AMPLIO LA COL.LECCIÓ AL FAMÓS ESTADI OLÍMPIC DE MUNIC   













 
   Vaig triar la marató de Munic perquè era una de les ciutats olímpiques que em faltaven i també perquè, en escaure’s en un cap de setmana sense futbol i amb festa el divendres, era més fàcil de muntar el viatge. No és una cursa multitudinària com la de Berlín, però sí una marató mitjana, amb uns 7.000 participants.

   Com a prèvia us diré que el divendres i el dissabte  els vam dedicar al turisme i a la gastronomia típica de Baviera, sense preocupar-nos massa de la càrrega d’hidrats. Només el dissabte vam sopar en un italià. De tota manera, suposo que la cervesa es pot considerar una font important d’hidrats, ja que ve dels cereals. Evidentment, no la vam estalviar, i ja sabeu que allà la mida més petita és de mig litre. Ells no saben què és “aine quinten”, “aine medianen” o “aine canyen”!

   La fira del corredor està força bé pel que fa als stands de material esportiu i d’altres maratons, així com per la rapidesa a l’hora de recollir el dorsal. Un detall important: la gent que no té xip propi li fan pagar 31 euros, i n’hi retornen 25 quan torna el xip després de la marató. És a dir, que ha de pagar 6 euros pel lloguer. És evident que tinc superamortitzat el meu xip groc. 

  La sortida de la marató estava dividida en dos blocs: el bloc A (menys de 3:45) i el bloc B (a partir d’aquesta marca). Jo em pensava que després d’uns sortirien els altres...però resulta que ho feien amb dues sortides independents, separades per 10 minuts. Així, quan hi va haver el compte enrere a les 10 del matí i va sonar el petard de la sortida, en el segon bloc ens vam quedar completament parats. Van anar passant els segons i allò no es movia. No entenia res. Al cap de cinc minuts vaig preguntar què passava i em van dir que nosaltres sortíem a les 10 i 10. En principi això no té cap importància. El problema era que jo havia quedat amb la Cris que m’esperaria en el km 1.5, per allà agafar el metro i anar cap al km 10 i mig. Evidentment, va passar el què em temia. Quan va veure que havien acabat de passar els corredors de la primera sortida i el carrer va quedar buit, es va pensar que jo ja havia passat i no m’havia vist...i va marxar.  

  Vaig, doncs, amb la meva crònica. El dia s’havia llevat molt fred (ara enteníem per què se sortia a les 10), i em vaig posar guants i tapaorelles, a més d’una jaqueta impermeable vella, per llençar quan entrés en calor. La sortida era al Parc Olímpic, molt a prop de l’Estadi, que és on la gent deixava la bossa. Jo le vaig donar directament a la Cris i em vaig situar al Bloc B per esperar la sortida.

   Després de la confusió que ja he explicat, a les 10 i 10 hi va haver un segon compte enrere i un nou petard. Aquesta vegada sí, el grup es va moure, i al cap de poc més d’un minut ja vaig passar la catifa de la sortida. Com he dit, no vaig veure la Cris en el primer lloc previst i vaig continuar, confiant en què la veuria en el km 10 i mig. Vaig ajustar el pas al voltant de 5:35, però una primera paradeta tècnica ja em va fer perdre prop d’un minutet. La cervesa, suposo…

   Vaig passar el km 5 en 28:07, i el 10, després d’una segona parada, en 55:49 (parcial de 27:42). Aquí vaig deixar la jaqueta, aprofitant que hi havia un grupet d’espectadors… Aquesta part de la marató anava per un bosc molt frondós, amb molt poc públic, i vaig témer que la Cris no hagués trobat el punt fixat per veure’ns, ja que hi havia una certa distància des de la sortida del metro. Però sí. La vaig trobar en el lloc previst i ja li vaig dir que havia de sumar 11 ó 12 minuts als horaris que li havia posat, tenint en compte l’hora en que jo havia començat la cursa.

   Vaig anar continuant, sempre al mateix ritme, amb parcials de 29:09 i 28:12 en el 15 i en el 20, condicionats per la parada amb la Cris i per una tercera pixadeta… Collooooons amb la cerversa bavaresa!

