HAMBURG, L'ÚLTIMA MARATÓ SENSE LA FIONA




















    La primavera del 2011 vaig triar  la marató d’Hamburg per acabar la temporada perquè era l’única de les importants d’Europa que no havia fet mai. Per un tema personal, la Cristina no podia venir, o sigui que em vaig liar la manta al cap i em vaig muntar el viatge en solitari, content de veure que venien alguns amics de Corredors.cat i el Xavi Frigoler de Banyoles, amb qui vam coincidir l'any passat a la marató de Milà. Aquesta va ser l'última marató de la meva vida abans del naixement de la nostra filla Fiona.

   Contràriament a la meva filosofia actual de fer només una marató, una mitja i un 10.000 “en sèrio” cada temporada i a la resta anar “de passeig”, em vaig plantejar aconseguir un segon “sub 3:30” aquest any, considerant que havia allargat la forma i que només em faltaven tres maratons per tenir 50 marques per sota de les 3 hores i mitja. 
   Quan al matí vaig veure que feia sol i que, en sortir al carrer, sobrava tota la roba, vaig estar temptat de canviar d’objeciu. La calor i jo mai hem estat bons amics. Vaig arribar al punt de trobada per la foto “correcat” i ja hi havia el Koldo i la Kasumei. Va arribar també el Bistrok i, a les 8 en punt, vam fer la foto. Em va saber greu que hi faltéssin el Pochettino, el Martinaytor i el Jordi de Banyoles, però no podíem perdre temps perquè en aquestes maratons tan multitudinàries no es pot badar si vols entrar tranquil al corral corresponent. A més, tant el Koldo i la Kasumei com jo volíem tornar a l’hotel a deixar les bosses, tenint en compte que el teníem al costat. Així vaig poder deixar la càmera a l’habitació, fer l’última visita al Roca, i ja vaig sortir vestit de curt, sense necessitat d’agafar la roba vella que havia portat per llançar. Vaig anar directament al calaix F, que era el què em tocava. Després d’entrar-hi vaig veure que es podia sortir per l’altra banda, on hi havia els lavabos i un gran parc, on em vaig poder estirar a la gespa tranquil.lament esperant que fos l’hora. Vaig veure molta gent escalfant i gastant energia inútilment, suant com porcs abans de començar. Fa anys que tinc clar que en una marató s’ha d’estalviar tota l’energia possible. És absurd escalfar, si no és que has de sortir a 4...
   Cinc minuts abans de l’hora vaig tornar a entrar el calaix sense rastre del Bristok, que també tenia el calaix F. Vaig veure el globus sub 3.30 que explicava que hi hauria una llebre a cada calaix, per poder marcar temps reals. Vaig intentar controlar-lo, però, de cop, el vaig veure molt endavant, sense possibilitat d’arribar-hi. Vaig esperar tranquil.lament el moment de la sortida fins que, de mica en mica, ens vam posar en moviment. Vaig passar la línia de sortida pràcticament amb 4 minuts perduts, però vaig poder començar a córrer relativament bé, passant el primer km en 5.08 i el segon en 5.01. A partir d’aquí era qüestió de posar-se una mica per sota de 5 i, si les sensacions eren bones, intentar el sub 3.30. Ja anava molt suat i vaig decidir que, si no ho veia clar, aixecaria el peu...
   Vaig passar el 5 en 24.54, a 4.59 de mitjana, i aleshores vaig atrapar el grup del globus de 3.30. Vaig pensar que podria anar amb ells fins el km 10, però hi havia tanta gent que, la segona vegada que em van tocar el peu per darrere vaig decidir que havia de marxar d’allà com fos... Em va costar perquè hi havia molta gent seguint la llebre i ocupaven tota l’amplada del carrer.
   El km 10 ja el vaig passar en 49.01, amb un parcial de 24.04, a 4.47 el km. Potser massa ràpid... Em preocupava la calor i la poca aigua que podia beure als avituallaments, que eren amb gots de paper i només a una banda del carrer. Amb la suada que portàvem, era important la hidratació, i aquesta vegada no hi tenia la Cristina per donar-me la meva beguda de sals minerals... La contrapartida era que no perdria temps en les aturades, però tenia por de pagar la falta d’hidratació. Havíem sortit a 20 graus i en aquell moment la sensació era ben bé de 25. I ni rastre dels núvols que havien anunciat!
