LA MARATÓ DE DONÒSTIA, APROVADA UNA
ASSIGNATURA PENDENT




















 

   Feia molts anys que volia fer la Marató de Sant Sebastià i, per una cosa o altra, no havia tingut l’ocasió. Aquest 2008, doncs, he aprovat una assignatura pendent

   Tres setmanes després d’haver anat a córrer la Behòbia-Donòstia, vam tornar a marxar amb la Cristina cap al País Basc, fent ruta per Aragó i Navarra, amb visita al Castell de Loarre i als Mallos de Riglos. Vam arribar, ja de fosc, a Ataun, el poble guipuscoà on viu el meu company i amic Fermín Aramendi, el periodista de ciclisme d’Euskal Telebista, amb qui hem compartit molts Tours de França. Ell i la seva dona Aloña van ser uns excel.lents amfitrions per nosaltres aquests dies.

   El dia de la marató fa fresca i ventet, però no plou i la temperatura no arriba els nivells que deien les previsions. Fem la foto i el meu amic Fermín vol que anem a veure si trobem l’Iñaki, el càmera d’ETB que cobrirà en moto el cap de cursa i que conec de fa molts anys al Tour. El veiem situat ja davant de la sortida i el puc saludar. Amb tot plegat, ni he escalfat ni he estirat. M’acomiado de l’Iñaki, del Fermín i de la Cris i em disposo a situar-me on em toca pel meu nivell, però mentre intento anar cap enrere em trobo amb el Pello Ruiz Cabestany i el seu germà Jordi, situats gairebé al davant de tot. Em poso a xerrar amb el Pello, que feia temps que no veia. Em diu que a Nova York va “petar” al final i que avui anirà a 4 amb el seu germà, a veure si fan 2:48. A tot això, sento el tret de sortida i tothom es posa en marxa. Passo la catifa només amb 5 ó 6 segons perduts. Això no m’agrada perquè pel meu nivell havia de sortir molt més enrere. No vull fer nosa a ningú i procuro facilitar el pas a tots els que corren més que jo. Em passa el Curat, esperitat, i li desitjo sort. Em concentro i començo la meva marató. La 91...

   La idea era començar entre 5:05 i 5:10, però potser el fet de sortir tan endavant i la fresca que fa, m’acceleren una mica i vaig pràcticament a 5 pelat. Veig un termòmetre i marca 7 graus. No n’hi havia per tant. I no plou. M’he posat malles pirates, samarreta de màniga llarga amb la de tirants a sobre, guants, taporelles i gorra per la pluja. A veure si em sobrarà roba... Veig un tio que corre en pilota picada i al.lucino!

   Després de veure per primer cop la Cris, el Fermín i l’Aloña i de passar per primer cop per dins d’Anoeta, començo la primera volta llarga, d’uns 18 kms. Encara em va passant gent, però vaig bé, pràcticament sempre a 5 i sense arribar mai a les 150 pulsacions. La meva idea és passar la mitja en 1:46 i després ja ho veurem...

   En el primer pas per la Concha, una ventada se m’emporta la gorra i torno enrere per recuperar-la. Si més tard plou és fonamental portar gorra...

   Prenc el primer Recuperat-ion, li dic a la Cris que vaig molt bé i començo la part psicològicament més complicada, encara que suposo que ho serà més en la segona volta.

   Començo a creuar-me amb els primers i això va bé per distreu-re la ment. Veig el tio en pilotes, veig els germans Ruiz Cabestany i poc després el Curat, concentrat per no perdre el ritme dels sub 3:30. 

   Paro a fer una pixadeta i entre això i les parades amb la Cris supero ja en un minutet el ritme de 5 minuts per km. Cap problema. La previsió ja era passar la mitja en 1:46. Em sento bé i, sense voler, recupero uns segons. Intento buscar algún grup per protegir-me del vent, però és difícil trobar-ne un d’estable...

   Tornem cap al centre. Arribem al carrer amb més ambient i de cop veig la Cris i els nostres amics bascos a l’altra banda, just en un moment en què vaig entre una riuada de gent. He de fer un canvi de ritme en diagonal per canviar-me de banda i poder-me parar. Agafo un gel i un recuperat-ion i continuo sense perdre massa temps. En el fons penso que potser avui serà un bon dia per intentar el 3:29...

   Enfilo cap a Anoeta, pensant que, en la volta següent, això ja indicarà que estic acabant. Passo la mitja en 1:45:54, lleugerament més ràpid del què tenia previst. Segons com em trobi a partir d’ara decidiré si vaig a buscar el 3:29 o si ja em relaxo per entrar dins de la franja 3:30-3:40, que era la previsió inicial. 

