “parada tècnica major”, vaig continuar fins al km 37, on la Cris, com jo ja m’esperava, em va dir que intentaria acabar la marató amb mi. La cosa té mèrit si considerem que no estava preparada ni portava roba de córrer. A més, carregava amb la motxilla amb el meu avituallament, afortunadament ara ja força buida. Va ser molt valenta perquè, a més, cal considerar que no tenia cap mena d’adaptació als 2.235 metres d’altitud de la Ciutat de Mèxic, ja que amb prou feines feia 12 hores que havia arribat. I ja no diguem el “jet lag” i el cansament del viatge i d’una nit pràcticament sense dormir...

   Tots dos, doncs, vam afrontar els últims 5 quilòmetres, a un ritme aproximat de 7 minuts per quilòmetre. Va ser una experiència totalment nova per a tots dos. Vam deixar enrere l’Avinguda Insurgentes per entrar al Paseo de la Reforma. Afortunadament, la part final de la marató era la més cèntrica i la més animada. 

   El “sí se puede”,  que és el crit de “guerra” que utilitzen els espectadors mexicans per animar els corredors, va ser substituït per un “se nota, se siente, la meta está aquí al frente”, que ens va ajudar a pujar la moral.

   Vam passar per davant del Palacio de Bellas Artes i, esbufegant tots dos, vam arribar per fi al carrer Madero, un carrer de poc més d’un quilòmetre, que ens havia de portar directament a l’arribada del Zócalo.

   No sé qui dels dos anava pitjor, però l’últim quilòmetre va ser molt emocionant. No sabíem si hi hauria un control estricte de detector d’”intrusos” o si la Cris podria creuar la línia d’arribada, pero vam tirar pel dret cap al Zócalo. En el punt que el carrer Madero desemboca en la immensa plaça central de l’antiga Tenochtitlan, vam experimentar una emoció indescriptible. La majestuositat de la plaça, la megafonia a tot volum i la gentada que hi havia aplaudint feien posar la pell de gallina. “Sí se pudo” era el crit de guerra del espectadors.

   Vam passar la línia de meta tots dos junts, amb un temps real de xip de 4 hores, 33 minuts i 44 segons, i vam tenir temps de fer-nos unes fotografies, abans que un membre de l’organització indiqués amablement i sense cap bronca a la Cris per on havia de sortir per no passar pels tubs dels corredors. Ens vam acomiadar fins al peu del pal de la bandera del centre del Zócalo, on havíem quedat previament, i jo vaig seguir el camí marcat per recollir l’avituallament final (fruita i dues ampolles de litre, una d’aigua i una de Gatorade”), tornar el xip i rebre la medalla. Amb els metres quadrats que té el Zócalo, s’ha de dir que no tenen cap problema d’espai per organitzar perfectament el “postmarató”.

   D’allà vaig marxar cap al peu del pal de la bandera, on hi havia la Cris, la Nora, l’Héctor i els seus pares i uns altres amics seus que havien corregut i que em van presentar de seguida. Em tractàven gairebé com un déu azteca, un cop assabentats per l’Héctor de la quantitat de maratons que he corregut...

   Vaig acabar realment satisfet perquè, si he de dir la veritat, no les tenia totes. Sabia que aquesta marató tenia una dificultat afegida per l’altitud i per l’època de l’any en què es fa, però era una més del projecte olímpic i ara ja és al sac.

 

   La marató està molt ben organitzada, molt més del què podiem pensar a priori. Entre totes les curses hi corren unes 15.00 persones, però en la marató hi havia uns 8.000 inscrits. El què és molt alt és l'índex d'abandonaments, ja que es veu que s'hi apunta encara gent d'aquella que es pensa que perquè ha fet 15 quilòmetre o una mitja pot acabar una marató sense entrenar gaire més. Això no m'ho invento. M'ho va dir l'Héctor mentre corriem. Al final vam acabar 6.531 i jo vaig acabar el 4.432.

   El recorregut és pla i generalment passa per grans avingudes, primer cap al Nord, deprés cap al centre, amb el Parc de Chapultepec com a principal pulmó, una incursió al Sud i final per les principals artèries, Insurgentes, Reforma i zona del centre. D'ambient no n'hi ha gaire, però en els lloc on hi ha gent animen molt. El final és espectacular. 

   L'asfalt és dolentot, irregular, i al final algún tram amb llambordes, però es pot córrer sense problemes. Sens dubte, la principal dificultat està en l'altitud i la contaminació.

   Hi ha coses que sorprenen molt i no t'esperes de Mèxic,com que la mateixa tarda ja puguis consultar a internet les classificacions i... descarregar-te les fotos i el diploma!!!!

   Els diaris de l'endemà recullen molt bé la marató,amb titulars que a nosaltres ens fan gràcia. El què no ens en va fer tanta va ser veure que hi havia hagut un competidor mort per una aturada cardíaca. Un home de 47 anys, de Zacatecas, que es va desplomar al km 37...just en el punt on tres quarts d'hora més tard m'esperava la 
Cris.

   En defintiva, una marató diferent, sens dube, en una ciutat i un país molt especial, però que ha valgut la pena de conèixer. La llàstima per nosaltres és que la data és molt dolenta per estar en forma, encara que pot ser bona per venir de vacances. El problema és que l'altitud requereix una adaptació si no es vol posar la salut en perill.