LA MARATÓ DEL LLAC NESS, AL FINAL  
 DE LES VACANCES DEL 2008














     Només una setmana després de córrer la marató de Berlín, i després d’un parell de dies de turisme per Londres, vam arribar a Escòcia amb la Cris i els seus pares, disposats a passar un bon cap de setmana a la vora del Llac Ness. El viatge tenia per mi un repte afegit, com era arribar a les 90 maratons.  

   El diumenge ens vam llevar d’horeta i vam fer amb el cotxe les 5 milles que ens separàven de la sortida. La carretera estava oficialment tallada, però no vam tenir problemes per arribar-hi. Poc després van començar a fer cap els autocars que portaven els participants des d’Inverness. És una marató casolana, amb uns 1.500 participants, però la filera d’autocars impressionava.

   La Cris i els seus pares van haver de marxar mitja hora abans del començament de la marató, per no tenir problemes a la carretera. Ens vam acomiadar fins a la milla 5, al poble de l’hotel, que seria el primer punt de trobada. Jo vaig esperar el moment de la sortida, ja amb la roba de córrer, que, tenint en compte les previsions meteorològiques, no era l’habitual, sinó una mitja malla i un jersei de màniga llarga. El termòmetre marcava 6 graus, i durant la marató només va pujar fins els 11.

   La sortida no era en cap poble, sinó al mig de la carretera, marcada amb un arc i amb la catifa de Championchip a terra. Darrera, uns cartells indicaven els temps (2:30, 3:00, 3:30, 4:00, 4:30 i 5:00) i tothom es va situar on li va semblar. Cinc minuts abans de les 10, uns gaiters vesits amb la roba típica d’Escòcia van aparèixer pel darrere i tothom es va anar apartant per deixar-los passar. Es van situar al costat de la sortida i no van parar de tocar fins que va haver sortit l’últim corredor.

   Les primeres 5 milles de la marató anàven per una carretera estreta, plena de tobogans, enmig d’una vegetació espessa i amb diferents tonalitats. Suposo que la tardor és la millor època per visitar Escòcia. Amb un ritme aproximat de 9 minuts la milla (uns 5.30 el quilòmetre) vaig arribar a Foyers i vaig fer la primera paradeta amb la Cris i els seus pares. A partir d’allà, havien d’anar per altres carreteres perquè, lògicament, la de la marató, que era estretíssima, estava tallada al trànsit. Amb tot, haviem trobat un sistema perquè em tornessin a veure a la milla 8, i allà els vaig trobar, al peu del canó.

   A partir d’aquest punt, la marató va pràcticament a tocar el llac Ness. El recorregut és maquíssim pel paissatge, encara que potser una mica monòton, amb el llac a l’esquerre i la muntanya a la dreta. Mentre corria no podia deixar de pensar en la diferència amb la marató que havia fet 7 dies abans a Berlín, tota urbana i amb gairebé 40.000 persones corrent i uns centenars de milers animant pels carrers. Aquí, evidentment, d’animació no n’hi havia gaire. Les dues maratons, per tant, són incomparables... 

  Tot i les pujadetes (alguna de “cabroneta”, amb una rampeta del 14 per cent), passo la mitja en 1:56:40,  tres minutets més ràpid que a Berlín. Vaig bé, però començo a notar les cames pesades. Suposo que m’hauria faltat un dia o dos per recuperar-me del tot muscularment.

   A la milla 16 torno a veure la Cris i els seus pares. M’aturo uns tres minuts, em prenc un gel i mig litre de Recuperat-ion i m’emporto un parell d’ampolletes de Quinton per més endavant. Li dic a la Cris que vaig a ritme de baixar de 4 hores però que no me’n fio de les cames...

   Aquí deixem el Llac i afrontem una pujada no molt dura però força llarga. Són gairebé dos quilòmetres, que ens porten als afores d’Inverness, tot i que a la ciutat no hi entrem pràcticament fins la milla 23. En aquest punt, les cames diuen prou. Les trobo rígides com dos rems, i de cop passo de fer les milles a 9:30 a fer-les pràcticament a 11 minuts. Abandono qualsevol esperança de baixar de 4 hores i em resigno a anar tirant fins a l’arribada. Les dues últimes milles se’m fan eternes, però finalment veig el Queens Park Stadium i començo a pensar que aquesta és la meva marató número 90 i que només me’n falten 10 per al Centenari. 

   Entro a l’Estadi i busco a la grada si veig la Cris i els seus pares, que, evidentment, fa estona que han arribat. Entro en 4 hores i 5 minuts clavats (de xip), tres minuts menys que diumenge passat a Berlín, i tot seguit em donen la medalla, la samarreta i una bossa que gairebé no puc portar, plena de conserves de la marca patrocinadora de la marató. La marató em va semblar absolutament recomenable, sobretot pel paisatge, però que ningú hi vingui a buscar marca perquè els tobogans són constants. Un detall: el primer va fer 2:28 i només 29 dels 1.402 acabats van baixar de les tres hores. Amb la meva marca de 4 hores i 5 minuts encara vaig quedar de la primera meitat de classificats!!!

   Després de la marató, i de fer-nos unes fotos a la gespa amb la Cris i els seus pares, em vaig dutxar a les instal.lacions de l’Estadi per anar tot seguit a dinar i visitar Inverness, per aprofitar així la tarda i no fer tants viatges amb el cotxe amunt i avall.

   Encara ens van quedar unes hores dilluns al matí per fer el turista per la zona abans de tornar a casa. Les vacances s’han acabat, però les he aprofitat molt bé, amb tres maratons més, Moscou (3:54), Berlín (4:08) i Llac Ness (4:04). Només me’n falten 5 per acabar la col.lecció d’olímpiques i 10 pel Centenari. Suposo que la 91ena serà la de Donòstia, una de les meves assignatures pendents...