LA MARATÓ D'EMPÚRIES, UN ENTRENAMENT PER A LA TRAILWALKER
























   La marató d'Empúries del 2012 la vaig afrontar com un entrenament llarg de cara a la Trailwalker que tenia 6 dies després. Em semblava que no portava un entrenament gaire adequat per afrontar una cursa de 100 kms i, juntament amb el Manel Bonastre, un dels companys d'equip per a la Trailwalker, vam decidir aprofitar la marató d'Empúries per fer un últim entrenament de distància. Ell també anava curt de quilòmetres per culpa d'una lesió.
    La idea era córrer la marató a un ritme aproximat de 6:30 el km, per acabar al voltant de les 4 hores i mitja. Anàvem equipats tal com pensàvem córrer la Trailwalker, és a dir, amb una "camelbak" per anar practicant la beguda sobre la marxa i per acostumar-nos a portar un kilo i mig extra a l'esquena. Això que teníem la Cristina i la Fiona com a gregàries de luxe...
   Tot va anar més o menys com estava previst. Vam fer una bona suada i el ritme va ser una mica més ràpid del què pensàvem, tot i que erem conscients que a la Trailwalker hauríem d'anar més lents. Així, vam passar el km 10 en 1:04:35 i la mitja marató en 2:15:47.
   Sense més incidències en la segona meitat, tot i que el vent va començar a bufar amb força,vam acabar força bé, rebaixant fins i tot la barrera de les 4 hores i mitja gràcies a uns dos kms finals molt forts. El temps oficial va ser de 4:29:48, però ens va quedar clar que a la Trailwalker, només 6 dies després,hauríem d'anar moooooooolt més lents.
   Sis dies després, doncs, arribava el repte de la  Intermón Oxfam Trailwalker, un repte molt especial. Esportivament significava tornar a la distància dels 100 kms 20 anys després de la meva primera i única experiència. Personalment aportava el plus de participar en una experiència solidària, pensant en els que tenen molt menys que nosaltres, i també afegia l’atractiu de córrer en equip.
   El cert, però, és que no les tenia totes. No sabia si la preparació que havia portat, amb “tirades” de 28, 32, 35, 38 i 42 kms, seria suficient per aguantar bé la distància. Per si no tenia prou dubtes o recels, el mateix dia de la prova, quan em vaig despertar al meu llit de l’Hotel de l’Estació d’Olot, vaig fer un estirament global de tot el cos per treure’m la mandra i...vaig notar com se’m contreia ràpidament el bessó esquerre. Va ser una rampa com una catedral. Esverat, vaig posar-me les dues mans al bessó per relaxar-lo i mirar de fer-lo estovar ràpidament. Per sort, va ser un període molt curt, però més que suficient per espantar-me i afegir-me molts més dubtes sobre si podria fer o no els 100 kms. Era un senyal clar de deshidratació. Potser durant la setmana, i després d’haver fet el diumenge la marató d’Empúries, no havia begut prou líquids... Vaig decidir no dir-ne res als companys, perquè no es pensessin que era la típica reacció de molts corredors abans de començar una prova: que si estic malament, que si em fa mal aquí, que si em fa mal allà... A més, vaig pensar que amb un que estés preocupat ja n’hi havia prou.
   Però en els moments previs a la sortida vaig acabar explicant el què m’havia passat. Necessitava compartir-ho amb els meus companys. Em vaig posar els mitjons compressius per aguantar millor els bessons, cosa que potser no hauria fet sense l’incident de la rampa, i em vaig proposar no capficar-me.
   Els moments previs a la sortida van ser molt emocionants i, quan vam començar a córrer em vaig oblidar ràpidament del bessó. Vam sortir intentant no accelerar-nos massa, mirant de no anar a menys de 7 minuts per km per no pagar-ho després. Era difícil perquè tots estem acostumats a córrer més ràpid, però el primer tram fins a Sant Esteve d’en Bas el vam fer sense cap incidència i al ritme previst. Ens donava la sensació que anàvem just al mig dels equips que corrien i dels que caminaven.
   Sense problemes ens vam plantar al primer punt de trobada amb l’equip de suport, format per la Marga i la Mònica, les dones del Manel i el Xavi, i el Biel, el fill petit del Xavi. Portàvem 17,6 kms i dues hores i 15 minuts de cursa. Erem a Sant Feliu de Pallerols, el poble de la Quima Casas. Vam fer una aturada de 14 minuts per descansar i repostar i em vaig adonar que havia begut molt poc, ja que la camelback estava pràcticament plena. Malament. Em vaig proposar beure molt més a partir d’aleshores.
