TÒQUIO, LA PENÚLTIMA ANELLA DEL
PROJECTE OLÍMPIC





















 
   Tòquio era una de les dues maratons olímpiques que em faltaven per completar la col.lecció i l’estiu passat em vaig apuntar a la “lotery” per veure si tenia sort. Aquesta és una de les dues maneres de poder participar en la marató més multitudinària d’Àsia. L’altra és anar-hi per agència, però, com passa sempre, surt molt més car. Vaig tenir sort i a l’octubre vaig saber que tenia la inscripció garantida per la “lotery”. Dos catalans més, el Josep Maria Morera (Josep80 a Corredors.cat) i la Mariona Soler (Mona) també van quedar inscrits a la prova amb el mateix sistema.

   Vam arribar a Tòquio una setmana abans i ens vam dedicar a fer el turista per la ciutat i també vam fer algunes excursions.

    La nit del divendres al dissabte, la Cristina i jo vam tenir un bon ensurt, ja que ens vam despertar de sobte perquè el llit tremolava i una mampara de vidre que hi havia a l'habitació vibrava. Era evident que havia estat un petit terratrèmol. Ens va costar tornar a dormir. (Només 10 dies després hi va haver el fortíssim terratrèmol de 8,9 graus, que va afectar sobretot el Nord-Est del país, però també Tòquio).

   L'endemà ens vam trobar amb el Josep i la Mariona per anar a la Expo a recollir el dorsal. Al metro ja vam veure que la Marató era ben present a tot arreu. El tema del córrer és molt important al Japó, i això es nota.

   La Expo és impressionant, a l'alçada de les millors maratons del món, com ja és, sens dubte, la de Tòquio, que té una participació superior als 30.000 corredors. Em va tocar el dorsal 24071, i el tercer calaix de sortida, és a dir, el C.

   El dia de la cursa havíem quedat amb el Josep i la Mariona a la sortida del metro de Nishi-Shinjuku, a tocar de la zona de sortida, a tres quarts de 8 del matí. La marató començava a les 9 i 10 minuts, un horari força curiós...

   Aquesta marató és molt moderna, però en pocs anys s’ha situat entre les millors del món i és, de llarg, la més multitudinària d’Àsia. La zona de sortida, però, no dóna la sensació de formiguer d’altres maratons amb molta participació. Els espais grans de la zona de Shinjuku permeten l’organització col.locar molt bé els camions numerats per deixar les bosses, i l’accés als diferents calaixos de sortida, marcats amb lletres, també es fa amb molta més fluïdesa que en altres grans maratons.

   Uns 40 minuts abans de la sortida, m’acomiado de la Mariona i el Josep, que tenen el calaix E, i jo marxo cap al C, que és el tercer. Això, en teoria, em garanteix una bona sortida, ja que l’avinguda és molt ampla. Entro al “corral” i em disposo a esperar el tret de sortida. Fa fred, però tinc experiència i he portat roba vella per llençar i això em permet aguantar millor que molts corredors, que no paren de fer salts i de moure’s per treure’s el fred. Penso que estan començant a gastar energia molt d’hora...

   La meva idea és mirar de baixar de les 3 hores i mitja, fita que en teoria està al meu abast després de fer 1:33 a la mitja de Barcelona i 42:25 als 10 kms de Sant Antoni. Per tant, he d’anar a 5 minuts per km en la primera mitja, i a partir d’aleshores anar guanyant algún segon cada quilòmetre, ja que aq 5 clavat faria 3:31.

   Uns minuts abans de l’hora de sortida, sento una melodia que suposo que és l’himne japonès, ja que tots els corredors paren de saltar i es posen seriosos. Poc després sento el tret d’un canó i suposo que han donat la sortida, tot i que encara no ens movem.

   De mica en mica puc començar a caminar i, a mesura que m’acosto a la ratlla de sortida, veig milers de paperets a terra, que suposo que s’han llançat amb el tret de sortida. Passo sota l’arc quan el cronòmetre marca 2:45 i miro de començar a córrer, tot i que hi ha tanta gent que és impossible anar a 5. Començo a fer eslàlom i veig molts dorsals amb la lletra A amb pinta de corredors molt lents, que suposo que van posar una marca objectiu fora del seu abast per poder sortir al davant. Això em fa perdre gairebé un minut en el primer quilòmetre i m’obliga a començar a retallar ja a partir del segon. Tinc previstes tres aturades amb la Cristina i això vol dir, doncs, que hauré d’anar força per sota de 5 si vull complir l’objectiu.

