DE RÚSSIA A ALEMANYA, PER CÓRRER A  
 BERLÍN PER SEGONA VEGADA




















 

  Després d’un complicat viatge de Vladivostok a Moscou,  i l’endemà un de més tranquil.let fins a Berlín, vaig afrontar per segona vegada en la meva carrera la marató de la capital alemanya, que s’ha convertit en els últims temps en una de les més importants d’Europa, sino la que més...

   Les circumstàncies dels quinze dies anteriors condicionaven molt el resultat de la prova. A diferència de la majoria de participants, que havien preparat a consciència la marató, jo em presentava a la sortida 14 dies després d’haver fet una altra marató (Moscou) i gairebé sense haver entrenat gens aquestes dues setmanes (3 quilòmetres el divendres de la primera i un total de 14 en tres minisessions en la segona). A més, el viatge des de Vladivostok i les 9 hores de “jet lag” tampoc no convidaven a l’optimisme.

   Per tot això, no em proposava cap objectiu concret de marca, tot i que pensava que podria estar fàcilment en la franja entre les 3:45 i les 4:00. Després de fer les fotos amb el grup de Corredors.cat, ens vam dirigir al calaix “F” amb el Ramon Bernaus. Berlín és una de les maratons més multitudinàries del món, amb uns 40.000 inscrits, i això fa que la sortida s’hagi d’organitzar molt bé. Sort que l’Avinguda del 17 de Juny és molt ampla, però tot i amb això, des que sentim el tret de sortida fins que ens toca a nosaltres va passar més d’un quart d’hora!. Eren gairebé les 9 i 16 del matí quan el Bernaus i jo trepitjàvem la catifa de sortida.

   Com ja recordava del 2005, aquesta marató és molt complicada per a la gent que fa més de 3 hores. La riuada de corredors és espectacular i costa moltíssim avançar els que tens davant. Això dificulta molt agafar un ritme constant i, quan ho aconsegueixes, el tornes a perdre en els avituallaments, on pràcticament t’has d’aturar del tot. La majoria són només en un cantó de la marxa, amb la qual cosa les creuades de gent i les empentes per agafar els gots d’aigua són fins i tot perilloses. Com vaig escriure fa tres anys, els avituallaments són l’únic punt negatiu de la Marató de Berlín.

   Amb el Bernaus anàvem més o menys a 5:30-5:40, tenint sempre a la vista el globus de les 4 hores, però els quilòmetres on hi havia els avituallaments els feiem a més de 6 minuts!. Tot i que vam passar la Mitja en 1:59:54, ja vaig veure que no seria fàcil baixar de 4 hores, i més si tenim en compte que en la primera part només havia fet una aturada per saludar la Cris en el km 10, i en la segona teníem previstos dos punts de trobada, un en el km 24 i un altre en el 32 i mig.

   Puntual i precisa com sempre, la Cris es va convertir en l’habitual gregària de luxe. Val la pena perdre un parell de minuts en cada aturada per les fotos, els avituallaments personals i els petonets, sobretot quan no hi ha un objectiu concret de marca, com era el cas d’aquesta marató. Entre aquestes tres aturades i una més per fer aigües menors, potser vaig perdre 7 ó 8 minuts...que al final són els que em van impedir baixar de 4 hores... Això, però, només és una anècdota, perquè, com he dit, la marca no era un objectiu prioritari i, en canvi, les trobades amb la Cris són molt gratificants!

   Després de l’aturada del km 24, vaig perdre el Bernaus. Em pensava que el portava al davant i, sorprenentment, em va atrapar en el km 35, quan jo ja havia afluixat molt el ritme, després de renunciar a baixar de les 4 hores. No és que anés molt “petat”, però la sensació era de cansament (potser el “jet lag” i la falta d’entrenament dels últims 15 dies), i tenint en compte que el diumenge següent tinc la marató del Llac Ness, vaig preferir “aixecar el peu” i no arriscar.

