SYDNEY, LA PRIMERA DE LES TRES MARATONS
 OLÍMPIQUES DE LA TARDOR DEL 2009






















   
   De cara a la tardor del 2009 vaig decidir preparar unes vacances molt especials per celebrar el meu cinquantè aniversari. Aniríem a Austràlia amb la Cristina i jo correria, d'un sol cop, tres maratons més de la meva col.lecció de ciutats olímpiques: Sydney i Melbourne, separades per tres setmanes, i Pequín, que es disputava el diumenge següent de Melbourne.

 

   La marató de Sydney començava a un quart de 8 del matí. Per tant, va tocar matinar. A quarts de 6  va sonar el despertador i, després de complir amb la tradició amb la Cris, em vaig preparar el cafetó de rigor i em vaig vestir amb la samarreta quadribarrada, que faig servir en totes les maratons olímpiques. 

 

   Un cop més vaig seguir fidel al meu sistema de no esmorzar quan la marató comença tan d’hora. Ja sé que és un tema molt controvertit, però jo penso que això d’esmorzar o no és més psicològic que res més. Jo tinc l’hàbit de córrer al matí dejú i no crec que l’hagi de canviar encara que hagi de córrer una marató. Fa molts anys que ho faig i sempre m’ha funcionat. Quan has de matinar tant, és millor descansar el màxim d’hores, que no pas llevar-te a menjar a les 4 de la matinada. Últimament havia provat de menjar alguna fruita i barretes de cereals, però aquesta vegada vaig tornar als orígens i em vaig presentar a la sortida amb un cafè i prou. El primer aliment relativament sòlid que vaig ingerir va ser un gel que em va donar la Cris en el quilòmetre 8. I realment, vaig acabar la marató molt bé, sense cap “pàjara” i amb “benzina” suficient fins al final.

 

   Però anem a pams. Vaig sortir de l’habitació de l’hotel a les 6 i 5 minuts, just quan Ibrahimovic acabava de fer el primer gol en el Barça-Atlètic de Madrid. Resultava curiós pensar que a Catalunya era dissabte al vespre i jo ja me n’anava a córrer la marató. La boca del metro era a 200 metres de l’hotel i ja vaig veure els primers maratonians. A l’andana coincidiem els corredors amb els que tornaven de marxa, algún força carregadet...

 

   Cap a tres quarts de 7 ja era a la sortida de la marató, situada al començament del Harbour Bridge, a Milsons Point. Encara em va sobrar mitja hora!. Portava un polo vell per llençar i no vaig haver d’utilitzar el guardarroba. De seguida vaig veure que la marató començava amb una pujada força pronunciada. Estàvem sota el pont i haviem de fer uns metres en sentit contrari a l’aigua per anar a buscar la rampa que pujava cap al començament del pont. Vaig voler fer un altre cafè, però quan em vaig posar a la cua vaig veure que no era gratuït, sinó que valia tres dòlars i mig (més de dos euros). No havia agafat cap moneda, o sigui que ho vaig deixar córrer i em vaig asseure una estona a la gespa, tot esperant el moment de col.locar-me a la sortida. Es feien en total 5 curses, però en hores i sortides diferents. A la marató només erem 2.500. La sortida estava dividida en tres colors, i jo tenia el del mig.

 

   Cinc minuts abans de l’hora van trencar les cintes protectores i ens vam situar a la sortida, que van donar puntual, a un quart de 8 del matí. Em vaig posar en marxa tranquil.lament, i aviat vaig ser a dalt del pont. Salvant les distàncies, la sortida recordava la de Nova York, encara que aquest pont és una mica més petit que el Verrazano...

 

    La idea era anar més o menys a 5.30, i així tindria marge de sobres per baixar de les 4 hores, tot i les parades amb la Cris. El què no comptava és que tindria tres parades extres per visitar el Roca australià, i això va fer que al final hagués de tirar de calculadora per no superar les 4 hores.

