DESENA PARTICIPACIÓ A LA REINA DE LES
MARATONS POPULARS





































  

   Vaig debutar a la marató de Nova York el 1983 i sempre ha estat un referent en la meva carrera maratoniana. Després de la de Barcelona, és la marató que he fet més vegades. Aquest any ha estat la meva desena participació. Què té d'especial aquesta marató? No ho sè, però la veritat és que la correria cada any...i ara en feia quatre que no hi anava.

   El dia abans de la Marató ja vam entrar en ambient amb la clàssica cursa-caminada no competitiva de la ONU al Central Park. Hi vam anar amb la Cristina i els seus pares, evidentment amb l'estelada!

   Quan em pregunten per la marató de Nova York sempre dic que és com "la Meca dels maratonians". No m'equivoco si dic que tots els maratonians del món la volen córrer almenys una vegada a la vida...i la majoria acaben repetint! Això ho vam comentar en el dinar que vam fer una setantena de catalans, la majoria membres de Corredors.cat. Vam dinar al Tony's di Napoli i havent dinat vam fer una foto a Times Square que feia patxoca!

   Bé, parlem ja de la Marató. La cursa no para de créixer. Dels 17.000 participants de l'any 83 s'ha arribat als 45.000 d'aquest any, amb rècord mundial d'acabats en una marató. Però l'organització és tan professional que no hi ha cap problema per córrer al ritme desitjat. En realitat, amb les tres "waves" i els tres diferents colors de cada una, només comparteixes sortida amb una novena part dels corredors, és a dir, amb uns 5.000, i el Verrazzano és prou ample com per permetre que la cursa s'estiri de seguida. Segur que continuaran ampliant els participants. El negoci és el negoci!

  Aquest any vaig repetir, doncs, un ritual per mi prou conegut. A un quart de 6 del matí sortiem dels apartaments amb el Sergi 42195 cap a la Biblioteca de la Cinquena Avinguda. Vam arribar dos minuts tard a la cita amb el Thierri, que, neguitós, ja ens trucava per si ens havíem adormit. Vam fer la cua dels autobusos, molt més curta que altres vegades perquè em sembla que ara utilitzen molt més el ferry d'Staten Island, i ben aviat vam poder seure còmodament. No com a Istanbul, que vaig haver de fer el trajecte cap a la sortida a peu dret...

   A l'arribada a Staten Island vaig viure la mateixa sensació de sempre: riuades de maratonians disposats a passar de la millor manera possible les hores d'espera abans de la sortida. Feia fred, però res exagerat. El més important és que no havia plogut i estava clar que no ho faria, cosa que permetia ajeure's a terra sense problemes. Les tendes de la zona comuna estaven molt plenes, però era molt d'hora per separar-nos i buscar cadascú la zona del seu color. Decidim estirar-nos sobre la palla a l'exterior de les tendes i tot seguit comencem a veure cares conegudes. Arriba un nombrós grup de Correcats: Cachirulo, Soccana, Pau, 3A, Natatxa, FerRun, Carme Ballesteros... No recordo exactament quants i em sap greu deixar-me noms, però vam fer una bona colla i l'espera es va fer molt curta...

   En realitat, ben aviat va arribar l'hora de separar-nos perquè s'acostava el límit per deixar les boses als autobusos. Els blaus de la primera "wabe" vam marxar cap a la nostra zona. La Natatxa tenia el corral 10 i jo el 8, i com que encara faltava molt per a la sortida, vaig decidir que era absurd separar-nos i vaig entrar al seu corral. (Està permès fer-ho si és un corral de més enrere del teu). Vam anar al lavabo sense cues i ens vam asseure al sol per esperar el moment de posar-nos en moviment cap a la sortida. Aleshores ens vam trobar amb més Correcats. Sembla mentida amb la gentada que hi havia, però de cop vam veure el Sir, la Blanca, l'Amic i l'Angelman. No sé si m'oblido d'algú...Vam fer molta gresca i això encara ens va fer més curta l'espera.

   Després d'un últim pipi, va arriba el moment de moure'ns. No sé com ho vam fer però ens vam trobar pràcticament a la cua de la primera "wabe", en un punt en què uns autobusos aparcats ens treien la vista del pont de Verrazzano i ens van impedir sentir l'himne americà que sempre precedeix la sortida. Sí que vam sentir el tret del canó i, tot seguit, l'inevitable "New York, New York" del Sinatra, que posa la pell de gallina. Vaig disfrutar veient les cares dels meus companys debutants...

   Vam passar la línia de sortida quan el cronòmetre ja superava els 4 minuts. Ens vam acomiadar dels companys que volíen anar més ràpids, i la Natatxa i jo, que pensàvem estar al voltant de les 4 hores, vam començar junts la nostra marató. La sortida blava és la que va per sobre del pont de Verrazzano i, per tant, és una mica més dura ja que es nota molt més el desnivell del pont que si vas per sota. El dia era magnífic, fresquet però molt clar, i les vistes de Manhattan, com sempre, impressionants. Li comento a la Natatxa que encara trobo a faltar les Torres Bessones a l'skyline del sud de Manhattan. Recordo com em va impressionar la seva absència l'any 2001...