   Passo per segona vegada per Anoeta i torno a enfilar amunt, començant l’última volta. Aquí comença a ploure, però de moment és el típic “xirimiri”, que no molesta pas tant com el vent.

   La pluja, però, deixa el terra completament moll i amb alguns bassals i s’ha d’anar molt en compte per no relliscar. Sembla que el vent augmenta i em comença a sortir algún quilòmetre per sobre de 5 minuts. 

   Em comença a molestar la part de dalt del gluti, un dolor que m’estranya perquè no és habitual en mi. Tinc com una irradiació per tota la cuixa i començo a pensar en el nervi ciàtic. Sé d’alguns companys que tenen aquest problema i diuen que és molt molest. Miro el crono i m’oblido de buscar el 3:29 perquè hauria de posar-me a menys de 4:50 fins al final i ni el dia ni la sensació del gluti conviden a fer “filigranes”.

   Faig l’última parada amb la Cris, el Fermín i l’Aloña, agafo l’últim gel i l’última ampolla de Recurat-ion i tiro cap a l’últim tram d’anar i tornar fins a la Plaça Iríbar. Pel camí em creuo amb molts companys i veig que el temps ha començat a fer estralls.  Veig el Jordi Ruiz Cabestany sense el seu germà Pello, que veig al cap d’una estona amb la cara desencaixada. A la tarda el vaig trucar i em va dir que havia hagut d’abandonar per problemes musculars. 

   Passa el grup de les sub 3 hores i no hi veig el Curat. Malament. Penso que haurà punxat i, efectivament, el veig ja prop del grup dels sub 3:15. Jo continuo més o menys bé, però amb les molèsties al gluti. Faig un riuet i penso que ja no em falta gaire per fer l’últim gir i començar el camí de retorn.

   Començo a fer càlculs i suposo que, si no passa res, acabaré entre les 3:34 i les 3:37. Cap problema. Només fa 8 setmanes que vaig fer l’última marató, que venia enganxada amb una altra la setmana anterior i encara una altre quinze dies abans. Així no es pot pretendre fer “virgueries” i el cronòmetre ha de quedar una mica en segon pla.

   Tot i que les molèsties al gluti em frenen una mica, i ja vaig sempre per sobre dels 5 minuts, no paro de passar gent. De cop veig un corredor amb una inscripció a l’esquena. A mesura que m’hi apropo llegeixo el què hi diu: “Mi 21a maratón dedicada al amor de mi vida, Cris”. Quan el passo li dic que la meva també es diu Cris, però que per mi no és la 21a marató sinó la 91a. Deixa anar un “¡Ay va la hóstia!”, però de seguida afegeix: “¡Pues sólo me llevas 70...!” 

   Entrem al centre de la ciutat i ja no hi ha tant ambient com les altres vegades perquè la majoria dels aficionats ja són a Anoeta. Calculo que faré 3:47 i en aquell moment em passa un grupet i veig una noia amb la samarreta del Club Atlètic Manresa. Li pregunto si és de Manresa i em diu que sí. Es diu Francesca i està a punt d’acabar la seva primera marató. Decideixo fer un petit esforç per ajudar-la, tot i que ja va ben acompanyada i se la veu molt sencera. 

   Amb la Francesca i el seu grupet anem passant gent i ens trobem també uns companys del Km0Ponent. Curiosament, fent els quilòmetres a menys de 5 pràcticament em desapareixen les molèsties del gluti...

   Veig la Cris i els nostres amics bascos a l’entrada d’Anoeta i decideixo relaxar-me al final i deixar marxar la Francesca. Entro feliç a l’estadi on juga la Reial Societat i no puc deixar de lamentar-me que ara aquest estadi només aculli partits de Segona Divisió.

   Arribo a la recta final i veig la Cris a la graderia i la saludo. Creuo la línia d’arribada amb la satisfacció d’acabar una marató més, i amb un bon temps pel què acostumo a fer últimament: 3:35:49. Ve la Francesca i em fa un petó, emocionada perquè ja és maratoniana. Ha fet 3:33 i li dic que a Barcelona ha de fer 3:29.

   Segueixo la corrua de corredors i entro a l’interior de l’estadi. Recullo les aigües i surto cap a fora, on de seguida em trobo amb la Cris, el Fermín i l’Aloña. Mentre xerrem, veig el Josep Maria Casas Ledesma i em diu, orgullós, que ha fet 2:36...als 52 anys!. És tot un crack. Li dic amb ironia: “Només m’has tret una hora...”

   Marxem a dutxar-nos i per dinar ens porten a una sidreria del poble d’Ataun, el poble del Fermín. Allà ens fotem uns xuletons que déu-n’hi-do i comento amb alegria: “És el primer pas per la preparació de la pròxima marató, Barcelona 92!”