BILBAO NIGHT, LA PRIMERA MARATÓ NOCTURNA DE LA MEVA VIDA












   La marató de Bilbao del 22 d’octubre del 2011 va ser la "primera vegada" de moltes coses: primer vol en avió de la Fiona, primera marató nocturna (i això que ja n'havia fet 107 abans), primera marató que comença un dia i acaba un altre, primera marató amb la Fiona d'espectadora...

   Esportivament, la marató estava pensada per ajudar el meu nebot Sergi a baixar de les 4 hores, ja que en la seva primera marató, coincidint amb la del meu centenari, va fer 4:03. A tots dos ens preocupava força l'horari, perquè se surt del què és habitual. Particularment, tenia els meus dubtes que el meu cos tingués energia per tota la marató, tenint en compte que començàvem a córrer a dos quarts de 10 de la nit, en un dia en què ens havíem llevat a les 6 del matí...

   Per aquest motiu, el Sergi i jo vam fer una mica de migdiada a la tarda, mentre la Cristina, la Maria (dona del Sergi[, la Fiona i el Joan (fill del Sergi i la Maria), feien un vol per Bilbao i de passada veien la manifestació política de la tarda, precisament la que va provocar l'endarreriment de l'hora de sortida de la marató. La Cristina diu que l'ambient que hi va veure li va recordar el de la manifestació de Barcelona del juliol de l'any passat.
    Cap a les 9 ens vam trobar tots a la vora del Museu Guggenheim, punt de sortida de la marató, i, després de fer les oportunes fotos, el Sergi i jo ens vam situar a la sortida, que era molt estreta tenint en compte que sortíem junts els de la marató, que erem poc més de 500, i els de la mitja, que eren gairebé 2.000.

   La sortida és molt maca perquè, un cop donat el tret, engegen uns focs artificials que nosaltres, que vam sortir molt endarrere, vam poder veure prou bé. Vam trigar més d’un minut i mig a passar la ratlla de sortida, però el pitjor va ser que, després, ja amb el nostre temps en marxa, vam haver de tornar a caminar perquè el camí era tan estret que no es podia passar. El primer km el vam fer gairebé en 7 minuts, però no ens vam posar nerviosos. Les maratons són molt llargues i no cal tenir pressa per recuperar el temps perdut...

    Vam veure força corredors catalans, entre els quals els nostre Txuss, però la gran sorpresa la vaig tenir quan, a l’alçada del km 3 ó 4, vam parlar amb un noi de Campllong (prop de Cassà de la Selva), que ens va explicar que corria aquella marató i que viatjaria en cotxe la nit per fer l’endemà la del Mediterrani. Després vaig saber que el seu nom és Tomàs Coris i que va fer 3:44 a Bilbao i 3:40 al Mediterrani. Quin crack!

    Nosaltres vam anar fent al nostre ritme, una mica complicat de portar perquè hi havia algún km molt mal posat. El fet de fer dues voltes crec que va provocar que alguns cartells estéssin posats al revès, però el més greu és que no hi havia mai la mateixa distància entre els kms de les dues voltes, prova evident que els havien posat una mica al seu aire.


   Entre això, el temps perdut en el primer km, les tres aturades a veure la família i tres pixadetes, vam perdre molt temps, o sigui que és evident que el meu nebot està capacitat per fer una marca molt més bona!

   Les aturades les vam poder fer d’una manera estratègicament perfecte i sense fer caminar les dones i la canalla...ja que passàvem quatre vegades per davant de l’hotel. Ens van donar suport en el 8,5; 19,5 i 30. En el 40 ja no perquè era molt tard i les criatures dormien.

   La segona part de la marató és molt solitària, sobretot una part del recorregut que s’allunya molt del centre. A més, ja només corríem els maratonians, o sigui que de caliu no n’hi havia gaire. Vam anar mantenint el ritme, sense decaure i sense problemes musculars i quan faltaven uns 7 ó 8 kms ja li vaig dir al meu nebot que teníem assegurat el sub 4 hores.

   Em pensava que faríem 3:58 ó 3:59”, però en els tres quilòmetres finals el Sergi, portat per l’eufòria o animat pels “troneres” que ens deien quatre coses des de les portes dels bars, va accelerar una mica el ritme i vam acabar en 3 hores, 56 minuts i 58 segons de temps real, i fins i tot amb el rellotge de l’arribada per sota de les 4 hores. En el diploma que m’he descarregat avui no hi figura el temps real, sinó l’oficial, 3:58:37, cosa que no trobo correcta. El més valorable és que vam fer la primera mitja en 1:58:46 i la segona en 1:58:12, tot i els punts quilomètrics mal col.locats. El meu nebot no es podrà queixar de la llebre...

   L’endemà de la marató vam fer turisme per Bilbao, vam menjar uns bons pintxos a la Plaza Nueva i a la tarda vam marxar cap a l’aeroport satisfets per haver passat un cap de setmana rodó.

   Ara, la pròxima estació serà Nova York per onzena vegada, però sense la Cris ni la Fiona i sense nebots. Aquest any toca amb companys de feina. Debutaran a la Big Apple l’Artur Peguera i el Víctor Patsi.