   La primera milla, en pujada, ens surt molt lenta, però a la segona, sense voler, ens accelerem, i quan entrem a Brooklyn ja anem per sota del ritme dels 9 minuts per milla, que és el que garanteix una marca final per sota de les quatre hores. La Natatxa està impressionada per l'ambient i comença a clickar mans dels espectadors. Li aconsello que només ho faci si va per la vora i no s'ha de desplaçar. Si no, els canvis de direcció constants poden ser perjudicials a la llarga. L'eufòria d'aquests moments tan màgics és perillosa, però s'ha de conservar l'energia com la benzina... M'adono que jo corro aquesta marató per desena vegada i que la Natatxa és una debutant. M'imagino tot el què deu estar sentint per dins. Decideixo fer-li una mica de "cicerone" i anar-li explicant els detalls dels llocs per on passem. Hi ha moments que l'he de frenar perquè l'eufòria l'accelera. Encara no hem arribat al primer punt de trobada amb la Cristina i els seus pares, que ens esperen entre la milla 8 i la 9, i ja portem gairebé dos minuts per sota del ritme de 9 minuts la milla. Anirà bé per la parada...

  Passem el quilòmetre 10 en 54:11 i aviat enfilem l'Avinguda Lafayette, un dels punts més concorreguts de la marató, i aviat arribem al primer punt de trobada. Veiem l'estelada i ens aturem tots dos. Petem una mica la xerrada amb la Cris, ens reavituallem i ens acomiadem. Uns se'n van cap al metro i els altres continuem corrent pels carrers de Brooklyn, que és el  districte per on discorre pràcticament tota la primera mitja marató.

   Passem pel barri jueu i es nota que baixa l'ambient. Ja no hi ha tanta animació. Li explico a la Natatxa que en els primers anys de la marató els jueus donaven l'esquena a la cursa. No els agradava veure-la perquè consideraven que aquesta activitat física inútil no havia de ser una cosa bona als ulls de Déu. Avui dia surten a veure la marató encuriosits, tot i que continuen sense animar els corredors.

   Aviat deixem de veure tirabuixons i barrets negres i això vol dir que canviem de barri. Li comento a la Natatxa que de seguida serem al barri polonès, preludi del pont de Polaski, el segon de la marató. S'acosta la mitja i encara anem molt bé, tot i que noto que la Natatxa ha perdut un punt d'eufòria i que nota més els múltiples tobogans de la cursa. En la pujadeta de la mitja afluixem força el ritme i passem sobre la catifa en 1:57:54. És evident que si volem baixar de les quatre hores haurem de mantenir el ritme, i jo sé que la segona part es fa molt feixuga...

   El barri de Queens passa gairebé com un sospir i ens plantem a l'entrada del pont de Queensboro, un dels punts més complicats de la marató. L'experiència em diu que és en aquest pont on veus si acabaràs fent una bona marca o no. És un pont molt llarg, que es passa per la via inferior i que té un fort pendent de pujada fins a la meitat. La Natatxa se'm comença a quedar endarrerida. Com que en noto pixera, li dic que continuo al meu ritme i que ja m'atraparà quan pari a fer pipi. Avanço molta gent durant el pont, passo el km 25 en 2:21 i entro a la Primera Avinguda. Aquest és un dels moments més emocionants de la prova. Milers de familiars i amics dels corredors es concentren en aquest punt per donar la benvinguda a Manhattan als corredors. De seguida veig la filera de waters portàtils i m'aturo a alleugerir pes. M'hi estic més d'un minut i quan surto m'entra el dubte de si la Natatxa haurà passat ja o no encara. Reprenc el ritme i aviat la veig. L'atrapo i em diu que va tocadeta. Li comento que falta poc per al segon punt de trobada. Li dic que jo marxo i l'esperaré allà, a la cruïlla del carrer 85, a la banda esquerre de la nostra marxa.

   Veig que la banda esquerre de la Primera Avinguda està abarrotada de gent i començo a tenir dubtes de si la Cris i els seus pares hauran trobat lloc. Evidentment, a la banda dreta hi ha molt poca gent perquè no hi ha sortides de metro a l'Est de la Primera Avinguda, i tothom ha vingut caminant des de l'Oest. Començo a obrir els ulls i abans d'arribar al carrer 85 ja veig l'estelada! Hi vaig directe i m'aturo. La Cris em dóna el gel i el Recuperat-ion i comencem a mirar si arriba la Natatxa. L'hem de cridar perquè va pel mig, tot i que jo l'havia advertit que anés per l'esquerre. Ens diu que té problemes amb el piramidal però que acabarà. Aquí no abandona ningú! Jo miro el rellotge i veig que he perdut molt temps. Les quatre hores perillen. Per tant, tallo la tertúlia i m'acomiado de la Cris i els seus pares fins a l'últim punt de trobada, al Museu Metropolitan, cap a la milla 24.

