REPETEIXO A ESTOCOLM, UNA DE LES GRANS
 MARATONS D'EUROPA























   

   
Ho recordava perfectament del 2004. Córrer una marató a les dues del migdia no és el mateix que fer-ho al matí. El cos tés uns hàbits adquirits de molts anys i és molt difícil canviar-los. A més, com ara fa quatre anys, el temps tampoc va ser benigne amb mi. Un cel net de núvols i un sol que crema no és, precisament, el meu entorn preferit per córrer. El termòmetre del vell Estadi Olímpic d’Estocolm marcava 27 graus... La crònica del web oficial parla de 29. Si algú em torna a dir que a Suècia fa fred, l’engego a pastar fang!

     Havia triat aquesta marató forçat per les circumstàncies. El “senyor Ryanair” m’oferia un preu que convertia el viatge en una oferta irrebutjable. Molt més econòmic que anar a Toral de los Vados o al Valle del Nalón, encara que sembli mentida. A més, la ciutat és preciosa i la Cris no hi havia estat mai. No hi havia color... Les meves “influències” em van permetre inscriure’m el mes de maig...quan les inscripcions estaven tancades des de primers de desembre, en arribar-se als 18.500 inscrits!. Al final, però, “només” vam acabar la marató 13.718 corredors, rècord de la prova. Ignoro quants vam sortir, però per més abandonaments que hi hagués, és evident que molts dels inscrits es van quedar a casa. És un fenòmen molt corrent a les maratons i no l’acabo d’entendre. Les inscripcions són prou cares com per apuntar-se i després no presentar-se... En qualsevol cas, Estocolm continua sent una de les maratons importants d’Europa. Segur que està, com a mínim, en el “top ten”, potser “top five” i tot...

  Vam anar a buscar el dorsal el mateix dissabte al matí i ens vam trobar amb el Pere Salesa i la seva dona Vicky. Vam quedar entesos per a la sortida i vam anar a fer temps per esperar que fos l’hora. Com fa cinc anys, vaig notar aquella sensació estranya de disposar-me a córrer una marató a l’hora de dinar. El Pere portava la samarreta del Maimekansu, amb la senyera per la part de davant. Ens vam posar junts al calaix equivalent a la franja d’entre 3:30 i 4:00. La idea era anar a 5:30 aproximadament, o aprofitar les “llebres” de 3:45. Jo ja suava.

  La sortida no és dins de l’Estadi, on probablement no hi cabriem, sinó en un carrer del costat, ample però no cap cosa. Es dóna el tret de sortida i triguem una mica més d’un minut a trepitjar la catifa. Intentem agafar el ritme i ens posem a l’esquerre del tot perquè la primera cita amb la Cris és a només 500 metres, just a la boca del metro de la parada de l’Estadi Olímpic. La Cris s’està convertint en una experta en seguir maratons en metro. Vam calcular que aquesta era la “seva” marató número 26. Quin luxe de gregària!

   La Cris ens fa la primera foto i nosaltres avancem cap el primer quilòmetre. Començo a notar molèsties al tendó d’aquil.les dret i això em preocupa perquè ignoro com evolucionarà el tema a mesura que vagin passant els quilòmetres. Feia anys que no tenia aquest problema, però just després de la marató d’Empúries em va reaparèixer. Entre les maratons d’Empúries i Estocolm he entrenat poquet, i les molèsties variaven segons el dia. Però en no haver fet cap tirada llarga, ignorava què passaria durant la marató.

   Anem fent via amb el Pere. Fa calor però em preocupa més el tendó. Em mentalitzo pensant que és l’últim esforç de la temporada i que després d’aquesta marató vindrà el descans estival. Passem el 5 en 26:45, a 5:20 el quilòmetre. El recorregut és magnífic, amb gespa i aigüa al nostre voltant. L’arxipèleg d’Estocolm és increïble. Una de les 1.000 coses que s’han de veure abans de morir, segons el llibre de Patricia Schultz...

   Passem pel centre històric, a l’illa de Gamla Stand. El parcial del 5 al 10 ens surt també en 26:45. Anem com dos rellotges. I això que la  Cris ens ha esperat, puntual, en començar l’Avinguda de Södermalmstrand, que va pel costat de l’aigua del Fjardfjärden, poc abans de la catifa del quilòmetre 10.

  Un parell de quilòmetres més endavant passem pel pont que uneix les illes de Södermalm i Kungsholmen, l’únic punt del recorregut amb una pujada considerable. Tot i que al pujar em fa menys mal el tendó, noto que em costa seguir el Pere. Potser l’hauria de deixar marxar. El parcial del 10 al 15 ens surt en 26.53. Seguim a ritme, però aprofito la segona parada amb la Cris per acomiadar-me del Pere. Bec a dojo, estiro una mica el tendó i li recordo a la Cris que la següent cita és just a la mitja marató, al final de la primera volta. No li dic però tinc una mica de por que potser allà hauré de deixar-ho córrer...

  Ja tot sol, afluixo el ritme i el parcial del 15 al 20 em surt en 28:58. He passat de 5:20 a 5:47, però cal descomptar la parada amb la Cris i una altra per tornar a estirar el tendó. Passo la mitja, que és al costat de l’Estadi, en 1:55:14 i de seguida torno a trobar la Cris. Està a l’ombra i s’ha posat la samarreta del Barça. Paro una estoneta i decideixo continuar. Les molèsties no paren però tampoc van a més...

