MELBOURNE, SEGONA MARATÓ AUSTRALIANA
TRES SETMANES DESPRÉS DE SYDNEY

























 

 
   Tres setmanes després de la marató de Sydney, a les 6 del matí he sortit de l'hotel en taxi cap al Rod Laver Arena, la seu de l'Open d'Austràlia de tenis, on hi havia la línia de sortida de la Marató de Melbourne, la segona de les tres previstes en aquestes vacances.


   La veritat és que no les tenia totes. Aquestes tres setmanes de vacances han estat meravelloses, però, evidentment, no des del punt de vista d'un maratonià. He fet molt pocs quilòmetres d'entrenament (una única "tirada" de 15 quilòmetres) i molt turisme, amb una mitjana de 6 ó 7 hores de son diàries... Ahir mateix, enlloc de descansar per la marató, vam estar tot el dia per la costa oest de Melbourne, fins a Philip Island, illa coneguda pel Gran Premi de motos (serà el cap de setmana que ve), i per la presència d'una diminuta raça de pingüins, que surten de l'aigua cada nit per domir en els caus que tenen construïts prop de la platja. Va ser un espectacle curiós, però, per culpa d'això, m'he presentat a la sortida de la marató després d'haver dormit menys de 5 hores.

   Com deia, he anat a la sortida en taxi perquè aquí els transports públics el diumenge no arrenquen fins les 7. M'ha sorprès que, amb 22.000 participants en el total de curses que hi havia (marató, mitja, 10 quilòmetres, 5 quilòmetres i caminada popular de 5 quilòmetres) no hi hagués un sistema operatiu per desplaçar la gent cap a la sortida. 

   Al costat mateix del Rod Laver Arena hi ha el gegant estadi Melbourne Cricket Garden, amb capacitat per més de 100.000 persones, a l'interior del qual s'acabaven totes les curses d'avui. He hagut d'entrar-hi per deixar-hi la bossa i tornar a sortir per anar cap a la zona de sortida. 

   Com als Estats Units, el cant en directe de l'himne nacional, per part d'una cantant que anava molt lleugereta de roba per la fresca que feia, ha precedit el tret de sortida. M'he posat en marxa amb la idea d'anar més o menys a 5.30 i després deixar-me portar per les sensacions. El primer quilòmetre l'he passat en 5.45, però després no he vist cap altra marca fins al km 5. Quan he mirat el crono m'he espantat. No sé si era la fresqueta o què, però el cas és que estava corrent a poc més de 5 minuts el quilòmetre, massa ràpid pel que tenia previst. Però em trobava molt bé. Suposo que després de tants dies intentant entrenar per la zona tropical australiana, amb una calor i, sobretot, una humitat molt elevades, avui trobava la diferència. La veritat és que feia un dia esplèndid: fresc, assolellat, sense vent... El recorregut, a més, és completament pla, i en la seva majoria passa per parcs i zones verdes, o sigui que corries encara que no volguessis...

   Cap al quilòmetre 10 tenia la primera cita amb la Cris. Ella avui podia veure'm a quatre o cinc llocs sense moure's gaire, ja que el recorregut anava fent bucles en diferents direccions, però tornant sempre prop d'Albert Park, un parc molt conegut perquè és on es fa el Gran Premi d'Austràlia de fórmula 1. Quan hem passat per la recta d'arribada, encara es veien le marques de les posicions dels cotxes i la línia d'arribada, tot i que ja fa mesos que es va fer l'últim Gran Premi.

   En el quilòmetre 10,550 hi havia una catifa perquè era el punt de la mitja Mitja. He vist que anava a 5.15 de mitjana i he decidit afluixar una mica. El sistema de xip va incorporat al dorsal, no a la sabatilla, però, a diferència del que fan servir a la Mitja de Granollers, el sensor no està elevat en un cable sino a terra. A mi quan el cronometratge no és Championchip sempre em fa més por que goig... 

   Sense cap incidència he arribat al pas de la mitja marató, on hi havia la segona i última catifa parcial. L'he passat en 1:52:40, molt més ràpid que a Sydney i amb molt bones sensacions. Abans del 22 he fet una segona parada amb la Cris i poc després una altra paradeta al lavabo. Deuen ser les aigües australianes... 

