COMENÇO L'ANY 2008 AMB UNA EXÒTICA MARATÓ A LES ILLES VERGES     































   
   D’entrada us situaré una mica el lloc on he corregut aquesta primera marató del 2008, l’illa de St Croix, la més gran de les Illes Verges Nord-americanes. Es troba al Carib, molt a prop de Puerto Rico, i juntament amb St.Thomas, St.John i Water Island fomen una mena d'estat associat als Estats Units. S'hi celebra una marató el dia de Cap d'Any a primera hora del matí, i vaig decidir anar-hi per ampliar la meva nòmina de maratons exòtiques.


   La veritat és que és difícil fer la crònica de tot el què hem viscut des que hem arribat aquí. D’entrada, ens va sobtar que, tot i conduir per l’esquerre, els cotxes tinguin el volant a l’esquerre i no a la dreta com seria lògic. Suposem que és perquè aquí els cotxes arriben dels Estats Units (de fet això és un “estat associat”, com Puerto Rico) i per això els volants són a l’esquerre. A l’hora de conduir això és un problema perquè el conductor sempre va al costat de la vorera i no del mig de la carretera, i evidentment no hi ha gens de visibilitat a l’hora de fer avançaments. Sort que jo porto una bona copilot... També ens sorprèn que no posin mai les llums curtes, o sigui que estem permanentment enlluernats.

   Vam arribar el dia 30, i el 31 al matí, havent esmorzat, vam anar a buscar el dorsal a Christiansted, la ciutat més important de l’illa. El nom és danès, com el de Frederiksted, la segona ciutat, a causa de la influència que aquest país nord-europeu va exercir en aquestes illes en un moment de la seva història. (En dic ciutats però a Catalunya no passarien de poblets...) El lliurament es feia en una biblioteca, sense fira del corredor ni res. Et donaven un dorsal i una samarreta i s’oferien per faciltitar-te tota la informació. Fins i tot van organitzar una excursió per veure el recorregut de la marató. Em va tocar el dorsal 8. És curiós perquè aquest dorsal ja l’havia portat a la marató d'Auckland, a Nova Zelanda. Aquesta vegada devia ser per celebrar l’arribada de l’any 8...

   Vam xerrar amb alguns dels corredors: l’italià que porta 670 maratons, l’americà que ha fet els 50 estats, la noia que havia guanyat les últimes 4 edicions d’aquesta marató, i un altre americà de Boston, que té la segona residència aquí a les Illes Verges. Tothom va ser molt simpàtic amb nosaltres, i ens vam assabentar que finalment només hi havia una vintena d’inscrits a la marató...

   A la nit vam sopar a l’hotel. Tothom ho feia a partir de les 6 de la tarda, però nosaltres vam demanar el torn de les 10, per empalmar així amb les dotze campanades. Evidentment, aquí no hi ha raïm. Només una orquestra que va tocar “l’hora dels adéus” per acomiadar l’any 7, i un tímid compte enrere sense cap precisió científica, perquè pel meu rellotge ja passaven uns 20 segons. Vam entrar a l’any nou, doncs, d’una manera una mica atípica, però ja se saps que aquestes coses només tenen la importància que un li vulgui donar...

   A dos quarts d’una ens ficàvem al llit, sabent que només podríem dormir tres horetes. Mai havia afrontat una marató així.

   De fet, aquesta ha estat la marató de “la primera vegada”:

La primera vegada que faig una marató dormint tres hores.
La primera vegada que corro a les fosques fins la mitja marató.
La primera vegada que corro una marató el dia 1 de gener.
La primera vegada que corro una marató en dimarts.
La primera vegada que no guanyo ni perdo cap posició durant la marató. (Sempre novè)
La primera vegada que faig “top ten” en una marató.
La primera vegada que em lliuren la medalla i el diploma en una cerimònia pública, i en què ens fem una foto de grup pràcticament tots els participants: 12 de 15. (Els altres tres encara no havien acabat...)
 

  A dos quarts de 4 de la matinada ens va tocar el despertador. Vam preparar totes les coses i vam agafar el cotxe per anar a la sortida, que estava una mica allunyada del nostre hotel. Semblava fantasmagòric pensar que havia de córrer una marató. Era negra nit, el termòmetre del cotxe marcava 27 graus. Per les carreteres hi havia més trànsit del què esperavem...suposem que de gent que es retirava després de la festa de Cap d’Any...

 
Vam arribar al lloc de la sortida. El parking d’un centre comercial. Uns quants cotxes aparcats i algú vestit de curt. Saludem la Theresa, que havíem conegut el dia abans. Porta el dorsal 1. És de casa i ha guanyat els últims 4 anys. Ens diu que al final no arribarem a 20 perquè hi ha inscrits que no han vingut. Ens avisen que ens posem a punt per a la sortida. Anem a la carretera. No hi ha cap ratlla pintada a terra ni, per descomptat, catifa amb xip. La Cris em fa una foto amb l’italià de les 670 maratons. Ens posem tots en línia. Compto la gent i...som 16!. Increïble.

   Engegem els cronos i ens posem en marxa. El grup s’estira i ben aviat em trobo sol. Al cap d’un minut ja suo com un porc. La humitat és molt alta. La foscor és absoluta i s’ha d’anar en compte amb no trobar cap forat a la carretera. Al cap de poc em passa la Cris amb el cotxe. Li dic que ja suo i que caldrà beure moltes sals minerals. Quedem que m’esperarà a la milla 4 per al primer avituallament. 