   Passat el km 20 em vaig tornar a trobar amb la Cris (nova parada), i aquí la cursa ja entrava a la zona més cèntrica de la ciutat. Vaig passar la mitja en 2:00:11, cosa que m’obligava a fer la segona meitat més ràpida que la primera, o, com a mínim, a no perdre tant temps en les parades “tècniques”.

   El parcial del 25 em va sortir en 28:50 i de seguida vam arribar a la zona més cèntrica i coneguda de la ciutat, la Marienplatz. Allà l’ambient era increïble, i vaig poder veure la Cris dues vegades. Fins i tot un speaker va dir el meu nom per megafonia (una mica mal dit, és clar), i vaig fer un parcial de 28:12 entre el 25 i el 30.

   Deixant enrere la Marienplatz, la cursa continua per zones cèntriques i molt turístiques, per acostar-se a la zona de l’Estadi Olímpic. Aquí vaig començar a trobar-me millor, esperonat per la quantitat de corredors que anava passant, com és habitual sempre que es fa la segona mitja al mateix ritme o més ràpid que la primera… 

   El parcial del 35 va ser de 27:51, i el del 40 de 27:26, el més ràpid de tota la marató. La il.lusió d’arribar a l’Estadi Olímpic, un dels més bonics del món, em donava encara més força. A més, en els kms 38 i 39 hi havia avituallaments de cerversa…i no vaig poder resistir la tentació d’agafar-ne una!

   Amb la marca sub 4 hores assegurada, em vaig plantar a la porta de Marató. Vaig creuar el túnel i vaig entrar a l’Estadi gairebé amb un nus a la gola. Sorprèn veure els seients de color verd (ja ho havíem vist el dia abans). Suposo que és perquè ara ja no hi juga el Bayern, i l’amfitrió és el Munich 1860, que crec que vesteix de verd. En qualsevol cas, entrar corrent en un estadi com aquest impressiona. La Cris estava perfectament col.locada per fer-me una foto, mentre cobria els primers metres en el tartan olímpic del 72. Curiosament, però, jo recordo molt més aquest estadi per la final del Mundial 74 que no pas pels Jocs Olímpics del 72…

   Vaig fer la volta a la pista i vaig aturar el crono en 3:57:41, és a dir que la segona mitja em va sortir en 1:57:30, no gaire més lenta que la Mitja del diumenge anterior a Sant Cugat. Sense aturades, hauria fet fàcilment 5 minuts menys, però ja sabeu que això no m’importa. Prefereixo parar tants cops com pugui a saludar la Cris i les vegades que convingui quan el cos ho demana…

   El què no vaig poder gaudir massa amb calma va ser la “postmarató”. A l’hotel havíem quedat que ens deixaven l’habitació fins a les 3, i el temps era més que just. Així que vaig haver de fer com les curses de Catalunya, és a dir,marxar “cagant llets”. Vaig recollir la medalla, vaig veure que hi havia cues per fer la cerveseta i, per tant, vaig desistir i vaig marxar cap a la sortida de l’Estadi per retrobar-me amb la Cris. M'hauria agradat quedar-me una mica sobre la gespa, encara que amb tants anys segur que ja no és la mateixa que van trepitjar Cruyff, Neeskens, Müller, Breitner i companyia en aquella cèl.lebre final...

   Unes quantes fotos, cap al metro i cap a l’hotel. Al final vam fer el “check out” a dos quarts de 4, però encara vam tenir temps d’anar a fer unes pizzes i un geladet, i una última visita a Marienplatz. 

   El balanç, doncs, no pot ser més positiu. Una altra marató olímpica, en una ciutat interessant i feta tota amb bones sensacions, tot i la falta d’entrenament. La clau és conèixer molt bé el ritme que es pot portar i no passar-se. Més val pecar de pessimista que d’optimista…

   No sé quina serà la següent, però espero preparar-la una mica millor. Més que res perquè ja he perdut la noció de quin és el meu nivell actual…