LA MARATÓ DE FLORÈNCIA EM DEIXA A LES
PORTES DEL CENTENARI















 

  
   Florència va ser la ciutat escollida per fer-hi la marató número 99, i així quedar-me ja tranquil, amb tres mesos per endavant, per preparar la marató centenària, que, com no podia ser d’una altra manera, serà a Barcelona, el 7 de març del 2010. Així, completaré les 100 maratons a l’edat de 50 anys. Tot rodó...

 

   Aquesta vegada, a més de la Cristina, m’acompanyaven els seus pares i la Laia, que als seus 12 anys va passar un cap de setmana fantàstic, a Pisa, Lucca i Florència.  

 

   El meu estat de forma per afrontar aquesta marató era mitjanet. Sis setmanes després d’haver completat a Pequín el triplet de les vacances (Sydney-Melbourne-Pequín), estava recuperat de sobres, però no tenia aquell punt necessari per intentar baixar de les 3 hores i mitja. Per això, quan vaig veure a Corredors.cat que l’Anna Jonqué (Caloreta) pretenia baixar de 3.45, em vaig oferir a acompanyar-la, tot i que ella ja tenia la seva llebre particular, l’Edu (Dragan).

 

   Vaig sortir amb ells amb la idea d’anar a 5.20, tot i que l’Anna ens va dir que no volia saber en cap moment si anàvem bé o no. Volia córrer per sensacions. La marató comença a la Piazza Michelangelo, en un turó que et permet contemplar tota la ciutat. És com si a Barcelona sortíssim de la muntanya de Montjuïc. Això fa que fins al km 5 hi hagi una clara tendència a baixar, cosa que, involuntàriament, t’accelera el ritme. Tot i que vaig fer una primera paradeta per buidar la bufeta, anàvem clarament per sota del temps previst, que era de 16 minuts cada tres quilòmetres.

 

   En el 10, just quan la cursa entra a la zona cèntrica de la ciutat, portàvem un avantatge de 40 segons respecte el temps previst. En aquell punt de la marató, l’ambient i l’animació augmenten considerablement, però també s’estrenyen els carrers, que no poden absorvir la riuada de corredors. Arribem al Ponte Vecchio, primer punt de trobada amb la Cirstina, els seus pares i la Laia. Som tants corredors que no em veuen, i m’he d’aturar al seu davant. La Caloreta i el Dragan no es paren i ja no els tornaré a veure en tota la marató.

 

    Després de l’avituallament personalitzat, reprenc la marxa i en el km 12 porto 40 segons de dècifit respecte el ritme previst. Això vol dir que n’he perdut 80 en dos quilòmetres... Em proposo recuperar-los de mica en mica, sense acceleracions, encara que sé que això m’impedirà atrapar els meus dos acompanyants i corro el risc de fer sol la resta de la marató. Penso que això serà un bon senyal, perquè voldrà dir que la Caloreta aconseguirà el seu objectiu.

 

   He de fer una segona aturada tècnica, però vaig bé de ritme i sé que no tindré problemes per tornar-me a situar en la mitjana de 5.20. En el km 17 em torno a parar perquè atrapo el Josep Fernández Forner, de la nissaga dels Fernández de Berga. S’ha trencat i va caminant. Intento animar-lo, tot i que estem en una de les parts del circuit més allunyades del centre. Gairebé té dificultats fins i tot per caminar, però em diu que continuï, que ja trobarà la manera d’arribar a la Santa Croce.

 

   Reprenc el camí i aconsegueixo passar la mitja pràcticament en el ritme previst: 1:52:18, dotze segons per sota de la mitjana per fer 3.45. Em proposo “jugar” amb el cronòmetre i mirar de “doblar”, és a dir, acabar en 3.44.36.

 

   Tornem al centre i al pas pel Duomo, en el km 28, tinc la segona cita familiar. Aquesta vegada la Cris em veu d’un tros lluny i em va fa una sèrie de fotos espectacular. Em diu que l’Anna i l’Edu no em porten gaire avantatge. 

 

   Resisteixo la temptació d’augmentar el ritme perquè encara queda molt, i continuo amb la idea de buscar el 3.44.36.

 

   Abandonem novament la zona cèntrica i començo a passar riuades de corredors, molts dels quals ja caminen. Després vaig veure que en la segona meitat de la marató vaig guanyar 1.300 posicions, i això que no vaig augmentar el ritme, simplement el vaig mantenir. Això em confirma que, en general, la gent continua sense saber córrer maratons i que el gran defecte segueix sent no controlar el ritme en els primers quilòmetres.

 

   El recorregut torna cap al centre i prop del km 40 passem per la Piazza della Signoria, on torno a veure la família. 

 

   Aquesta vegada només m’aturo a fer un petonet a la Cris i continuo, concentrat en el ritme. La por de fer algún segon de més em fa anar massa ràpid i, quan entro a la Piazza della Santa Croce m’adono que em sobra temps. Afluixo una mica però tampoc és qüestió d’aturar-se. Passo la ratlla i acabo en 3.44.31. Els parcials, doncs, són d’1.52.18 i 1.52.13, cinc segons més ràpida la segona mitja que la primera. Déu n’hi do. Serà difícil filar més prim un altre dia. 

 

   Números al marge, em quedo amb les bones sensacions que vaig tenir durant tota la cursa, cosa que confirma que vaig córrer al ritme adeqüat pel meu estat de forma actual. Si després de 99 maratons encara m’equivoqués de ritme, malament rai...

 

   I, evidentment, cal felicitar la Caloreta per la seva marca de 3.41, i a tota l’expedició de Correcats i resta de catalans, per haver gaudit al màxim d’una marató molt bonica i totalment recomenable. 

 

   El dia va acabar magníficament, ja que vam poder veure la victòria del Barça sobre el Madrid en bona companyia, i encara vam tenir temps de fer un últim voltet pel centre de Florència en plena nit. El temps ens va respectar i vam tenir un cap de setmana magnífic, tot i que la majoria de les previsions eren de pluja. Aquests meteoròlegs...

 

  I ara falten tres mesos fins a la marató 100, que espero que sigui tota una festa. Pel camí vull completar el “triplet” arribant també a les 100 mitges maratons i les 100 curses de 10 quilòmetres, i també tornaré a fer una cursa ultramaratoniana després de 17 anys de no fer-ho, amb la participació en les 6 hores per la Marató de TV3. Esperem que tot surti bé!