UNA MARATÓ PETITA EM DÓNA L'ÚNIC PODI DE LA MEVA VIDA























   La meva participació a la Glimmermade Marathon va ser totalment improvisada, ja que no tenia constància de l’existència d’aquesta petita marató. Tot va començar quan, a mitjans de desembre, vaig saber que, per un canvi de torn a la feina, tindria uns dies de festa entre Cap d’Any i Reis. Vam parlar amb la Cristina d’aprofitar-los per fer alguna escapada amb la Fiona, ara que ella encara està de baixa maternal. No sé com se’m va acudir mirar si hi havia alguna marató aquells dies, cosa molt poc probable tenint en compte que totes les maratons se solen fer en cap de setmana. Aleshores vaig trobar la Glimmermade Marathon, en un petit poble del nord d’Holanda anomenat Glimmen. Com que els vols a Amsterdam no són cars, ens vam decidir a anar-hi...

   De fet, el dimecres era un dels dos dies de la setmana en què mai havia disputat una marató, o sigui que matava dos ocells d’un tret... De seguida em vaig inscriure i vaig començar a averiguar quina mena de marató era aquella. Resulta que l’organitza un club, que es diu DFW Runners, que gairebé és com un petit grup d’amics corredors. Munten la competició d’una manera molt senzilla, sense cap infraestructura. De fet, limiten la prova a 30 corredors entre la marató i la mitja, per no tenir problemes logístics. La inscripció només val 6 euros i l’escenari és un circuit de 5.280 metres pels voltants de Glimmen, en un paratge meravellós. S’han de fer 4 voltes si es vol córrer la mitja i 8 per completar la marató. Els avituallaments són al final de cada volta i cada corredor s’ha d’agafar el got de sobre la taula que hi ha al costat de la imaginària línia d’arribada. Aquesta taula i una petita carpa per si plou és tota la infrastructura que els cal per fer la marató, que no necessita ni tan sols voluntaris. Entre tres persones ho fan tot: donen la sortida, omplen els gots per als corredors, compten les voltes, fan les fotos i la classificació final.

   La cursa l’organitzen un dia de cada dia de la primera setmana de l’any i, en realitat, és com una mena d’entrenament en companyia per cremar l’excés de calories ingerides durant les festes nadalenques. Com una mena de “crematorrons”, que diríem nosaltres. De fet, pel tipus de corredors que vaig veure, em va semblar que hi havia molts ultrafondistes i, sobretot, una mitjana d’edat molt alta. Només hi havia dos participants menors de 40 anys, un home i una dona. Es notava que tots eren uns “malalts” del córrer, una mica com jo... De fet, em van dir que per al 29 de febrer faran una altra marató en el mateix escenari per als col.leccionistes de dies assenyalats. L’any passat ja en van muntar una el dia 1 de gener...al marge de l’habitual, que va ser el dia 2!

   Amb la Cristina i la Fiona vam arribar al bosquet dels afores de Glimmen on, segons el mapa de la pàgina web, estava situada la sortida i l’arribada. Faltava poc més d’una hora per a la sortida i no hi havia ningú ni cap rastre que indiqués que allà s’hi havia de fer una marató. Vam pensar que potser el GPS ens havia jugat una mala passada, però les coordenades coincidien perfectament. Vam fer un voltet per la zona i al cap de cinc minuts vam veure arribar un cotxe groc. En van baixar dues persones i van començar a muntar la carpa. Eren l’ORGANITZACIÓ!

   Un cop assegurats que no ens havíem equivocat vam anar a fer un cafè en una betzinera perquè no vam trobar cap cafeteria ni cap bar, i vam tornar al cap d’una estona a recollir el dorsal. Em va tocar el 77. No hi havia cap mena d’inscripció al marge del número. Vam veure que la majoria de corredors es feien timbrar una espècie de carnet i vam preguntar què era. Ens van dir que els corredors de la zona porten un registre dels quilòmetres de competició que van fent durant l’any, i tots estaven molt cofois d'estrenar el carnet del 2012.

   A les 11 del matí ens vam agrupar tots els participants en la marató i en la mitja al costat del cotxe groc, la taula i la carpa, que eren els únics indicis del punt de sortida. Un dels organitzadors va explicar les característiques del circuit. Evidentment no em vaig assebentar de res perquè no sé neerlandès, però com que tampoc coneixia la zona m’era del tot indiferent el què estigués dient. Simplement em vaig proposar no quedar-me sol durant la primera volta per no perdre’m...