   Em disposo a fer en solitari el què queda de marató. Passo el km 30 en 2:51:12. Faig números i veig que el límit per baixar de quatre hores és una mitjana de 5:35 per als 12 kms que em queden. M'hi veig en cor, però no puc badar, perquè sé que queden moltes pujades. Aviat arribo a l'East Harlem i ja sé que falta poc pel pont que em portarà al Bronx. És un altre punt complicat, però estic concentrat i em trobo bé. Passo molts corredors i veig que acabaré bé, no com tres setmanes abans a Istanbul. Entro al Bronx molt pendent del cronòmetre i gairebé ni recordo mirar a l'horitzó, cap al Nord, per veure el Yankee Stadium. Penso que estic traïnt la meva filosofia i que hauria de relativitzar més la marca, però em fa gràcia mirar de baixar de quatre hores, sobretot després de passar-ho tant malament a Istanbul.

   Enfilo el cinquè i últim pont i torno a entrar a Manhattan. Comença la llarguíssima Cinquena Avinguda, que, evidentment, en aquesta zona del West Harlem no té res a veure amb la part glamurosa del Midtown. Faig números i veig que m'anirà molt justet per baixar de quatre hores. No puc pas defallir. Els 9 minuts la milla són un límit que no puc superar. Començo a "recollir cadàvers", com diem en l'argot, j aviat en trobo de coneguts. Primer l'Asana, que quinze dies abans havia guanyat la Marató del Mediterrani. Després el Thierri. Parlo amb ell i em diu que va molt tocat. El deixo però m'entren dubtes. Penso que potser no baixaré de quatre hores i que potser m'hauria de quedar amb ell. M'és igual fer 4:01 que 4:20. Afluixo gairebé decidit a llençar la tovallola i acompanyar-lo fins al final, però veig que en un no res li he tret una gran distància. Realment va molt tocat. Mentalment torno a fer números i veig que encara ho puc aconseguir. Això sí, no podré parar gaire estona en el tercer punt de trobada. Veig l'Agustín molt enfonsat. L'animo pero no em puc aturar. M'acosto al Museu i torno a veure l'estelada. Paro per última vegada pero li dic a la Cris que me'n vaig pitant.

   Tinc 18 minuts per fer les dues últimes milles. Conec el recorregut i sé que ara tindré una bona part del Central Park en baixada i això m'ajudarà. Li faig l'últim petó i m'acomiado fins els peus del cavall de l'altre museu. Ells han de creuar tot el parc d'Est a Oest, fregant el cantó sud del Reservoir. Jo he de fer una volta de més de tres quilòmetres fins a l'arribada. Baixo pel parc eufòric, passant la gent a riuades. La milla 25 m'ha sortit en 8:25, la més ràpida de tota la marató. Això està fet. Veig el final del Central Park, amb l'Hotel Plaza, i enfilo Central Park South. Són només uns 800 metres fins a Columbus Circle i tornem a entrar al parc. El soroll de la gent animant és eixordador. Ja veig la pancarta de la milla 26. Encara em sobrarà temps. Afluixo perquè vull gaudir de les 385 iardes finals. No voldria que s'acabessin. Passo per desena vegada aquesta línia d'arribada amb l'emoció del primer dia. Paro el crono en 3:58:40. Llàstima. M'hauria pogut quedar un minutet més amb la Cris...

   Començo la caminada fins als autobusos per recuperar la bossa. Pel camí rebo la medalla, la manta d'alumini i una mica de menjar i beure. Penso que no puc esperar quatre anys més a tornar. Si puc, l'any que ve hi vull tornar a ser. Aquesta marató és tan especial per mi!

   Trigo una bona estona a arribar al meu autobús. Veig la gent molt tocada. Alguns tremolen de fred. Jo, per sort, porto màniga llarga. Quina sort no haver-li donat a la Cris a la milla 24, com havia pensat en algún moment! Recupero la bossa, veig alguns Correcats i surto del Central Park. Arribo al Museu d'Història Natural i veig una gentada de por sota els peus del cavall. Més que cap altra vegada. Aquest any no hi havia punts de trobada oficials i la gent s'ha hagut d'espavilar, i el museu és un lloc ideal. Aviat veig la Cris i els seus pares i els familiars d'altres companys, la Laura, la Maria, la Sònia, els nens del Thierri. Els dic que no pateixin, que no trigarà a arribar. Quan jo l'he passat li faltaven tres milles.

   Va arribant la gent. El Sergi 42195 ha fet un bon temps, però ha patit molt al final i fins i tot ha necessitat assistència. Fa mala cara però té l'humor de sempre. També arriba el Thierri i poc després l'Asana i l'Agustin. Ens anem retrobant tots. És el moment dels comentaris, de les fotos, les felicitacions... Els veterans sabem que tornarem. Sempre tornem a aquesta marató. Els debutants han descobert la MARATÓ en majúscules i ja somien en tornar-hi. Què te Nova York? És la ciutat? És la marató? Són les dues coses? Tothom ho explicaria d'una manera diferent, però jo crec que s'ajunten dues coses: d'una banda, és la constatació de pertiència a un col.lectiu universal enorme, el món dels corredors populars, i de l'altra és practicar aquest esport nostre en un escenari inigualable, enmig d'un ambient i d'una comunió amb el públic impossible de viure en cap altre lloc del món.