 

   Però no correm tant. Al principi, tot anava bé, tot i que un gamarús va estar a punt de fer-me caure, amb un traveta per darrere de vermella directa... Passat el pont hi havia una mica de baixada, però tot seguit agafàvem un carrer en pujada. De fet, la marató era en bona part plana, però tenia algunes rampes que déu n’hi do. No es pot pas considerar una marató ràpida.

 

   En el quilòmetre 4 vaig veure per primer cop la Cris, tot i que només em vaig aturar per fer-li un petó. Teniem prevista la “parada i fonda” una mica més tard, en el quilòmetre 8, que era pràcticament al costat, just al Hide Park, davant de la Catedral. Abans vaig haver de fer una primera parada als lavabos, però només una parada “menor”. Després en vindrien dues de “majors”, no sé si producte de l’aigua dels avituallaments. Com passa en altres maratons, no era aigua embotellada. Aquí l’omplien directament amb unes mangueres en uns bugaders, i d’allà estant omplien els gots, que deixaven damunt de les taules. Ho podeu veure en les fotos que va fer la Cris. De fet, es perdia força temps perquè no t’allargaven el got i t’havies d’aturar a agafar-lo de la taula, i et sortia més a compte beure-te’l aturat i tornar a engegar.

 

   Gran part de la marató transcorre per l’immens Centenial Park. Hi ha moments que no es veu cap edifici i costa de pensar que estàs corrent una marató urbana en una ciutat important. És relaxant i, a més, et vas creuant constament amb els companys. Primer veus els que van més depressa, i després de girar pots veure els més lents. Això fa que al final acabis reconeixent pràcticament tots els corredors, sobretot els que porten alguna disfressa o característica especial. Hi havia un Superman, un Micky i una Mini, un oriental amb una samarreta del Barça, dues bessones italianes...

 

   Passo la mitja marató en 1:58 i en el quilòmetre 26, després d’una forta pujada, faig l’última parada amb la Cris, que ja se’n va caminant a prendre posicions a l’arribada, al costat mateix de la famosíssima Sydney Opera House. Jo faig un altra incursió pel centre i un últim bucle d’anar i tornar cap a una zona allunyada, anomenada Llyfield, després de passar un altre pont espectacular, l’Old Glebe Island Bridge.

 

   Després de l’última parada al lavabo, veig que m’hauré de posar les piles per baixar de les 4 hores. Faig números i, com que em trobo bé, vaig retallant segons. Passo moltíssima gent i, poc després del 39, veig les llebres de 4 hores. Com a tot arreu, han anat sempre més ràpid del compte, i ja només porten 3 vagons enganxats. Ara han afluixat per no arribar en 3.55 i es van girant per veure si recuperen algún efectiu. Em sembla que massa tard... Jo vaig a la meva, els deixo enrere i em surten el 40 i el 41 a 5:15. No cal córrer tant. Ja tinc el sub 4 hores més que garantit. L’últim quilòmetre és espectacular. De fet, és l’únic quilòmetre amb ambient de tota la marató. Hi ha molta gent al voltant del moll que va de Circular Quay a l’Òpera, alguns còmodament asseguts en els molts restaurants de la zona. Però aplaudeixen i animen. Començo a mirar a dreta i esquerre i de seguida veig la Cris amb la càmera. M’hi acosto i li dic que el sub 4 hores és un fet. Em trec la gorra per la foto i creuo la magnífica arribada, amb l’imponent Opera House al costat.

 

   El crono marca 3:58:58. El temps real, 3:58:11. Si no hagués fet cap parada, probablement hauria fet 3:52. Però tant-se-val. L’únic que compta és que la número 96, la 69 al revés, és un fet, tal com preveia el meu dorsal, el 17096. Una olímpica més al sac!.

 

   I ara, tres setmanes de vacances per Austràlia i el dia 11 d’octubre la marató de Melbourne, la primera que faré en la categoria de més grans de 50 anys...