   Però el tram següent, de Sant Feliu a Amer, vam estar ben distrets, i em vaig tornar a oblidar de la hidratació. Vam trobar la Quima Casas, amb dos nois del seu poble, i ens van acompanyar durant una bona estona. Xerrant i rient vam anar passant l’estona i vam afrontar el tram que ens havia de portar a Anglès, on havíem previst fer “parada i fonda” per dinar.
   Allà el Xavi ens va donar un primer ensurt. No es trobava bé i no volia ni menjar ni beure. La calor havia començat a manifestar-se. Jo anava bé i vaig començar a tastar totes les exquisiteses que ens havia preparat el nostre equip d’assitència: pasta, amanida, truita de patates, pernil, embotit, pa amb tomàquet, boquerons, pebrot escalivat... Tot ho vaig barrejar amb un batut d’hidrats i proteïnes amb llet, que per si sol ja constituia un avituallament. Lògicament, el meu estòmac no va assimilar tanta barreja...
   Vam començar el què havia de ser, per a mi, el pitjor tram de tota la Trailwalker, d’Anglès a Girona. 17,8 kms que es van fer eterns. Era l’hora de més calor del dia i, per postres, afrontàvem el camí amb menys vegetació de tot el recorregut. El sol castigava de valent. Tenia l’estómac pesat i no anava gens còmode. Ja no tenia ganes de xerrar ni fer bromes amb els companys.
   Calculo que devia ser entre el km 48 i el 49 quan em vaig aturar en sec. Necessitava caminar una mica. Em sabia greu frenar el ritme del grup i vaig decidir fer el cor fort i aguantar almenys fins el punt del km 50, on pararíem a gravar una mica i em podria refer. En intentar reprendre la marxa vaig tenir una rampa al bessó dret. A partir d’aquí va ser un calvari. Parava, intentava reprendre la marxa i cada vegada les rampes se’m manifestaven en altres músculs: el bessó esquerre (el del matí al llit), la part baixa dels dos quàdriceps, i fins i tot l’exterior del soli, un lloc on mai havia tingut rampes. Vam haver de caminar una bona estona. En aquell moment em semblava impossible poder completar els 100 kms. Ens faltava més de la meitat del camí! Per sort, un altre equip que va veure el nostre problema ens va dir que tenien “Reflex” i em van ruixar les dues cames. El problema, però, era que les rampes havien arribat per deshidratació, com ho provava el fet que tenia els brassos completament blancs de les sals que havia perdut. Per tant, el “Reflex” podia solucionar momentànimanet la rampa, però estava clar que necessitava una rehidratació ràpida per poder continuar.
   Després de caminar una mica vaig començar a córrer molt lentament. Els bessons van aguantar i progressivament vaig poder recuperar el ritme i aviat vam poder continuar la marxar com abans. Fins i tot vam atrapar l’equip del Rafa Jofresa abans d’arribar a Girona.
   En l’avituallament de Girona vaig beure’m mig litre de sals minerals i només vaig menjar fruita. Prou barreges! El meu cos va anar assimilant els líquids i ja no vaig tornar a tenir rampes.
   Però no podíem estar tranquils. Ara va tornar a ser el Xavi qui va tenir problemes. El Sebas i el Nolo, incombustibles i amb una paciència de ferro, van estar sempre al nostre costat, animant-nos i ajudant-nos a recuperar les energies. 100 kms són molts i es passen moments molt dolents, tan físicament com psicològicament, i el fet de ser un equip de quatre, més el grup d’assitència, es molt important per superar aquests moments.
   Ens vam distreure passant pel centre de la ciutat de Girona i vam afrontar el camí cap a Cassà de la Selva. En aquest tram vam anar força bé i vam arribar al control sense cap problema remarcable. Ja portàvem 71,4 quilòmetres!
   Ja era fosc i vam encendre els frontals. Per a mi va ser una experiència inèdita això de córrer de nit. El Manel portava el llum vermell posterior i els altres tres només el frontal. Jo em vaig posar l’auricular a l’orella esquerre per escoltar el partit Barça-Espanyol. Això ens va distreure molt perquè vaig anar comentant amb els companys totes les incidències, no només les del derbi sinó de tota la jornada. Que si el Saragossa encara se salvarà, que si el Rayo s’ha complicat molt la vida, que si l’Atlètic encara pot anar a la Champions, que si el Cristiano n’haurà de fer 5 l’últim dia si vol atrapar el Messi, que si a Granada hi ha hagut un sidral considerable al final... Després vaig anar-los explicant tot el què passava al Camp Nou amb l’homenatge a Guardiola, i vaig cantar el “Que tinguem sort” al mateix ritme que el sentia per la ràdio...
