RETORN A PARÍS, QUE JA TOCAVA!





















   Feia 11 anys que no corria a París. Encara era l’època en què feia 3 hores i pocs minuts. A París hi tinc records molt bons (una de les meves 9 maratons sub 3 hores va ser aquí) i també de molt dolents, com la punxada monumental de l’any 88, amb una calor fora del normal, i un final caminant a l’Hipòdrom de Vincennes en més de 5 hores...

   Aquesta vegada me’n quedarà un bon record. Després de dos dies de turisme amb la Cris i amb la meva neboda Enriqueta, que fa 25 anys que viu a París, dissabte al vespre ens vam trobar amb tota la colla de Corredors.cat al restaurant Buffet d’Italie, on haviem fet la reserva per fer l’últim sopar de pasta. En total vam ser 42 comensals, un número màgic per als maratonians, que havia de ser un bon presagi per l’endemà. El menjar i el beure van ser molt bons, i l’ambient magnífic...encara que el preu potser una mica massa car. 

   L’endemà el dia es va llevar perfecte per córrer. Ni pluja ni vent i una temperatura ideal, entorn als 10 graus a les 7 del matí, que és l’hora que vam sortir de l’hotel. En el metro ens vam trobar amb un grup de maratonians de l’Alguer, que portaven la samarreta quatribarrada de Marathon Catalunya. Un d’ells, que havia estat alcalde de la ciutat, parlava força bé el català i ens va explicar que havia tingut tractes amb Jordi Pujol i que va organitzar un viatge del Barça a l’Alguer. Portava un gorro blaugrana!

   Vam arribar a l’Arc de Triomf puntuals per la foto...que vam repetir uns minuts després quan va arribar el Natxo. Després vam començar a experimentar el caos d’una marató tan multitudinària com aquesta (vam sortir més de 30.000 corredors), sobretot a l’hora de deixar les bosses a la consigna i d’anar cap als calaixos de sortida, situats als Camps Elisis.

   Ens vam ajuntar tots els que havíem dit de sortir més o menys a 5 (Dani, Gàltix, Khryz, Eros i jo mateix) i també el Natxo i el Bernaus, que volien anar més tranquils per fer al voltant de 4 hores. Vam entrar, no sense unes quantes empentes, per la porta que ens tocava. A mi, en veure’m el dorsal 93, em van dir que podia sortir al davant, però els vaig dir que ja m’estava bé aquell lloc...

   Com que la Cris i la meva neboda m’esperaven per la primera foto a uns 200 metres de la sortida em vaig arrambar completament a la banda dreta, i aviat vaig perdre els meus companys. Això va fer que fes la cursa en solitari des del començament, cosa que em va saber greu. Com que sabia que no estava com cinc setmanes abans a Barcelona, i que baixar de 3:30 era extremadament complicat, em vaig posar a córrer per sensacions, sense preocupar-me massa de si anava a 5 o si regalava uns segons a cada quilòmetre. A més, de seguida vaig notar que hauria de parar a fer necessitats superiors. La panxa em runrunejava i corria incòmodament. Poc abans del km 10, on m’havia de trobar amb la Cris i la resta de clacka, vaig veure uns lavabos portàtils i m’hi vaig llençar de cop. Quin descans!. Uns metres més enllà, nova parada: fotos, avituallaments, quatre paraules, un petonet a la Cris i....tornem’hi. Passo el 10 en 52:48. Tenint en compte les parades, no està malament, però això em confirma que em puc oblidar de baixar de 3:30 i d’atrapar els meus companys. De tota manera, ara començo a córrer més tranquil, sense molèsties estomacals, i veig que avanço molta gent i que em surten els quilòmetres per sota de 5 i sense esforç. Som a la zona del Bois de Vincennes, amb gens d’animació però molt maca per córrer. Abans la marató acabava en un hipòdrom que hi ha en aquest bosc. Faig el parcial del 10 al 15 en 24:37 i el del 15 al 20 en 24:25. Atrapo l’última bandera dels sub 3:30, però segur que el seu temps real és més alt que el meu perquè havien sortit més enrere.  

    En el km 21, poc abans del pas de la mitja, torno a trobar-me amb el grup d’animadors. Faig una nova parada i la Cris em comenta, amoïnada, que li han mullat la càmera. Arrenco un cop més i passo la mitja en 1:48:20. Calculo, doncs, que, si no hi ha un daltabaix, a l’arribada estaré en la franja entre 3:35 i 3:40. Ja m’hi conformo. 