   Passat el 30 he vist la Cris per últim cop i ha marxat tota nerviosa a veure si trobava l'estació de tren que hi havia a la vora o si agafava un taxi per anar al Melbourne Cricket Garden, o MCG, com diuen aquí.

   Els 12 quilòmetres finals he afluixat molt el ritme. Suposo que m'ha sortit el cansament i la falta d'entrenament d'aquestes tres setmanes, el poc descans i potser també els primers quilòmetres excessivament alegres. A més, he decidit no forçar gens el cos, pensant en la marató de Pequín de diumenge. Allà serà complicat córrer perquè segur que no em trobaré les condicions d'aquí a Melbourne. Sembla que la contaminació és molt gran i l'aire no serà tan pur i net com aquí...

   Quan m'acostava a l'estadi se m'han incorporat per un carrer els corredors que feien la cursa de 5 kms. Això m'ha descentrat una mica, ja que, lògicament, m'anaven avançant a gran velocitat, nens inclosos. Però aviat ha arribat el moment màgic d'entrar a l'estadi. No és un estadi olímpic, però realment l'MCG impressiona. Quan hi entres veus que és una instal.lació molt diferent a les que estem acostumats a veure a Europa. No és un estadi d'atletisme ni un camp de futbol. És pràcticament rodó, i amb gespa artificial, però la seva capacitat per a més de 100.000 espectadors es nota. He fet la volta mirant-me l'estadi per dins i fins i tot m'he pogut veure a la pantalla gegant. Aquest estadi, un dels més grans del món, es va construir sobre la base de l'estadi on es van fer les cerimònies d'inaguruació i clausura i les proves d'atletisme dels Jocs Olímpics de Melbourne del 1956, els últims que es van fer abans del meu naixement i que, per cert, Espanya va boicotejar com a protesta per la invasió soviètica d'Hongira.

   A la recta d'arribada he començat a mirar la grada, buscant la Cris, i aleshores he sentit com m'avisaven que m'havia de posar a la línia central. Hi havia com tres carrils d'arribada, i el dels maratonians era el del mig. Millor perquè no m'hauria agradat passar la línia envoltat dels corredors dels 5 quilòmetres, que esprintaven com a bojos.

   He pogut veure la Cris, que m'ha fet unes quantes fotos, i he creuat la línia d'arribada amb un temps real de 3 hores, 54 minuts i 15 segons, quatre minuts menys que fa tres setmanes a Sydney. Només passar l'arribada, i quan caminava per buscar la medalla, m'he quedat petrificat. De cop he vist un equip de televisió que entrevistava...una atleta vestida del Barça!. He pensat que el cansament em feia veure visions. M'hi he acostat ràpidament i, quan han acabat l'entrevista, li he preguntat si era catalana. M'ha dit que no, que era extremenya resident a Madrid, però que pertany al Futbol Club Barcelona. Acabava de guanyar la prova dels 5 quilòmetres. No l'he reconeguda, però ha resultat ser Sonia Bejarano, campiona iberoamericana dels 5.000 metres a Santiago de Xile i membre de l'equip espanyol campió d'Europa de cros per equips. És la plusmarquista espanyola sub-23 de 5 quilòmetres.

   Després d'acomiadar-me de Sonia Bejarano he anat a buscar la Cris i, després de fer-nos unes quantes fotos, hem marxat cap a l'hotel amb la satisfacció de la feina feta. Ja puc apuntar les maratons de Sydney i Melbolurne, les ciutats olímpiques més allunyades casa. No sabria dir quina m'ha agradat més. Evidentment, Melbourne és molt més ràpida i millor per fer-hi una bona marca. El recorregut és molt agradable, però molt tranquil i sense ambient. Els dos quilòmetres finals de Sydney, amb l'arribada a l'Opera House, no tenen preu, però aquí també ha estat tota una experiència acabar dins del gegant MCG. És curiós pensar com es pot omplir un estadi així per veure-hi partits de cricket i de futbol australià!!!! 

   I ja en tenim 97!. El camí cap a la 100 continua segons les previsions. Si tot va bé, diumenge que ve, a Pequín, caurà la 98, i d'olímpiques només em faltaran Los Angeles, Tòquio...i Rio de Janeiro.