DESPRÉS DEL CENTENARI, LA HISTÒRIA CONTINUA






















 

  

   Tot i que Milà és una de les ciutats més importants d’Europa, de moment no tenen una marató de categoria. Hi estan treballant i volen fer-la gran, però els queda molt camí per recórrer. De moment, l’han passat de la tardor a la primavera, i venen “la moto” que és la marató més plana i ràpida d’Itàlia. Potser no els falta raó, però jo, personalment, em quedo amb la de Florència sense pensar-m’ho dues vegades.


   El cap de setmana, però, va sortir rodó, i al cap i a la fi vaig completar la primera marató de la segona centena, que era del què es tractava...
    Vam arribar a Milà el divendres al matí i vam dedicar el dia al turisme i, evidentment, vam passar per la fira a buscar el dorsal. Estava situada en una carpa al davant del Castello Sforzesco, on ja començaven a muntar l’arc d’arribada de la marató i a instal.lar les barraquetes dels waters.
    Al vespre, havent sopat, vam tenir la sort de trobar-nos amb la colla de Banyoles, i això ens va donar la solució al problema que teníem per poder veure l’endemà el Madrid-Barça. Ells ja havien trobat un lloc per sopar i veure el partit, i, evidentment, ens hi vam afegir.
    El dissabte vam fer el turista. Per començar, al matí vam anar a córrer uns 20 minuts al costat de San Siro, on el Barça ha de jugar pròximament en partit de Champions.
   Després vam voltar per la ciutat, bàsicament amb el bus descobert, aprofitant el bon dia que feia. És la manera de no caminar tant el dia abans de la marató.
   Al vespre ens vam trobar amb els amics de Banyoles al restaurant del carrer Fiore, un lloc amb molt ambient. Vam estar de conya. Erem 42, el número dels maratonians, i vam poder veure tot el partit en pantalla gran, mentre sopàvem. I, evidentment, amb el 0 a 2, la festa va ser completa!

