LA MARATÓ DE LA PLATJA DEL MAR DEL NORD,  
 UNA CURSA MOLT DIFERENT



















    Quan vaig triar aquesta marató ho vaig fer perquè m’anava bé la data i vaig veure que tenia un vol directe de baix cost (Girona-Billund). El nom de la prova (North Sea Beach Marathon) ja deixava entreveure que el protagonista era el mar, tot i que el recorregut no havia de ser necessàriament per la sorra, sinó que podia ser per alguna mena de passeig marítim. Però les fotografies i la informació que vaig trobar per internet no oferien lloc al dubte: era evident que la marató transcorria íntegrament per la sorra de la platja. De fet, wikipedia defineix aquesta marató com “l’única d’Europa i una de les poques del món que es corre sobre la sorra”. 

   Les fotografies i els rècords de la prova (2:36 els homes i 3:05 les dones) em van fer creure que la sorra devia ser dura i que no hi havia d’haver massa problema per córrer amb relativa comoditat. Per tant, em vaig inscriure i vaig continuar fent els meus entrenaments de sempre, sobre terra i asfalt. Quin error el meu!

   Dissabte vam inspeccionar diversos punts del recorregut, per definir els llocs de trobada amb la Cris, i ja em va pujar una mica la mosca al nas. De tota manera, vaig córrer una estoneta per la part final de la marató i vaig veure que, si anava prop de l’aigua, es podia córrer prou bé. El què no sabia era que no tot el recorregut era igual...

   El dia de la marató ens vam presentar a Vejers, vam aparcar el cotxe al costat de la platja i ens vam preparar per la sortida. No erem gaire corredors perquè tot i que es parlava de 1.300 inscrits, això incloïa també els de la mitja marató, els 10 kms i els 5 kms, que sortien de més endavant. M’adono que el GPS del Polar no funciona (cony de pila!) i m’acomiado de la Cris tot esperant que els kms estaran marcats per tenir alguna referència de ritme. Donen la sortida i ens posem en marxa. El terreny és dur i no hi ha problema. Aviat veig que la marca dels kms serà molt original, perquè de seguida veig un 42. És a dir, serà regressiva i no progressiva. En tot moment, doncs, saps els kms que et falten i no els que portes. No ho havia vist mai. Està bé perquè a l’hora dels càlculs no has de pensar en els 195 metres final. És a dir, si et falten 18 kms saps que si vas a 5, per posar un exemple, has de sumar una hora i mitja al temps que portes i ja saps la marca que faries...

   En fi, això aviat va deixar de tenir importància per mi perquè ja vaig veure que la marca seria horrorosa i que, de fet, passaria a ser un tema secundari. Poc després de la primera trobada amb la Cris (més o menys el km 6,5) ja vaig veure que la sorra s’anava estovant i que es corria amb molta més dificultat. Havia sortit més o menys a 5.15 el km, però aviat me’n va sortir un a 6. Vaig començar a veure que la gent anava buscant el punt més òptim per córrer, desplaçant-se constantment a dreta i esquerre. Ja vaig veure, doncs, que de marató en línia recta res de res, i que al final acabariem fent metres de més com a tot arreu. Fins i tot en algún lloc haviem de buscar un pas únic sobre una fusta per superar una desembocadura d’un petit rierol.

   Cap al km 10, que passo més o menys en 53 minuts, veig que m’acosto a un corredor que porta l’estrella de La Caixa a l’esquena. No m’ho puc creure. Com que sabia que hi havia un asturià inscrit imagino que ha de ser ell, i aviat ho confirmo quan veig el nom del seu club, Corresiero, a la part alta de l’esquena de la samarreta. Em poso a la seva alçada i el saludo amb un “Puxa Asturias” que el deixa sorprès i bocabadat. Anem junts petant la xerrada explicant-nos la vida, aprofitant que el terreny torna a ser favorable per córrer. Té 57 anys, és mestre i escriptor i aquesta és la seva 18ena marató.

   Cap el km 16 veiem la Cris i el Santi em diu que ell no pararà, que ja l’atraparé. Jo faig la paradeta habitual per avituallar-me i fer-li uns petonets a la Cris i reprenc la marxa amb la intenció d’agafar aviat el Santi. A partir d’aquell moment, però, tot canvia. La sorra és tovíssima i els peus hi queden totalment ensorrats. Vaig a buscar el mar, però allà tampoc no trobo la sorra forta i encara és pitjor perquè amb la humitat els peus queden totalment enganxats i costa molt aixecar-los. A més, hi ha trams amb moltes pedretes, que fan que el peu quedi completament ensorrat. Veig que tothom va fent ziga-zagues buscant algún pas més ferm del tot inexistent. M’atabalo i començo a fer els kms a 7 minuts. Passo la mitja en 1:57 i ja veig que si la cosa continua igual ni tan sols baixaré de 4 hores. I jo que pensava que estava per fer al voltant de 3.40!

   El Santi el veig cada vegada més lluny. Suposo que ell s’està adaptant millor a les circumstàncies del terreny. Potser al ser asturià s’entrena a vegades per la platja. Jo no ho he fet mai i ho noto... Cada vegada em fan més mal les cames i l’esquena. És evident que en córrer sobre terreny tou la musculatura fa un altre moviment, i això provoca aquest dolor. Cada cop faig els quilòmetres més lents, algún pràcticament a 8. De tant en tant arriba un tram en què pel costat de l’aigua el terreny és dur i es pot recuperar una mica i em surt algún quilòmetre a menys de 6.

   Faig la tercera i última aturada amb la Cris i ja li dic que calculo que faré 4 hores i mitja, encara que confio que els últims kms seran fàcils, segons el què havia vist el dia abans. Continuo entre sorra, pedretes i meduses mortes i veig que el terreny fàcil serà només el quilòmetre i mig abans d’arribar a Hvide Sande, el que dissabte m’havia fet concebre falses esperances...

   Veig l’arribada i m’adono que, per postres, els últims 100 metres són en un tram de sorra tovíssima, en què els peus gairebé s’ensorren fins els turmells. Tant-se-val. Veig la Cris, m’aturo a fer una foto i creuo la línia d’arribada. Vaig a buscar beguda, em trobo amb la Cris i de seguida ens venen a veure el Santi i la seva dona. Ell s’ha banyant al mar, després d’assegurar-se que no hi havia problema amb les meduses. Anem a buscar el diploma, que et donen a l’acte, i ens acomiadem.

   Marxem cap al cotxe amb el desig de passar la tarda a la piscina de l’hotel per recuperar-me d’una marató que ha estat molt més dura del què pensava. 4 hores, 35 minuts i 46 segons. I encara sort que no va ploure i que el poc ventet que va bufar va venir de cul i no de cara...

   En fi, el més important és que ja en porto 87 i que he acabat la temporada 2007-2008 amb 9 maratons. Ara descansaré una mica, però no gaire perquè la 88 és d’aquí a 11 setmanes, el 14 de setembre a Moscou. I aquesta no té sorra i és olímpica!