   El 15 el vaig passar en 1.13.27, amb un parcial de 24.26, a 4.53. Ritme perfecte i, de moment, sensacions bones tot i la calor. Penso que, només que anés a 5 pelat fins al final ja tindria assegurada una marca similar a la de Tòquio, és a dir, al voltant de 3.28.
   Gaudeixo del bon ambient que hi ha a tota la cursa, que en aquests moments va pels llocs més cèntrics de la ciutat. Intento veure les dones del Bristok i del Xavi Frigoler, que estaven cap al km 16, pero no ho aconsegueixo. A partir d’aquí la cursa voreja un llac i surt del centre. Quines cases que veig!
   Passo la mitja en 1.42.53, o sigui a ritme de 3:25:46 si aconseguís “doblar”. Ja ho firmaria ara mateix..
   Em prenc un gel que portava sota la gorra i em torno a recordar de la Cristina i de l’avituallament líquid que tant trobo a faltar. Procuro agafar un parell de gots a cada avituallament, tenint en compte que gran part de l’aigua se’n va a terra, i també mullo l’esponja a cada punt de cubells.
   Tot va perfecte i passo el 25 en 2.02.06 (parcial de 24.29, a 4.54) i el 30 en 2.26.11 (24.05, a 4.49). Aquí comença la marató. Crec que tinc assegurat el sub 3.30 però sé pe experiència que no es pot cantar victòria abans d’hora i, efectivament, passat el 31 tinc un “avís” de rampa al bessó esquerre. Està clar que no he pogut aconseguir el grau d’hidratació necessari per la temperatura que fa. Això que ara el cel s’ha començat a tapar, com deien les previsions, però ja és massa tard...
    Intento concentrar-me per evitar tenir una rampa de veritat que m’obligui a parar-me i afluixo una mica el ritme. Passo el 35 en 2.51.09, és a dir, amb un parcial de 24.58, ja pràcticament a 5 clavat, però la cosa no millora i en el 38 aprofito un avituallament per caminar uns metres i beure’m quatre gots d’electrolits.
  El 40 el passo en 3.17.17, o sigui que per primer cop faig un parcial per sobre dels 5 minuts per km. (26.08, a 5.14), però sembla que el bessó no ha anat a més i que podré córrer sense problemes fins al final.
   Accelero una mica i quan ja veig al fons la pancarta d’arribada, veig un corredor amb una samarreta del C.N.Banyoles. Ha de ser el Xavi Frigoler. Havia sortit a fer 3.15, però sembla que ha “punxat”. L’animo a entrar junts però va “tocadet” i se’m queda, però queden 300 metres i decideixo posar-me al seu ritme enlloc de deixar-lo. Al cap i a la fi, jo ja tinc la feina feta.
   Entrem junts quan el rellotge marca 3.32.17. Ell em diu que ha fet 3.30, perquè havia sortit més endavant, però jo paro el crono en 3.28.23. Després, a l’hotel, vaig comprovar que havia fet exactament la mateixa marca que tres mesos abans a Tòquio. Mira que és casualitat! Si no hagués esperat el Xavi l’hauria millorat, però m’és igual. Al cap i a la fi vaig igualar la millor marca de la temporada...
   Després vaig saber els temps dels altres “correcats” i vaig comprovar que la calor havia perjudicat tothom. És una llàstima perquè em va semblar una marató molt bona per fer marca. Plana, ben organitzada i amb molt ambient.  
   Sens dubte, repetiré. Us la recomano. I, si podeu, reserveu l’hotel Ibis Sant Pauli. És ideal! Està al costat de tot: expo, sortida, arribada i metro. No es pot demanar més!
   Tampoc es pot demanar més que celebrar la marató amb un àpat típic alemany. Els dies previs ja havíem menjat prou pasta, o sigui que tocava provar les especialitats de la zona. I si estàvem a Hamburg, què millor que una bona hamburguesa, acompanyada del seu cosí, el frankfurt?