LA MARATÓ NÚMERO 92, A BARCELONA, 
 EN RECORD DELS JOCS OLÍMPICS














    La marató de Barcelona d'aquest 2009 ha estat la  número 92 de la meva carrera i, per celebrar-ho, l'organització m'ha atorgat el dorsal 92, tot un detall. El número, a més, és màgic per a la ciutat, ja que simbolitza els Jocs de Barcelona, els que van canviar, en molts sentits, la ciutat. 
 
   Estic content perquè diumenge va ser un gran dia. Per un veterà com jo, que ha conegut totes les èpoques de la nostra marató, és motiu de satisfacció i orgull veure que per fi Barcelona té la marató que es mereix. Això comença a fer goig. Mai havia vist tanta animació als carrers, i crec que el circuit és l’ideal perquè ÉS BARCELONA. Els que venen de fora i corren la marató s’emporten una imatge real de la ciutat. Que lluny que queden aquells circuits que canviaven cada any, i que ens portaven per llocs com la Zona Franca per no fer nosa… El problema és que, si seguim creixent, segur que s’hauran de fer alguns retocs i, si més no, necesitarem l’amplada de tot el carrer en llocs on ara hi ha cons i només n’utilitzem una part…

   Personalment, tot va sortir segons les previsions. Havia pronosticat 3 :28 :42...i vaig fer 3 :28 :18!. No baixava de 3:30 des de Berlín 2005, i la veritat és que ho vaig fer amb comoditat.

    Després d’acomiadar-me de la Cristina, els seus pares i la Laia, vam entrar al corral que ens tocava amb el Runnersantboi i el Sancli i ens van intentar acostar als globus de 3:30. De fet, els primers kms van ser això: una trobada constant amb companys que buscaven el sub 3:30 i que miràvem de no perdre de vista les llebres oficials. De seguida, però, vam veure que anàven una mica massa ràpid. El km 10 el van passar en poc més de 48:30 (segons el meu crono de temps real), ja que nosaltres ho vam fer en 48:43 i els teniem uns quants mentres per davant.

    La cosa va continuar si fa o no fa igual i vam passar la mitja en 1:43:38...i les llebres una mica abans. Això és temps de 3:27 i no de 3:29. Quan, en el km 22, per fi ens vam posar a l’alçada dels globus (de fet només en quedava un), li vaig comentar el tema amb el Sir i, com l’any passat, vam tenir les nostres diferències de criteri. Ell em va dir que volien fer sub 3:30 de rellotge oficial, i que per això havien agafat aquests segons d’avantatge. Jo crec que la gent que vol baixar de 3:30 ho vol fer de temps real, que per alguna cosa s’ha inventat el xip,i que li importa molt poc si el rellotge marca 3:31 quan entra a meta... En fi, són criteris. El què és evident és que la primera mitja es va fer un minut i mig més ràpida del ritme de baixar de 3:30, i això hi ha gent que ho acaba pagant al final.

     En el km 23, el Sancli i jo vam deixar les llebres, que ara sí, un cop guanyat el minut i mig, es van posar a 5 pelat, i vam anar tirant al voltant de 4:50. El Runnersantboi tenia problemes amb les sabatilles i el vam perdre. Llàstima. Nosaltres vam anar continuant bé, gaudint de l’ambient i de les constants trobades amb la “Cris and company”, que sempre són gratificants. No esmento tots els companys, amics i coneguts que anavem trobant al nostre pas per no fer la crònica inacabable. El cas és que jo notava que el Sancli anava sobrat, però com que ell debutava preferia quedar-se amb mi. Em preguntava que quan vindria el mur... Jo li vaig dir que, si no l’havia notat, ja podia estar tranquil...

   Després de l’impressionant avituallament correcat del km 38, vaig començar a notar que anavem una mica per sobre de 5 (de fet el parcial del 35 al 40 és l’únic que em va sortir per sobre dels 25 minuts), i vaig insistir al Sancli que em deixés i que busqués el 3:27, per poder “doblar”. Li vaig dir que en el futur intenti sempre “doblar”, independentment de la marca que faci. Jo ja veia que faria 3:28 i que, per tant, em sobraria un minutet per “doblar”...

   En començar la baixada per la Rambla, definitivament el Sancli va marxar i va trobar el Joan3, que el va ajudar a fer...3:26, o sigui que finalment va fer la segona meitat més ràpida que la primera. Això és bo per un debutant, ja que li han quedat unes sensacions magnífiques. A més, no té el llistó gaire complicat, perquè crec que aviat estarà per baixar de 3:15.

   Jo vaig acabar bé, un pèl per sobre de 5 (11:14 els 2.195 metres finals) i vaig poder gaudir d’una arribada cada vegada més majestuosa. Vaig entrar mostrant el meu dorsal 92, que signifca que ja n’he acabat 92. Després ens vam retrobar amb la Cris i vam viure l’arribada de molts amics i coneguts. Tampoc vull començar a dir noms perquè no acabaria mai, però especialment emotives van ser les arribades del Campà, que per fi va baixar de les 4 hores, de l’Ara, la M@ite, la Gemmota i, evidentment, l’Alexandra Panayotou. No tinc paraules per definir el què va fer. La Cris, eficient com sempre, va fer autèntiques obres d’art amb la seva nova càmera.  

    Només em queda felicitar tothom i demanar disculpes als que no he esmentat. Us porto tots dins del cor... I ara, a París comença el camí cap a la 100, que si tot va bé celebrarem tots junts a Barcelona 2010!