   Arribem al Sena i comença el tram de marató que va per la dreta del riu i que es va ficant i sortint al pas soterrani dels cotxes. Hi ha un túnel de més d’un quilòmetre, una mica pesat. Aviat veiem la Torre Eiffel i ens hi anem acostant. Passem per la seva alçada i poc després, al voltant del km 31, torno a parar-me amb la Cris i la resta d’animadors. 

   Ens acomiadem fins a l’arribada i començo la part més pesada de la marató, la que va pel Bois de Bologne, sense massa animació i fins i tot amb algún tram de terra. Veig un maratonià amb la samarreta del Club Atlètic Igualada. El saludo i el deixo aviat. Em trobo amb un altre català, que es diu Jaume i porta un mocador amb la senyera al cap. Llavors veig un color taronja al davant. No pot ser. Després m’adono que van tots tres. El Dani, el Khryz i el Gàltix. Han punxat. Jo vaig molt per sobre de les 3:30 i ells volien baixar. Els atrapo. ¿Què ha passat?. “Barqueta enfonsada”, em comenten. D’entrada penso en quedar-me amb ells: “encara baixarem de 3:40”, els dic. Em miren incrèduls i em comenten que una mica més endavant hi ha l’Eros. Sense ni adonar-me’n, els deixo enrere i atrapo l’Eros, que encara fa més mala cara. Em diu que tiri, que va molt petat. Em sap greu però em torno a quedar sol. No és una bona experiència deixar enrere companys que han punxat.

     Vaig entre 5.15 i 5.20 i estic a punt d’arribar a l’Avinguda Foch, on hi ha l’arribada. Passat el km 41 m’arrambo a la dreta per si la Cris i els seus acompanyants han pogut acostar-se a les tanques. Després d’una àmplia rotonda els veig. Em trec la gorra i m’hi acosto. Només una petita parada per donar-li la gorra a la Cris i per dir-lo que els altres venen darrere. El Pipiolo em diu que ja s’imaginava que havien punxat.  

    Veig l’arribada al fons. Llàstima que no estigui més a prop de l’Arc de Triomf, però necessiten uns quants metres per la infraestructura d’arribada i per no formar un tap considerable. Passo la línia i aturo el crono en 3 hores i 39 minuts justos. Ja està bé. La 93. El 9 i el 3 al revés. Sempre els números... Vaig avançant i em donen la medalla i una mena de ponxo vermell. No me’l poso perquè no fa fred. Més aviat calor. El temps, però, s’ha comportat. Quina diferència de l’any 88!. Agafo una mica de fruita i una ampolla d’aigua i miro d’anar ràpid cap al punt de trobada, per veure com els ha anat al Joan3, el Jorfer i companyia, els nostres homes ràpids. Aleshores veig un col.lapse de por. Per sort no m’he d’aturar a buscar la bossa perquè la meva roba la té la Cris. Hi ha una tanca alta perpendicular a l’avinguda i només una porteta per sortir a l’àrea familiar. No ho acabo d’entendre. La massa de corredors empenyen i finalment entre uns quants mouen la tanca i fan la porta una mica més ampla. Finalment puc passar i, no sense problemes, arribo a la lletre C, on per fin veig uns quants dels nostres. Als pocs instants arriba el grup de la Cris, queixant-se també del caos que han trobat per entrar. Per la banda de l’Arc de Triomf hi ha una altra tanca, encara amb més dificultats per passar la porta perquè hi ha gent que entra a l’àrea familiar i hi ha gent que surt per anar a buscar el metro. Aquest caos és el pitjor d’aquesta marató. La infraestructura no està a l’alçada d’una marató de més de 30.000 corredors. 

    Arriba la barqueta enfonsada. Han fet 3:45. Toca petar la xerrada i fer fotos, però nosaltres tenim pressa perquè em de deixar l’hotel abans de les dues, ja que només ens han donat dues hores de pròrroga. Com podem, marxem cap al metro i anem a l’hotel. Després de la dutxa, encara tindríem temps per un dinar, a una hora molt poc parisina, amb una bona colla del grup. Deixem de banda la pasta i ens mengem uns bons entrecots amb patates.

    La majoria se’n va a fer el turista, però la Cris i jo, a mitja tarda, marxem cap a l’aeroport, amb certa melangia i enveja dels que es queden. París és una gran ciutat, i ara fa uns anys que també té una gran marató. Amb detalls a millorar, com totes, però és una de les més importants d’Europa. Tornaré als Camps Elisis al juliol. Com cada any. El Tour m’espera per quinzena vegada.