   La segona volta no és ben bé igual que la primera. Passem per Djurgarden, l’autèntic pulmó d’Estocolm. Es veuen centenars de suecs disfrutant d’aquest esplèndit dia d’estiu. És increïble la quantitat de verd d’aquesta ciutat. I es veu molta gent en banyador al costat del mar.

  El parcial del 20 al 25 surt en 28:32, similar a l’anterior. Ara la calor es nota més i la incomoditat general fa que em fixi menys en el tendó d’aquil.les. Ja tinc clar que acabaré, encara que dubto que ho faci en menys de 4 hores. M’és igual. Es tracta de fer la 95 i prou. Els avituallaments són constants. Aquesta és una marató molt ben organitzada i no falta mai aigua, ni per beure ni per refrescar-se. Hi ha moltes dutxes improvisades en el recorregut, i molts llocs per mullar les esponges o la gorra. En molts moments la situació em recorda la calorosa marató de Rotterdam del 2007, però allà es va acabar l’aigua i les deshidratacions van causar estralls. No és el cas d’Estocolm.

   Arribo al 30 amb un parcial de 29:25. Encara em mantinc per sota dels 6 minuts per quilòmetre, però ja intueixo que a partir d’ara això costarà. Em distrec amb l’ambient d’alguns punts del recorregut, amb orquestres i molta gent animant. Tornem a passar per Gamla Stand. Penso que aviat tornaré a veure la Cris. Em sorprèn la quantitat de samarretes del Barça que veig, tant entre els corredors com en el públic. I no són pas catalans. Es veu que la Champions i el triplet ha fet aflorar el “culerisme” arreu...

   Poc abans del 33 faig l’última parada amb la Cris i em refresco en una dutxa. Torno a afrontar el tram més dur, el del pont, i em distrec mirant al paisatge. La vista del centre d’Estocolm, mirant a la dreta tot passant el pont, és magnífica. Suo tant i el cel està tan blau que se’m fa estrany pensar que aquesta gent es passen 9 ó 10 mesos a l’any enmig de la foscor i el fred. Quins contrastos!. Penso que m’agradaria tornar a l’hivern...

   Deixo enrere el pont i el parcial del 30 al 35 és horrorós: 31:44, a 6.20 el quilòmetre!. Penso que m’he de posar una mica les piles. El tendó si no ha petat ja no ho farà, i tampoc em trobo tan malament com per anar tan lent. Em mentalitzo que estic fent els últims quilòmetres de la temporada i començo a passar gent. Gairebé tothom camina. Em torna la moral i milloro força el parcial del 35 al 40: 30:46, a 6.09. Els últims quilòmetres, però, se’m fan pesats i noto que em costa córrer. El cos em bull i penso que hauré agafat un “moreno paleta” considerable.

   Ja veig l’Estadi. Penso en la seva llarga història. Va ser la seu dels Jocs Olímpics del 1912, els últims abans de la Primera Guerra Mundial. Gairebé 100 anys el contemplen. És molt bonic. Evidentment, no té les dimensions dels estadis moderns, però té un encant molt especial. Hi entro i m’emociono. Com fa cinc anys. Busco amb la mirada la Cris. Hem quedat que se situarà a la grada, el més a prop possible de la pancarta de meta. Hi ha molta gent, però la veig. La saludo i em fa fotos. El seu suport és impagable. Passo la catifa i aturo el cronòmetre: 4:03:57 real. A 5.47 de mitjana. No està malament donades les circumstàncies. Ja són 95 les vegades que he completat la distància màgica. Quatre més i ja estaré a punt per celebrar el centenari a Barcelona. Que poc que falta ja!

   He fet la segona mitja en 2:08:43, 13 minuts i mig més lenta que la primera. Tot i això, després vaig comprovar que encara havia guanyat posicions respecte al lloc que ocupava en el pas per la mitja i el del final. Això vol dir que les “punxades” generals van ser més espectaculars que la meva...

   Caminant, ens fant sortir de l’Estadi Olímipic i entrem en una zona esportiva contigua, on hi ha tots els serveis de l’arribada. Em donen la medalla i una bossa amb menjar, i passo a recollir la samarreta de “finisher”. Aleshores se m’obren els ulls com taronges: veig uns stands on donen llaunes de cervesa i uns frankfurts llarguíssims, que surten un bon tros per cada costat del panet. Me’n menjo un parell com aquell qui res. I que bé que es posa la cerveseta!

   Em retrobo amb la Cris, el Pere i la Vicky i fem les fotos de rigor. El Pere ha corregut molt regular i ha fet 3:47. Té mèrit amb la calor que ha fet. Quedem per sopar al centre al cap de dues hores i mitja...perquè ja passa de les 6 de la tarda. Ja se m’havia oblidat l’horari estrany d’aquesta marató. Penso que ara a Sallent estan a punt de començar la Cursa del Riu Cornet. Un any més, ens posaran falta a mi i a la Cris...

   Coixejant visiblement pel cony de tendó, anem cap al metro. A l’hotel m’espera una banyera d’aigua freda i una dutxa calenta. La temporada s’ha acabat. Faré les curses de Cantonigròs i els Templers, si el tendó d’aquil.les m’ho permet, però ja no correré cap marató fins el 20 de setembre a Sydney. Tanco la temporada amb 8 maratons: Moscou, Berlín, Llac Ness, Donòstia, Barcelona, París, Empúries i Estocolm, amb una mitjana de 3:50. No està malament. La temporada que ve serà històrica: seré un maratonià centenari!