SAINT LOUIS, L'ASSIGNATURA PENDENT PER FI APROVADA     


















   

   La marató de Saint Louis, una de les ciutats olímpíques que em faltaven, la vaig programar per primera vegada per la primavera del 2006. Lamentablement, una lesió va fer que no pogués acabar la prova. Ho vaig provar, però va ser impossible. Al cap d'una milla vaig llençar la tovallola. I es va convertir en la meva assignatura pendent.

   Aquesta vegada he viatjat sol. La Cristina s’ha quedat a casa perquè a Saint Louis ja hi haviem anat fa dos anys i ara no era qüestió de gastar dies de vacances en una ciutat  que ja coneixem i que, al marge de l’espectacular arc del costat del Mississipi, tampoc té gran cosa per veure.

   Fa dos anys, vam viatjar perquè ja teniem les vacances muntades, però jo era conscient que amb la lesió que tenia al bessó seria impossible acabar la prova. De fet, vaig provar de sortir, però només vaig aguantar una milla.

   Però Saint Louis és una ciutat olímpica (1904) i per això hi havia de tornat. Ho he fet i he acabat la marató, o sigui que espina treta i objectiu complert. Ja només me’n falten 6 per acabar la col.lecció.

   Aquesta vegada  tenia l'hotel molt a prop de la sortida, o sigui que he preparat les coses i ja he sortit equipat. Al final he decidit posar-me la camelbak amb un litre de Recuperat-ion. No és que no em refiï del Gatorade, però trobo que el Recuperat-ion és més natural i hi estic més acostumat. Avui no hi tenia la Cris, o sigui que me l'he carregat a l'esquena...i ha estat un error!. Fins ara només havia portat la camelbak a la marató de l'Antàrtida i en algún entrenament llarg a l'estiu, però no ho havia fet mai amb samarreta de tirants. Evidentment, amb el fregament constant se m'ha anat segant la pell del coll i al final se m'ha encetat...

    Bé, però anem a pams. Faltaven 10 minuts per la 7 del matí quan he arribat a la sortida, amb la camelbak a l'esquena i una ronyonera amb tres packs de gel energètic, dues ampolletes d'aigua de mar Quinton...i la càmera de fotos. Després de l'inevitable himne americà han donat la sortida. He vist la llebre de 3.30 i els he marcat de lluny, a veure si anava regular o massa de pressa com a tot arreu. Efectivament, la primera milla jo l'he passat en 7.50,i el grup de la llebre suposo que a 7.40...quan el pas de mitjana per fer 3.30 és de 8.01!.

    He anat, doncs, a la meva, i més o menys he anat mantenint el pas al voltant dels 8 minuts la milla, tot i que de seguida he començat a veure que el recorregut no era gens pla, i en les pujadetes costava d'aguantar el ritme.

    No he trigat a veure que la camelbak em faria mal al coll i he estat tentat de llençar-la, però he decidit esperar al pròxim punt d'assistència per agafar vaselina i posar-me'n un bon gruix.

    Poc abans d'arribar a la mitja ja he vist que no anava prou bé. No em feia mal res ni em trobava cansat. Les pulsacions eren correctes, però cada milla em sortia més lenta, ja totes per sobre dels 8 minuts. He passat la mitja en 1:46:10, pràcticament com a Barcelona, però amb sensacions molt diferents.

    Aviat he vist que no baixaria de 3:30 i he decidit agafar-m'ho amb calma i parar-me a fer fotografies si veia alguna cosa interessant. El recorregut, però, tampoc no oferia res especial. Però aleshores és quan m'he quedat bocabadat perquè m’ha passat un corredor descalç, com si fos l’Abebe Bikila .He tret la càmera i he augmentat el ritme per poder-li fer una foto. Més tard n'he fet una altra a una orquestra amb violins, que tocava molt bé, i he anat seguint cada vegada més lent.

    No sé si era el jet lag, l'haver dormit poc les dues últimes nits o què, però la veritat és que les cames no m'anaven com m'havien d'anar. En els últims quilòmetres m'he notat els quàdriceps força endurits i m'ha passat la llebre de 3:45, per cert amb molt poca gent al darrere...

    Amb la càmera a la mà he entrat a la recta final, amb el famós arc del Mississipi al davant.He fet una foto de la pancarta d'arribada i he aturat el crono en 3:49:10. O sigui que he fet la segona mitja en 2 hores i 3 minuts...

    En fi, això avui era el de menys. El més important és que m'he tret l'espina clavada fa dos anys i que ja només em queden 6 ciutats olímpiques per córrer: Moscou (si tot va bé serà aquest setembre), Sidney, Melbourne, Pequin, Tòquio i Los Angeles.

    I ja en tenim 86!