UNA MARATÓ DEDICADA A LA MEVA MARE
UN MES DESPRÉS DE LA SEVA MORT



















  
 

   Aquesta marató va ser totalment improvisada. M’hi vaig inscriure quinze dies abans, després d’haver hagut d’anular el viatge a Berlín per la mort de la meva mare. Era conscient que no estava en un moment de forma òptim, pero vaig pensar que em serviria com a entrenament llarg de cara a la marató de Nova York i que, de passada, podria retre un homenatge a la memòria de la meva mare. A més, era una marató interessant, que sempre m’havia atret, pel fet de tocar dos continents, Àsia i Europa. A l’hora de la veritat vaig comprovar que la part asiàtica de la marató es redueix a la sortida, a l’altra banda del pont que creua el Bòsforo i que separa els dos continents. Per això l’he computat com una marató “europea” en la meva estadística, tot i que l’aspecte i l’ambient de l’antiga Constantinopla, una ciutat atapaïda de mesquites, no té res que et faci pensar en el nostre continent...

 

   Després d’un parell de dies de fer el turista per Istanbul, el diumenge el matí vaig agafar els autobusos que sortien de davant de la mesquita d’Aya Sofia per anar a la sortida. Moltes cues, sensació d’organització de segona divisió, i un trajecte d’uns 20 minuts fins la part asiàtica força incòmode, dret al mig del passadís de l’autobús, apretat com una llauna de sardines amb maratonians de les més diverses nacionalitats. Quina manera més curiosa de fer un viatge transcontinental...

 

   Arribats a l’altra banda del pont que haurem de creuar corrent, comences a viure l’ambient típicament maratonià. És increïble la semblança que té aquesta sortida amb la de Nova York. El pont del Bòsforo no és el Verrazzano, però déu n’hi do. Té uns 1.600 metres de llargada i, segons les guies, és el sisè pont penjat més llarg del món. De seguida es veuen ben diferenciades la sortida de la marató i la de la cursa dels 15 quilòmetres. Se’n fa també una de 8 quilòmetres, pero suposo que surten d’un altre punt de la ciutat. No sé quants participants hi ha entre les tres curses, pero els maratonians no arribem a 2.000. Em trobo uns companys de Lleida, uns altres de Castellbisbal, un xicot de Sagunt i, ja en plena cursa a través del pont, un català que treballa a Turquia en temes turístics. M’hi adreço perquè veig que porta una samarreta de la marató de Barcelona.

 

   Un cop passat el pont s’entra ja en la zona geogràficament europea de la ciutat. El trajecte continua força planer, un cop superada la pujada i la baixada típica de tots els ponts d’aquestes característiques, i miro d’agafar un ritme còmode. Suposo que entre 5.30 i 5.40 aniré bé, tot i que aviat m’adono que vaig més lent. Les marques quilomètriques estan posades cada dos kms i mig. Curiós.

 

    Passem davant de l’estadi del Besiktas, que ara entrena Bernd Schuster, i veig l’arribada de la cursa de 8 kms. Aviat arribem a un dels ponts que creuen l’anomenada “Banya d’Or”, al final del qual tenim programada la primera cita amb la Cristina. Puntual com sempre, la veig amb la càmera a la sortida del pont. Faig la primera parada i em disposo a fer el tram d’anar i tornar cap al nord, sempre a la vora de la “Banya d’Or”, mentre ella agafa el tren interurbà per anar al segon punt de trobada, cap al km 20.

 

   Abans de tornar a trobar la Cristina he d’afrontar la segona pujada notable de la marató, fins passar per sota de l’aqueducte romà de la ciutat. Suposo que data de l’època de l’imperi bizantí. En plena baixada em trobo la Cristina, que em comenta que la zona és molt desangelada i que no li fa massa gràcia. Li dic que agafi el tren ràpidament i marxi cap al següent punt de trobada, prop del km 25. No sabem si tindrà temps d’arribar-hi perquè ignorem la freqüència dels trens.

 

   Passo la mitja en poc més de dues hores i començo a notar que les cames no van gaire fines. Sé que no porto prou entrenament i que la cursa se’m farà llarga, i ja descarto baixar de les 4 hores. Torno a veure la Cristina en la zona més pesada de tota la marató, en un recorregut d’anar i tornar al costat del mar de Màrmara, que recorda moltíssim la marató del Mediterrani. El paisatge no està malament, però no hi ha públic per enlloc i l’ambient maratonià és totalment inexistent. Em creuo amb la resta de corredors i veig que molts ja tornen caminant. La temperatura ha anat pujant i sospito que ja ens acostem als 30 graus. És increïble. Istanbul està a l’alçada de Tarragona! Com pot fer tanta calor a l’octubre?

 

   Començo a anar tocadet i se’m fa llarguíssim aquest tram, fins que per fi girem i comencem el camí de retorn. La Cristina m’ha hagut d’esperar gairebé tres quarts d’hora en el mateix punt, sense gaire distracció perquè aquí no coneix ningú i no fa tantes fotos. M’aturo a fer l’últim avituallament amb ella i ja m’acomiado fins l’arribada. Em queden uns 12 kms però ja li dic que no s’amoïni si veu que trigo més del compte, perquè ja sospito que aniré molt lent.

 

   Començo el tram final amb males sensacions. Les cames em fan mal i em costa córrer. Veig moltíssima gent caminant. No ho vull fer pero tampoc em vull castigar excesivament la musculutara, pensant que tres setmanes després tinc la marató de Nova York. No vull arriscar. El temps no m’importa. Vull arribar amb el menor desgast possible. Només camino en els avituallaments. La resta corro però cada vegada més lent. Acabo a més de 7 minuts i mig per quilòmetre. Pero acabo. Passo per la zona del mercat del peix, cosa que em desperta el sentit de l’olfacte. Després se’m desperta el de l’oïda, quan sento els càntics de les mesquites properes. És la una del migdia. Ja porto quatre hores. Inicio el tram més dur, una forta pujada que porta des del mar fins la zona d’Aya Sofia i la Mesquita Blava. L’arribada. Per fi. Veig la Cristina que em fa les últimes fotos. Afronto els darrers metres. Veig la pancarta. Em ve a la memòria la meva mare. Faré 4 hores i 22 minuts. Igual que la primera marató. Però aquesta és la 103. Com ha passat el temps! Aleshores encara vivia el meu pare. Trepitjo la catifa. Va per tu, mama! Va per tu, papa!

 

   M’aturo. Una marató més. Una altra medalla. Toca avituallar-se ràpidament. De seguida veig la Cristina, que em ve a buscar. Fem les típiques fotos. I d’aquí a tres setmanes, Nova York! Allà va començar tot. El 1983. Serà la 104. I no em penso aturar. Mentre el cos aguanti...