   Del km 2 fins al 9 aconsegueixo recuperar els segons perduts en el primer i passo en 45 justos, però poc abans del 10 tinc la primera cita amb la Cristina i perdo uns segons al treure’m la samarreta de màniga llarga i agafar el primer avituallament personal.

   M’acomiado de la Cristina i de la Tere, la dona del Josep, i em torno a posar una mica per sota de 5 per retallar els segons que he tornat a perdre.


   En aquest punt, la cursa deixa enrere Shinjuku i el Palau Imperial i comença un tram d’anada i tornada de 5 kms al costat del Parc Hibiya i cap a la Tokyo Tower i el Temple Sengakuchi. Veig el grup capdavanter, amb majoria d’africans tot i la baixa d’última hora de Haile Gebrselassie, que havia de ser la principal atracció de la prova. Em distrec veient els corredors que ja van de tornada i, just passar el km 15 en 1.14.48, faig el gir i començo la tornada cap a Hibiya, on tinc la segona cita amb la Cris. Em fixo en els corredors que em creuo per veure si veig el Josep, que va vestit de Corredors.cat, però hi ha molts corredors amb samarreta taronja i no aconsegueixo identificar-lo.

   Passo el km 20 en 1.38.52, és a dir, que ja em podria permetre el luxe de fer la resta de la marató a 5. Però em queden dues parades i no em puc refiar. La mitja la passo en 1:44:13 i de seguida torno a veure la Cristina i la Tere. 

   Paro a fer unes fotos, agafo l’ampolla i el gel, i torno a arrencar, cap a una altra zona d’anada i tornada, que arriba fins el Temple Sensoji i torna fins a Hibiya. Prop del km 30, que passo en 2.27.44, veig el Josep i calculo que va a un ritme al voltant de les 3 hores i 45 minuts. En el 34 faig l’última parada amb la Cristina i li dic que s’afanyi a anar cap a l’arribada perquè, si no punxo, faré 3:28.

   En els últims kms, la marató va cap a la zona d’Odaiba, una zona moderna de la ciutat, a la badia de Tòquio. Passem diversos ponts per arribar a l’illa i probablement sigui la zona més dura del recorregut. Tot i això, aguanto el ritme i aconsegueixo acabar la marató en 3:28:23, amb una petita decepció perquè no he aconseguit veure la Cristina, que no va poder arribar a temps a l’arribada, tot i l’extraordinària puntualitat del metro de Tòquio. Potser vam ser massa optimistes a l’hora de planificar l’estratègia. Miro el crono i m’adono que pràcticament he doblat el temps de la mitja. En realitat he fet 3 segons menys a la segona meitat...

   Un cop passada la línia d’arribada, torno a veure la gran organització d’aquesta marató. Em donen la medalla, una tovallola de “finisher”, menjar i beure. Multitud de voluntaris et van fent reverències de felicitació i et faciliten la feina fins al punt de recollida de les bosses, unes sales interiors amplíssimes, on no has de fer cap cua. Hi ha tants voluntaris que ja et veuen venir i t’esperen amb la teva bossa a la mà. Hi ha una altra gran sala per canviar-se i, tot seguit, les indicacions et treuen del Tokyo Big Sight, el palau d’exposicions que era també el lloc de la fira de la marató.

   La marató de Tòquio és, sens dubte, una de les grans del món. Per organització, participació i ambient. Crec que no hi ha ni un pam del recorregut que no estigui atapaït de públic, un públic que, tot i el caràcter una mica discret dels japonesos, anima constantment als corredors. També hi ha més de 20 punts d’animació durant el recorregut.

   A la nit ho vam anar a celebrar amb la Mariona, el Josep i la Tere, evidentment amb un bon sopar, com no podia ser d'una altra manera.

   Aquesta és ja la gran marató de referència al continent asiàtic, una marató que ja es pot posar al nivell de les més importants del món. Una marató, sens dubte, per repetir. Llàstima que sigui tant lluny...