ARRIBO A LES 85 MARATONS A CASA...I AMB EL DORSAL 85!     












   

   Ja en tenim 85! Això és el més important, al marge de l’ambient extraordinari que hem viscut tots plegats aquest matí. Quan s’han corregut tantes maratons per tot el món, córrer a casa continua sent una sensació molt especial.


   La marca final (
3:32:21) és la millor de les últimes temporades i, per tant, n’estic més que satisfet. L’objectiu que m’havia fixat fa unes setmanes era de 3:39. El què passa és que en els últims dies tenia molt bones sensacions i vaig decidir arriscar i anar a buscar el 3:29, tot i que sabia que hi havia possibilitats de “punxar” i patir al final, cosa que no em passava en les últimes maratons perquè em posava el llistó més baix. Més o menys ha passat això, perquè un avís de rampa al bessó entre el km 38 i el 39, en començar el Paral.lel, m’ha obligat a afluixar el ritme i renunciar a baixar de 3:30. En qualsevol cas, els parcials de les dues mitges (1:45:25 i 1:46:56) no denoten pas una punxada espectacular...tot i que ja sabeu que a mi m’agrada fer la segona mitja més ràpida que la primera.

   Resumeixo una mica la cursa. La primera meitat l’hem fet en grup, amb el 
Xavi Bonastre, el Thierri, l’Asana, el Salva Pou i d’altres companys que anaven “fent la goma”. Hem anat sempre darrere del grup “oficial” sub 3.30 perquè ens ha semblat que anava massa ràpid. Hem passat la mitja en el temps previst i allà se’ns ha afegit el Runnersantboi, que ha estat una bona llebre.

   En el 30, com sol passar, el grup ja s’ha trencat. L’
Asana l’haviem perdut abans, el Salva Pou també ha desaparegut, i el Xavi Bonastre també ha acabat la benzina. Dels que quedàvem, el més fort era el Thierri, que s’ha posat a 4.45 i ha marxat. Jo m’he mantingut sempre amb el Runnersantboi, que m’ha tornat el favor de l’any passat i s’ha quedat amb mi quan he hagut d’afluixar al final.

   Per què he tingut l’avís de rampa?. No ho sé. Suposo que per diversos factors. La calor, sens dubte, que fa que el perill de deshidratació augmenti, una acceleració potser massa exagerada del 37 al 38, al carrer Ferran i la Rambla, que he fet a 4.38. Potser els canvis de ritme que he fet per recuperar la posició al grup les 5 vegades que m’he aturat a saludar i avituallar-me amb la 
Cris i els seus pares... El cas és que, quan he vist que ja era massa just provar de baixar de 3:30, he preferit "aixecar el peu" i relaxar-me, per acabar dignament i no tenir una rampa de veritat. A més, tenia l'esperança que potser m'atraparia el Xavi Bonastre, perquè no sabia si venia gaire enrere. M'hauria agradat entrar junts, però ha arribat 6 minus més tard que jo.

   Al final, doncs, 3:32:21. Sigui com sigui, dos o tres minuts de més no poden espatllar una marató com aquesta, en què tot m’ha semblat magnífic. Barcelona es va posant al mapa de les maratons europees i entre tots hem de fer que continuï creixent.

   Finalment, agraïr el suport de tota la gent, tant els que corríem com els que s’ho miraven, i, sobretot, a la 
Cris, que, aquesta vegada molt ben acompanyada, ha tornat a ser el puntal que m’ha ajudat a acabar la vuitanta-cinquena marató.

   I d’aquí a 5 setmanes, a Saint Louis, la vuitanta-sisena!