   Vam sortir i de seguida es va escapar un corredor, que vaig suposar que feia la mitja. Els altres vam començar amb calma i ben aviat es va formar un grupet de cinc o sis corredors. Se’m feia estrany anar tan endavant en una cursa... Durant la primera volta em faltaven ulls. Vaig veure que anàvem sempre per pistes pavimentades, de les que s’utilitzen bàsicament per les bicicletes, i que no hi havia cap pujada en el circuit. Feia fresca, sobretot pel vent, però, tot i les previsions, no plovia. Hi havia un parell de trams molt rectes al costat d’una carretera força transitada, i allà el vent era un inconvenient greu, sobretot si bufava en contra. L’última part del circuit entrava en un bosc i passava per una lloc on hi havia un gran bassal que el sol no havia eixugat perquè hi havia molta vegetació. Uns van passar per sobre l’aigua i altres vam buscar la vora, per sobre del fang. D’allà només quedaven quatre o cinc minuts fins al punt de sortida i arribada.

   Havia calculat que les voltes m’haurien de sortir entre 27:30 i 28:00 si volia fer una marca entre 3:40 i 3:45, que era el què suposava que estava capacitat per fer a aquestes alçades de la temporada. Vaig marcar 27:34 en el primer parcial, tot i haver corregut al ritme del grupet que vam formar. Li vaig dir a la Cristina que tot anava bé, vaig agafar l’ampolla que em va donar, els vaig fer un petó a ella i a la Fiona i vaig iniciar la segona volta.

   De seguida es va trencar el grupet que havíem format i em vaig quedar sol ben aviat. Portava al davant dos corredors, Lex de Boer, de 64 anys, i Anton Slagers, de 47, segons vaig veure després en les classificacions. Els vaig controlar sempre amb la vista durant la segona volta, que vaig fer en 27:39, és a dir, pràcticament amb el mateix ritme que la primera.

   En la tercera volta ja vaig perdre de vista els dos corredors capdavanters i ja vaig veure que, com a molt, podria ser tercer. Mai a la vida havia corregut pensant en la posició, però la possibilitat de “fer podi” em feia gràcia. En els trams on el circuit feia revolt mirava de controlar amb la mirada els meus perseguidors. De moment es veien força lluny. Vaig fer la tercera volta en 26:55. Potser massa ràpid...

   En la quarta la monotonia va ser absoluta. Només que em vaig adonar que del grup que em seguia havia saltat una noia,Lydia Doombos, la participant més jove amb només 33 anys. La volta em va sortir força més lenta que les anteriors,28:29, per culpa d’una “aturada tècnica”.

   Ja sense els participants de la mitja marató vaig començar la cinquena volta. Va començar a fer més vent en contra en una de les rectes i, potser per la monotonia de la cursa, em va semblar que no anava tan còmode. Va ser la volta més lenta de totes, 28:37, i la Lydia Doombos em va atrapar mentre estava aturat parlant amb la Cristina i bebent una ampolla de sals minerals.

   En la sisena volta vaig tornar a deixar enrere la noia i vaig començar a doblar els primers corredors. Va començar a plovisquejar i el vent feia cada vegada més incòmoda la cursa. Vaig fer la volta en 28:22 i no acabava de deixar del tot enrere la meva perseguidora.

   Com qui no vol la cosa vaig afrontar la setena i penúltima volta, concentrat en mantenir el ritme i una mica obsessionat, potser massa, en conservar la tercera posició. Vaig fer gairebé el mateix temps que en la volta anterior, 28:23, i vaig començar la vuitena i última volta. Cap a la meitat, en el tram on tenies més visibilitat per comprovar on anaven els corredors que venien darrere, vaig comprovar que la Lydia Doombos havia estat superada per dues altres corredores, que se m’acostaven perillosament. Eren Jet Klomp, de 46 anys, i Petra Domhof, de 45. Tota la vida he corregut pendent de mi mateix i del cronòmetre, sense importar-me la posició, però, evidentment, no és el mateix quedar el 1.687 que el tercer. O sigui que em vaig haver de “posar les piles” i serrar les dents per no veure’m superat en l’última volta. El cos va respondre al canvi de ritme i vaig fer l’última volta en 27:36, pràcticament el mateix temps que en la primera, cosa que vol dir que vaig acabar bé i que les forces no em van fallar al final.

   Em va fer il.lusió ser tercer, tot i que no hi va haver cap cerimònia de podi ni res per l’estil. Ni tan sols em van donar una medalla... El meu temps final va ser de 3:43:35, a una mitjana de 5:18 per quilòmetre i de 27:57 la volta. Els dos primers, que van entrar junts, van fer 3:34:30, o sigui que no els hauria atrapat encara que hagués volgut. De tota manera, resulta curiós pensar que amb la meva millor marca de l’any passat hauria guanyat fàcilment la prova... La noia guanyadora, Jet Klomp, va entrar un minut i 20 segons darrere meu.

   Realment, em pensava que ja havia corregut maratons de tot tipus, però aquesta experiència de Glimmen va ser totalment nova per a mi. Després de les fotos de rigor i d’acomiadar-nos dels organitzadors i dels corredors, vam agafar el cotxe per conduir un parell d’hores fins a l’aeroport de Shipphol, on vam dormir per esperar el vol que l’endemà ens havia de tornar a casa. Vam arribar a temps per als primers Reis de la Fiona...