   Tot això ens va anar molt bé per no capficar-nos amb els símptomes d’esgotament que inevitablement anàvem tenint. Vam arribar a Llagostera amb la moral alta. Ja només ens faltaven 19 kms!
   Ara el gran problema era reprendre la marxa després de les llargues aturades als controls que, d’altra banda, ens semblaven absolutament necessàries psicològicament. Costava molt tornar-se a posar a córrer quan la musculatura es refredava...
   Però sense cap incidència remarcable ens vam plantar a l’últim punt de trobada, el de Santa Cristina d’Aro. Ara sí que li teníem el peu al coll! Només faltaven 8,9 quilòmetres! 
   Vaig trucar la Cristina, que aquesta vegada per temes de feina no m’havia pogut acompanyar, i em va dir que ens havien tocat dues entrades per a la final de Copa en el sorteig de la Penya Barcelonista de Sallent. Una bona notícia per afrontar el tram final de la Trailwalker!
   Ens vam tornar a posar en marxa amb els ja coneguts problemes d’arrencada. El Sebas, el nostre líder, ens va advertir que anéssim amb molt de compte per no ensopegar. A aquestes alçades de la pel.lícula corríem molt malament, gairebé arrossegant-nos i, tot i que ens semblava que anàvem molt ràpid, amb prou feines ho feiem a 8 minuts per quilòmetre. Entrant a Sant Feliu, el Manel va ensopegar amb una tapa de claveguera, i sort que em tenia a prop i el meu cos va impedir que anés de morros a terra. Al cap d’una mica vaig ser jo qui va clavar una puntada a una pedra. El Sebas ens va “renyar” i tots ens vam concentrar per no “cagar-la” a punt d’acabar el repte. Jo notava com si se m’hagués arrencat l’ungla del dit gros del peu esquerre, però ja no vaig dir res més...
   En plena eufòria de sentir “l’olor de l’arribada” vam avançar un parell d’equips i, quan ja ens fatava menys d’un quilòmetre vam veure els amics de l’ApocApoc Team, amb el Zenon, el Gabriel, l’O’Neal i el Champi, que caminaven. Els vam saludar però vam continuar corrent. Potser havíem d’haver entrat tots junts però estàvem eufòrics perquè després de tots els entrebancs estàvem acabant molt bé i no vam parar.
   L’entrada va ser molt emocionant. Vam fer 15 hores, 6 minuts i 34 segons, però això era el de menys. El més important és que vam anar sempre els 4 junts i que vam acabar bé. Ens van dir que érem el desè equip complet que arribava, tot i que dos equips més havien acabat abans que nosaltres però amb tres corredors. 
    L’experiència va ser increïble. A mesura que passin els dies ho anirem assimilant i segur que tindrem ganes de repetir l’any que ve.
   I per acabar, unes dades numèriques, que a mi m’agraden... Sumant les 6 aturades (Sant Feliu, Anglès, Girona, Cassà, Llagostera i Santa Cristina) vam estar aturats 115 minuts. És a dir que el temps “real” de cursa va ser de 13 hores i 11 minuts. El ritme “oficial” surt a 9 minuts i 4 segons per quilòmetre, però el “real” descomptant les aturades ens indica que la mitjana a què vam córrer va ser de 7:55 el km. Cal tenir en compte que vam caminar poquíssim. Dubto que sumant tots els trams que vam caminar superéssim els 3 kms, o sigui que en vam córrer uns 97.
   A mi les pulsacions mitjanes em van sortir a 121, amb una punta màxima de 148. No sé què devia passar en aquell moment que se’m disparés tant perquè sempre que ho mirava anava entre 115 i 125.
   I una mica de conya per acabar. Segons el GPS del Sebas vam fer 103,6 kms! O sigui que...era llarga!!!!! Això sí, no vam retallar en cap moment...
   Moltes gràcies a tothom pel vostre suport abans i durant la prova i per les felicitacions posteriors. I evidentment a la Fundació Albert Bosch i Embotits Noel, que ens van ajudar a arribar als 1.500 euros quan estava a punt de sonar la campana.