ONZENA PARTICIPACIÓ A LA MARATÓ MÉS POPULAR DEL MÓN


   
   La del 2011 va ser la meva onzena participació a la marató de Nova York, i si no hi ha res de nou l'any que ver serà la dotzena...i la primera que veurà la Fiona!

   Vaig fer la marató amb la idea de gaudir de l'ambient, com sempre, i de transmetre'l als meus acompanyants, l'Artur42 i el seu germà Carlos, i el Víctor Patsi i la seva dona Rosa Maria. Vam sortir tots del calaix 12 taronja i els vaig fer de guia des del començament, explicant-los els llocs per on anàvem passant i les seves característiques.

   La idea de tots plegats era, principalment, de viure al màxim la marató, i si podia ser per sota de les 4 hores, molt millor, encara que la 
Rosa Maria no ho tenia gens clar. Vam passar la mitja en 1:56 i, just en començar el Queensboro Bridge, el Víctor i la Rosa Maria es van quedar endarrerits. Vaig continuar, doncs, guiant els germans Peguera.

   A la 
Primera Avinguda vam anar avançant riuades de corredors, com passa sempre que mantens el ritme. Després del Bronx, quan vam tornar a Manhattan per West Harlem, el Carlos va començar a tenir algún problema i vam haver de baixar una mica el ritme.

   Aquí ja vaig veure que no podríem"doblar", però les 4 hores, en principi, no perillaven. Al passar per la milla 24 hi havia la dona del 
Bru, que evidentment anava molt per davant nostre, i el Pau Pujades, un antic company de feina que ara passa uns mesos a Nova York. Com que feia estona que m'anava retenint pels problemes del Carlos, vaig decidir aturar-me a saludar-los, conscient que no trigaria a tornar a atrapar els germans Peguera.

   Després d'uns 30 segons aturat vaig reprendre la marxa a bon ritme, passant corredors constament, però no veia els meus companys. M'estranyava molt, però vaig pensar que potser el 
Carlos s'havia recuperat. En veure el parcial de la milla 25, molt més ràpid que els anteriors tot i l'aturada, em va semblar impossible, però al fons vaig veure un corredor amb un groc llampant, com la indumentària del Km0 Ponent que portava el Carlos, i vaig tornar a augmentar el ritme. Aviat, però, em vaig adonar que no eren els Peguera...

   Vaig fer tot sol els últims metres de la marató, entrant a l'arribada acompanyat de dos catalans que vaig atrapar passat
Columbus Circle, i que van desplegar una bandera catalana. El temps, 3:56:17. Vaig recollir la medalla i em vaig disposar a esperar els Peguera, que van entrar en 3:59:03. Aviat em van resoldre la incògnita de per què no els havia vist. Resulta que, just després d'aturar-me jo a la milla 24, el Carlos va tenir una rampa, i es van haver d'aturar a estirar, darrere del públic...

   Vam seguir endavant a buscar les bosses, suposant que els 
Patsi encara trigarien...però van arribar només un minut després que els Peguera! D'allà vam anar a retrobar-nos amb el Bru al típic punt de trobada del cavall que hi ha davant del Museu d'Història Natural.

   El 
Víctor Patsi va córrer tota la marató amb una càmera de fotos, i m'he permès seleccionar una trentena de fotos, perquè reflecteixen molt bé l'ambient que es viu durant tot el recorregut. Les podeu veure a http://picasaweb.google.com/fionasallent/nycpatsi

   En resum, una marató més a Nova York, amb un nou rècord d'acabats (més de 46.000) i el convenciment que aquesta continua sent la gran festa dels maratonians populars del món. Esperem que l'any que ve hi poguem anar una bona colla de 
Correcats!

   Nota. L'any següent vaig tornar, com estava previst, a Nova York, amb la Cristina i la Fiona. Només arribar vam saber que la marató s'havia suspès, en una decisió que va aixecar molta polèmica. L'organització va considerar que no era ètic disputar la marató quan part de la ciutat encara patia les conseqüències del devastador huracà Sandy. Per tant, la dotzena participació a Nova York no podrà ser abans del 2013.