   En el km 37 vaig avançar un corredor que portava una senyera a l’esquena de la samarreta. Li vaig preguntar si era català i va resultar ser un exjugador de futbol del Barça Atlètic, de la quinta del Guillermo Amor. Era el Ramon, i el recordava molt bé perquè és cosí del periodista de Catalunya Ràdio Santi Carreras, amb qui erem companys quan Ramon jugava en el Barça Atlètic. Em va dir que les maratons se li feien molt llargues i que també havia hagut de renunciar a baixar de les quatre hores.

   Realment, a mi també se’m va fer molt llarga la segona mitja. De fet, la vaig fer en dues hores i 8 minuts, o sigui que no és estrany...

   En el tram final, quan ja reconeixes els edificis del centre i ja sens la “olor” de la Porta de Brandenburg, vaig començar a notar menys cansament, començant a viure la satisfacció d’estar acabant una altra marató. A més, l’animació del públic, espectacular durant tot el recorregut, va creixent cada vegada més a mesura que s’acosta el final de la marató. Hi ha orquestres que et fan accelerar encara que no vulguis amb el ritme de la música, i aviat t’oblides del mal de cames. En el km 39 sento que em criden pel nom. Em giro i  veig la Tr3sk i això em fa sentir com si estés fent una cursa a Catalunya. (Ja m’agradaria que les curses de casa nostra tinguéssin aquest ambient...). Li envio un petó i continuo, decidit a enfilar ja la recta final i poder veure de lluny la desitjada Porta de Brandenburg. En aquest tram em va passar l’Alèxia, tot i que jo no la vaig  veure. Encara que sembli mentida, a Berlín es va “atapeït” fins al final, i si un va per una banda del carrer és molt difícil de controlar els corredors de l’altre costat. Ella sí que em va veure, però es veu que no va tenir prou esma per fer-me un crit...

   Arribo a la Porta de Brandenburg i busco entre la riuada d’espectadors la Cris, amb la seva senyera i la càmera, per intentar fer una de les seves fotos artístiques. No sé com s’ho fa però ho aconsegueix!

   Passo la meta quan el rellotge ja marca 4 hores i 24 minuts, però el meu crono diu que he fet la marató en 4 hores, 8 minuts i 36 segons. Poc després sabré que el Gebrselassie l’ha fet en la meitat de temps!. O sigui, que si hagués donat una segona volta al mateix ritme...m’hauria passat a l’esprint en la recta final!!!!!

   Després d’una bona cua a causa de la gran freqüència d’arribats al voltant de les 4 hores, arribo al lloc on em posen la medalla. Segueixo fent via i busco la tenda on hi ha la meva bossa, i allà em trobo amb el Bernaus, que ha arribat un parell de minuts abans que jo. Petem la xerrada i coincidim en que aquesta és una marató molt especial. Tot està molt ben organitzat, i la mateixa tarda sabré que he quedat en el lloc 19.764 d’un total de 35.786 acabats. Caminem fins al punt de trobada de la lletra C, la de Catalunya i Corredors.cat, i comencem a trobar-nos amb els companys. Tothom explica la seva i tothom està content. Les marques dels que corren en menys de 3 hores són espectaculars, cosa que cofirma que aquesta marató és molt ràpida i bona per fer marca. I si no que li ho diguin al Gebrselassie!

   En qualsevol cas, insisteixo en una cosa. La gent de més de 3 hores ha de buscar la marca en un altre lloc. A Berlín li serà pràcticament impossible. Aquí, com a Nova York, s’ha de venir a disfrutar de l’ambient i oblidar-se del rellotge. Si no, la cursa es farà molt estressant, sobretot en els avituallaments...

   Esperem la Belenka, que debutava, i arriba eufòrica. Ja és maratoniana!. De mica en mica ens anem acomiadant, i alguns decidim anar a menjar una bona salsitxa, ben regada amb cervesa, per celebrar-ho. Berlín bé s’ho val!

   Personalment, estic content. Ja en són 89. La segona de la temporada i la sisena de l’any. I, si tot va bé, diumenge que ve ja hi posaré el 9. El Llac Ness, amb o sense monstre, m’espera per celebrar la 90ena. Només me’n faltaran 10 per ser centenari!!!