MOSCOU, UNA NOVA MARATÓ OLÍMPICA   
 A LA BUTXACA















 

  
   El14 de setembre del 2008 vaig afegir una anella més a la col.lecció de maratons olímpiques, amb la participació a la marató de Moscou. Em pensava que una ciutat com Moscou tindria una marató una mica més important i ben organitzada. La veritat és que tot és molt casolà, i tot i que la ciutat val realment la pena, la marató no us la recomano pas gaire...si no és que voleu completar la col.lecció de ciutats olímpiques com jo.



    Vam arribar amb la Cristina a la Plaça Roja amb el temps molt just. El metro aquí és tan bo i tan freqüent que pensàvem que sortint de "casa" tres quarts d'hora abans ja en tindriem prou. La sortida és al peu mateix de la famosa catedral de San Basili, però no a la Plaça Roja sinó al darrere, mirant cap el riu Moscova.

    Només arribar, em van fer una entrevista per una televisió russa!. No sé si em van conèxier o què... Sort que la noia parlava francès...

    Després d'uns metres de marxa al ritme de la música fins a la lína, van donar la sortida de qualsevol manera i, sense catifa de sortida, vam enfilar el camí directament cap el pont que travessa el riu. Feia fred, uns cinc graus, i un ventet força desagradable, però no plovia.

    En teoria primer havíem de fer una volta de 10 kms, i aleshores començar un recorregut lineal al costat del riu de dos cops anar i tornar (tipus marató del Mediterrani). Però aviat vaig veure que passava alguna cosa estranya i que la cosa no anava així. No hi havia cap km marcat però, quan en portàvem uns 3 i mig (ho controlava amb el Polar) vam passar pel km 10 (!!??) i vam començar ja el recorregut pel costat del riu. Només hi havia marcats els kms cada 5, però evidentment no corresponien a la realitat. En el 15 en portàvem 8 i mig; en el 20, 13 i mig; en el 25, 18 i mig... Vaig suposar que en algún moment o altre ens farien recuperar els 6 kms i mig que faltaven.

    A tot això, vaig poder veure la Cristina un munt de vegades. Primer, en l'anada i la tornada pel pont, i després, a la recta del riu, cada cop que passàvem per l'alçada de la Plaça Roja. Em va anar de conya perquè si m'hagués hagut de refiar dels avituallaments oficials, segur que m'hauria deshidratat, encara que no fes gens de calor. Només ens donaven gotets amb un cul d'aigua, i no precisament cada 5 kms...

    Amb aquestes condicions, doncs, vaig anar fent, guiant-me pel Polar perquè no ho podia fer pels kms marcats. Més o menys deduia que anava entre 5.15 i 5.30 de mitjana.

    Durant el recorregut vaig poder practicar l'anglès amb un alemany que em va dir que diumenge passat va córrer al Medoc i que diumenge que ve farà una ultra. També vaig parlar amb un espanyol que viu a Moscou (em va saludar ell perquè em va veure amb la samarreta quadribarrada, que porto en totes les maratons olímpiques). Em va confirmar que passava alguna cosa estranya amb el recorregut, perquè els altres anys no era així...

    Vaig veure coses estranyíssimes. Un corredor corrent descalç i un sense samarreta i amb el dorsal penjat amb un cordill...

    Els 6 kms i mig que faltaven ens els van fer recuperar a bastament al final, amb un anar i venir extra cap el Nord. Crec que al final vam fer més dels 42,195. De fet el Polar em va marcar 42,800 i és difícil que s'equivoqui de tant en una marató tan recta.

    He de dir que, tot i que corríem amb xip, tots els girs els apuntaven manualment un grup de tres persones, una d'elles provista d'uns prismàtics. No hi havia ni una catifa, només a l'arribada. Al final el crono em va marcar 3:54:05.

    Un cop creuada la línia de meta em van posar la medalla i em van donar el diploma en blanc perquè me l'omplís jo mateix. Així no es compliquen la vida. Ara, si algun sapastre vol posar que ha fet 2:03 ho pot fer tranquil.lament... Per cert, no sé quan va fer el guanyador però, curiosament, no vaig veure ni un sol africà en tot el recorregut, i la Cristina em va confirmar que el grup capdavanter sempre estava format per corredors blancs. Després de retrobar-me amb ella i de fer les típiques fotos amb Sant Basili al fons (una d'elles amb la samarreta del Cros de l'Ametlla!), vam anar xinoxano cap el metro per tornar a l'apartament.

    En definitiva, doncs,una marató més al sac, la 88 en total, la cinquena de l'any i una més del projecte olímpic. Ja només me'n falten cinc: Sidney, Melbourne, Pequín, Tòquio i Los Angeles. De mica en mica s'omple la pica...