SEGONA MARATÓ OLÍMPICA DE LES VACANCES   
DEL 2007 A MONT-REAL




















   

   

   Després d'unes magnífiques vacances a Mèxic per recuperar-me de la marató, he afrontat la marató de Mont-real. Només han passat dues setmanes i, entre el turisme i una important diarrea vírica que em va agafar (la famosa "venganza de Monctezuma"), pràcticament m'he presentat a la sortida de la marató canadenca sense haver entrenat gens. Sabia que patiria i que faria una marca horrorosa...

   La cursa començava a les 9 del matí. Després dels preparatius habituals, a les 8 hem agafat el metro, que ens portava directament prop de la zona de sortida, al Pont Jacques-Cartier. Tot i que en la marató només hi havia inscrits una mica més de 1.000 persones, es veia molt d’ambient, perquè també es feia una mitja marató, una cursa de 10 kms, una de 5, una d’1 km per la canalla, i una de 40 quilòmetres en bicicleta. Aquest és un costum força extès en molts països, encara que a casa nostra sembla que ens agrada més que les maratons siguin soles. Només fa falta recordar les crítiques per la cursa de 10 km o el terç de marató a Barcelona, o la de patins al Mediterrani...

   A l’entrada del pont m’acomiado de la Cris, que em podrà veure passar al cap de pocs minuts. Serà el primer dels 7 punts de trobada que hem estudiat després d’examinar a fons el mapa de la marató i el del metro. Me’n vaig cap a la sortida i em situo força enrere, tenint en compte que no penso anar gaire de pressa. En els 15 dies que han passat des de la marató de Mèxic, només he fet 21 kms (molts de vosaltres els deveu haver fet en un sol dia d’entrenament) i no les tinc totes, després d’haver pres antibiòtics durant una setmana pel tema de la “venganza de Moctezuma”. Per sort, el dia sembla molt bo per córrer. Res a veure amb la calor de divendres i dissabte.

   Un parell de trabucaires vestits d’època donen la sortida i la serp es posa lentament en marxa. Al cap d’una mica més de dos minuts passo la ratlla de sortida i ben aviat veig la Cris, que em fa la primera foto.

   Els quilòmetres inicials van per un parc, molt verd i amb algunes atraccions, i gens de públic. Vaig a molt poques pulsacions (130-135) i els quilòmetres em surten a menys de 6. Per tant,molt millor que a Mèxic. Suposo que els dies d’estada en altitud em deuen haver augmentat els glòbuls vermells i per això les sensacions són bones i corro amb facilitat. A veure si dura...

   En el quilòmetre 5 i mig torno a veure la 
Cris i faig la primera parada. Ella se’n va cap al metro i jo passo un pont que ens porta directament al circuit Gilles Villeneuve, on fan el Gran Premi de Canadà de fórmula 1. És curiós córrer en aquest escenari, ple de marques de la goma dels pneumàtics. Quan passem per la recta principal es veuen les posicions de la graella de sortida, i a la ratlla de sortida i arribada una inscripció que diu “Salut Gilles”, en record del pilot desaparegut ja fa anys, i que dóna nom al circuit. Em ve a la memòria el seu fill Jacques, que tot i que va guanyar un any el Mundial, mai li va arribar a la sola de la sabata al seu pare...

   Abandonem el circuit i per fi entrem al centre de Mont-real. Fins ara és una marató molt solitària, i tampoc sembla que en els carrers principals hi hagi gaire públic. En el quilòmetre 15 i mig torno a veure la 
Cris i faig parada i fonda un parell de minutets.

   Continuo endavant i passo la mitja en dues hores i quatre minuts. Noto la falta d’entrenament, però veig que puc continuar sense problemes a aquest ritme, sempre al voltant dels 6 minuts per quilòmetre.

   En el 25 torno a parar amb la 
Cris i aleshores comença una pujada important. Mont-real s’exten des del riu cap a la muntanya, i quan agafem els carrers que van en vertical, el desnivell es nota força. Els carrers horitzontals, en canvi, són completament plans. Com Barcelona...

   En el 31 torno a tenir una trobada amb la gregària de luxe i ja li dic que ja no vaig tan bé, tot i que em trobo més sencer que a Mèxic. Ja calculo que, si tot va bé, faré entre 4:15 i 4:20, però això és el menys important. Només m’interessa acabar en bones condicions i sumar una nova marató, que serà la 80ena i la 14ena olímpica.

   Arribo al 37, on veig la 
Cris per última vegada abans de l’Estadi. Aquest és un punt estratègicament complicat perquè estem ja al costat de l’Estadi Olímpic, però encara ens queda una volta de 5 kms al voltant del Jardí Botànic, és a dir, que ens allunyem de l’arribada quan ja la tenim a tocar...

   Faig la volta cada cop més lent però sense problemes greus i per fi torno a veure l’Estadi i aviat agafo la baixada que condueix a la Porta de Marató. El dia abans ja havia vist amb sopresa que l’Estadi està completament cobert, cosa que sorprèn d’un Estadi Olímpic, en què les competicions sempre són a l’aire lliure. No sé si fa gaire temps que està així...

   Passo la porta de la Marató i veig la 
Cris que em saluda i em fa una foto. Nova sorpresa. No hi ha tartan ni gespa. Tot el terra està pavimentat. Realment, això no sembla un Estadi Olímpic, tot i que impressiona entrar en un recinte cobert d’aquestes dimensions. Faig la volta a l’Estadi i veig el marcador gegant amb la imatge dels corredors que anem arribant. Aviat em veig. Saludo i aixeco els brassos i em disposo a creuar la línia d’arribada.

   Faig un temps real de 4:17:50, a 6:07 de mitjana, però el rellotge de l’Estadi ja marca 4:20. Després faig broma i penso: “no podia ser d’una altra manera. El marcador ha volgut celebrar la meva marató “quatre-vingt” (estem en una ciutat francòfona)”.

   Doncs, sí. Ja en tinc 80. És curiós pensar que vaig fer la 40 el 1999. Això vol dir que vaig necessitar 16 anys per fer les 40 primeres...i només 8 per fer les 40 següents. He fet les mateixes en la meitat de temps!

   No sé quan trigaré a arribar a la 100. De moment, la pròxima serà el 14 d’octubre a Munic, una més del projecte olímpic. Només me’n quedaran 7!

   Finalment, una consideració d’aquesta marató. M’ha agradat força el recorregut i l’organització, però esperava una marató una mica més gran, tenint en compte que Montreal és una ciutat important i la segona ciutat francòfona del món. En qualsevol cas, si sumem els participants en totes les curses, déu n’hi do la gent que s’ha mobilitzat.