    El dia de la marató es va despertar molt diferent dels dos anteriors. Complint les previsions, el cel estava tapat, la temperatura havia baixat i feia un ventet amenaçador. Em vaig acomiadar de la Cris i vaig agafar el metro cap a la sortida, situada als afores de la ciutat, a la Fira de Milà. Lògicament, els vagons anàven plens de maratonians, i no vaig poder seure...
    En arribar a la zona de sortida, s’havia intensificat el vent i la sensació de fred era molt alta. Les bosses s’havien de deixar als camions 50 minuts abans de la sortida, prevista per a les 9 i 20 minuts. No havia pensat a portar roba vella per llençar. En treurem la part superior del xandall per posar-me la vaselina, se’m va posar la pell de gallina i no em vaig veure en cor de quedar-me pràcticament una hora amb la samarreta de competició. Vaig decidir sortir amb la jaqueta del xandall posada, i donar-la a la Cris a la primera parada, prevista pel km 11. No ho havia fet mai, però sempre hi ha una primera vegada per tot, encara que sigui la marató 101...
    Em vaig situar a la sortida mentre sentia les indicacions de l’speaker per megafonia. Parlava de 7.000 corredors, però resulta que ficaven al mateix sac els de la marató, la mitja i la marató per relleus, que ells anomenaven “stafetta”. Vaig calcular que la marató completa la devíem córrer uns 5.000, però em sembla que vaig tirar molt llarg perquè després en la classificació final vaig veure que només hi havia 3.435 arribats...
    Va parlar per megafonia Orlando Pizzolatto, dues vegades vencedor de la marató de Nova York, que va dir que faria el seguiment de la marató en bicicleta, i vaig sentir que entre els participants en la marató per relleus hi havia el mític Giacomo Agostini, l’home que se les tenia amb Ángel Nieto en els mundials de motociclisme dels anys 70...
    Va arribar l’hora de la sortida. No tenia massa clar quina marca havia d’anar a buscar. El què era impensable era baixar de 3:30, que era la idea que tenia fa unes setmanes, perquè realment després de la marató de Barcelona (de fet, abans i tot) el meu entrenament no havia estat massa intens... Em ballava pel cap la idea de buscar mínima per anar a Boston el 2011, però tampoc no veia massa factible fer 3:35. Per fer-ho, tenint en compte que tenia quatre parades previstes amb la Cris i no volia renunciar-hi, semblava clar que havia d’anar pràcticament a 5 minuts al quilòmetre. Vaig pensar que ho provaria, sempre i quan no tingués la sensació d’anar ofegat.
    En sortir feia molt vent. Les pancartes es movien molt, i vaig decidir ficar-me dins d’un grup nombrós per anar protegit. Vaig veure els globus de les llebres de 3:30 i em va semblar que seria ideal anar amb ells. Aviat, però, vaig veure que, com sol passar a tot arreu, anàven massa ràpids, ja que els quilòmetres saltaven a 4:50 o fins i tot a menys. Em va fer por i els vaig deixar marxar al quilòmetre 7.
   Pel quilòmetre 10 vaig passar en 49:58, amb la meva habitual precisió. Estàvem davant de San Siro, l’estadi on el Barça haurà de jugar d’aquí a uns dies la semifinal anada de la Champions. Tot i que era molt d’hora, ja muntaven les paradetes amb les samarretes i bufandes del Milan, que havia de jugar a les 3 de la tarda contra el Catania.
   Passat el km 11 vaig veure la Cris, que em va fer la foto amb San Siro al fons. Vaig deixar-li la jaqueta del xandall, vam xerrar una mica, i després d’ingerir un gel d’hidrats i una ampolla de sals minerals, vaig tornar uns metres enrere per fer-me la foto amb San Siro al fons...però ja vestit de corredor, sense el xandall.
    Vaig perdre més de dos minuts i ja em va semblar que seria molt difícil el 3:35. No anava malament, però tenia la sensació que no tenia un dia especialment brillant. Vaig començar a fer els quilòmetres uns segons per sobre dels 5 minuts i al pas per la mitja ja portava 1:48:18. Era evident que, per fer la mínima per Boston havia de fer la segona meitat més ràpida, i això, amb tres parades previstes, era pràcticament impossible.
    Sense pressions, doncs, vaig arribar a la Piazza del Duomo, el lloc més cèntric de Milà, on la Cris em va fer una altra foto de postal. Em vaig aturar un minutet llarg i vaig tornar a arrencar.
    Només cinc quilòmetres després em vaig tornar a trobar amb la Cris, una experta en el metro milanès, i a partir d’aquell punt, quilòmetre 29, vaig començar a notar unes molèsties al tendó d’aquil.les esquerre, que van anar a més. Sóc propens a la tendinitis d’aquil.les, i la temporada passada en vaig tenir al tendó dret. Per tant, vaig seguir amb molta prudència, ja molt a prop dels 6 minuts per quilòmetre.
    El quilòmetre 36 era just al davant del nostre hotel...i allà hi tornava a haver la Cris amb la seva càmera. Evidentment, si hagués estat pitjor del tendó, la temptació de plegar, amb l’hotel allà mateix, hauria estat gran, però, afortunadament, el dolor del tendó era suportable i vaig continuar cap al Castello Sforzesco, mentre la Cris agafava el metro per última vegada.
    Tot i el “Tío Aquiles”, que no estava convidat a la festa, vaig anar guanyant posicions, tot i que em va passar per sobre el grup de llebres de 3:45, que portaven un bon grupet de corredors al darrere.
    Els dos últims quilòmetres els vaig fer força ràpid i vaig aconseguir baixar de 3:50 sense cap problema. En concret, 3:48:43 de temps real. Això vol dir que vaig fer la mitja en 2:00:25. A mi això no m’agrada, però donades les circumstàncies ho vaig donar per bo. Els tres terços de la marató també mostren clarament la davallada de ritme: 1:12:07, 1:14:45 i 1:20:52.
    El balanç final, però, no és dolent. La número 101 ja és al sac i vaig poder conèixer una marató nova, que pretén fer-se gran però que, de moment, té moltes mancances. El recorregut és pla, però hi ha molt poc ambient. Ni tan sols a la Piazza del Duomo hi ha animació, i, a més, se senten molts clàxons d’automobilistes enfadats durant molts trams del recorregut, i això, evidentment, és molt mal senyal. Tampoc l’asfalt és el millor per córrer i, tot i que no arriba als extrems de Roma, hi ha força trams de “pavés” i lloses molt dures. Potser aquí hi puc trobar l’explicació dels problemes d’aquil.les, perquè no crec que les Diadora Magnitude, que estrenava, hi tinguessin res a veure, ja que són realment còmodes, a part de molt boniques...
    He corregut diverses maratons italianes, Torí, Roma, Florència, Milà... i crec que és la que menys m’ha agradat. De fet, vaig acabar valorant encara més la important transformació que està tenint la nostra marató, la de Barcelona, que sí que s’està convertint ràpidament en un referent europeu.