   Entrem a Frederiksen, el poble-ciutat de l’Oest de l’illa. Se sent música en algún local “tronera” on encara celebren el Cap d’Any. De gent pel carrer no se’n veu. Només un grupet de l’organització amb el primer avituallament. Em tiro l’aigua per sobre i aviat trobo la Cris, que em dóna el primer Recuperat-ion. No sé a quin ritme vaig perquè amb la foscor no he vist cap senyal quilomètric ni tampoc veig el crono. Millor. Quan es faci de dia ja veuré com vaig. Ara corro per sensacions. Deixem el poble i agafem una carretera molt estreta. Aquí encara és més fosc perquè no hi ha fanals. De seguida em trobo de cara amb el primer classificat. El segon és una dona, però no és la Theresa. Els vaig comptant: tres, quatre, cinc, sis, set, la Theresa...i arribo al punt de girar, assenyalat amb un cono vermell a terra. Hi ha un cotxe de la policia que deu fer de controlador. Així, doncs, vaig el novè. Torno cap a Frederiksen i trobo un altre cop la Cris, que em dóna el primer gel energètic i més sals minerals. Està al costat de la gent de l’avituallament oficial, que s’ofereixen per fer-nos un parell de fotos. 

   Surto del poble per una carretera que va pel costat del mar fins al Nord de l’illa. Aquesta carretera l’haurem de fer dues vegades d’anar i dues de tornar. Com la marató del Mediterrani. El paissatge, però, és diferent. Només vegetació i el mar, que s’intueix pel soroll i per la olor perquè encara és massa fosc per veure’l. La Cris no té cap problema per passar amb el cotxe i esperar-me en un punt, on em podrà veure pujar i baixar. Li demano paper i faig una visita al senyor Roca.

   Torno a creuar-me amb els companys i confirmo que vaig el novè. Arribo al punt de gir, també assenyalat amb un cono vermell i amb un grup de voluntaris que m’ofereixen aigua i Gatorade. Només agafo l’aigua per tirar-me-la per sobre perquè sé que aviat la Cris em tornarà a donar Recuperat-ion. Es comença a fer clar... 

   Passo la Mitja i ja veig el rellotge: 1 hora 54 minuts 30 segons. Distància segons el GPS del Polar, 21 km 450 metres. Donem-ho per bo. Si doblo faré 3:49. A veure si puc, tot i que la sensació de xafogor no convida a l’optimisme...

   Ara ja és de dia i veig el paisatge. Maquíssim. Gairebé bucòlic. El mar amb moltes tonalitats de blau i turquesa. Veig que el dia serà assolellat. Malament per córrer. Sort de la Cris que m’avitualla... Si només tingués l’aigua de l’organització, malament rai... 

   Fem un altre bucle en una carretera que va cap a l’interior, suposo que per guanyar metres, i això em permet anar saludant els companys, tant els que van davant com al darrere. Passo per una casa amb unes gallines d’uns colors esplèndits passejant tranquil.lament pel jardí. Arribem novament a Frederiksen, girem cua i tornem a agafar la carretera de la costa per última vegada. Aviat em trobo amb el primer que ja torna. Calculo que farà menys de 3 hores. 

   Jo vaig encara bé, però començo a trobar-me buit. Com si em faltessin forces. Suposo que haver dormit només 3 hores ha de passar factura i, sobretot, la calor i la humintat. La Cristina em diu que no hem baixat mai dels 27, i que ara ja estem a 30. Fa sol. Suo moltíssim, però vaig fent i sé que acabaré per sota de 4 hores malgrat tot... 

   Faig l’últim gir i comprovo que la Theresa em porta el mateix avantatge que en la milla 12: uns 10 minuts. Vol dir que anem igual. Paro per últim cop amb la Cris i li dic que ja pot marxar cap a l’arribada, tot i que aquí ja sé que no tindrà problemes per aparcar i per col.locar-se. 

   Abans d’arribar al poble “doblo” els dos últims classificats. Jo estic a la milla 25 i ells a la 15. Déu n’hi do el què els queda... L’última milla se’m fa llarga, però per fi entro a Frederiksen. No hi ha ningú pels carrers. Suposo que tothom dorm la “mona”. Arribo a la platja i les fletxes de terra m’indiquen que he de passar per un passeig entre palmeres. Al fons veig l’arribada: dos cons vermells, un senyor amb una carpeta que apunta el dorsal i el temps dels arribats, un parell de voluntaris amb l’avituallament final, els 8 companys que han acabat...i la Cris, que em fa la foto de l’arribada.

   El cronometre marca 3 hores 56 minuts i 49 segons. La distància del Polar, 42,888. Donem per bona la mesura. De fet, aquest any la Marató estava cedrtificada per l’AIMS. Parlo amb alguns companys, menjo un plàtan, bec Gatorade i pregunto què passa amb la medalla. Em diuen que esperen que hi siguem tots. Ho tenim clar!. Els últims faran més de 7 hores!. Arriben tres companys més i l’organització decideix començar la cerimònia sense esperar els tres que falten. Només hi ha hagut un abandonament. Ens criden un per un i ens donen la medalla i el diploma. Després fem una foto de grup. Som 12. Llàstima. En falten tres que encara corren...

   Amb la Cris agafem el cotxe i tornem cap a l’hotel. Hi arribem i només són les 11 del matí. Tenim tot el dia per dormir a la platja... 

   Una marató més al sac. Com veieu, molt peculiar. Ara encara queda aprofitar aquests dies de vacances. Després tornarem a casa i començarà la temporada de curses d’hivern: Sant Antoni, Terrassa, Granollers... Suposo que la pròxima marató serà la de casa. La número 85. Llàstima no tenir vacances perpètues i la bossa sempre plena per anar fent maratons com aquesta de les Illes Verges...