A RIO DE JANEIRO EM VAIG AVANÇAR 4 ANYS ALS JOCS OLÍMPICS

 

   Quan se'm va acudir el projecte de córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques vaig començar a viatjar pel món per anar posant la col.lecció al corrent. El dia que vaig saber que Rio de Janeiro seria la vint-i-tresena ciutat de la llista no em vaig plantejar anar-hi abans del 2016 perquè, de fet, una ciutat no és olímpica fins que no s'hi han disputat els Jocs...

  A vegades, però, les circumstàncies et fan prendre decisions imprevistes.  Escarmentat per no haver pogut fer la marató de Los Àngeles aquest 2012 per un tema de calendari professional, vaig pensar que era millor avançar feina i anar a fer la marató de Rio encara que fos 4 anys abans de la disputa dels Jocs. No fos cas que, en el futur, la cosa es compliqués... De fet, abans de la crisi i les retallades, el mes de juliol sempre era per a mi un mes dedicat al Tour i, per tant, mai no hauria pogut anar a córrer la marató de Rio. I com que no sabem què passarà en el futur, sempre és millor poder dir “feina feta”...

    Així, doncs, va arribar el moment de les grans decisions: vacances al Brasil i una nova marató olímpica al sac. L'experiència es pot considerar molt bona en tots els sentits, tot i que per a la Cristina i per a mi va significar la primera separació de la Fiona en els nostres 10 mesos de paternitat. Vam pensar que era millor deixar-la amb els avis i marxar sols cap al Brasil.

   Al final, però, no vam estar sols del tot perquè a partir del tercer dia a Rio vam compartir moltes coses amb el Sergi Pareja, “afoolrun” a Corredors.cat, la seva dona Rebeca, que també és maratoniana, i les seves filles Abril i Mariona. Per temes de feina, aquesta família catalana s'ha traslladat a Curitiba, i evidentment la marató de Rio no la podien passar per alt...

   Després de les inevitables visites turístiques a la ciutat més famosa del Brasil, i d'haver rodat una mica per Copacabana dissabte amb la Cristina i el Sergi, va arribar el dia de la marató. Amb el Sergi havíem quedat a les 5 del matí davant del Copacabana Palace, un hotelàs que ens quedava al mig del nostre apartament i el seu hotel. Vam agafar un taxi per anar al punt d'on sortien els autocars cap a la sortida, situada uns 40 kms al sud de la ciutat, al barri del Recreio dos Bandeirantes.

   El recorregut de la marató era pràcticament lineal, de Sud a Nord, al costat de les platges de Barra de Tijuca, Sâo Conrado, Leblon, Ipanema, Copacabana, Botafogo i Flamengo, on hi havia l'arribada. No tindrà res a veure amb el circuit de la marató olímpica del 2016, que començarà i acabarà al famós Sambódromo Marquês de Sapucaí, on es fan les desfilades dels celebèrrims Carnavals de Rio. 

   Vam arribar a la zona de sortida quan clarejava. Segons els organitzadors, la marató l'havíem de córrer unes 6.000 persones, i el total d'inscrits comptant-t'hi la mitja i un cursa de 6 kms superava les 20.000 persones. Jo no veia tanta gent com deien, i al final la classificació em va confirmar el seu càlcul optimista, almenys pel que fa a la marató, ja que només la vam acabar 2.355 homes i 546 dones.

   L'àrea de sortida era prou gran, amb una zona verda al costat de la platja. Només baixar de l'autocar va començar a ploure. Després de 3 dies de sol, les previsions ja deien que diumenge la situació canviaria. Vaig pensar que era millor perquè els dos dies que vaig rodar per Copacabana vaig tenir una sensació d'humitat i calor molt gran. 

   Vam deixar les bosses i ens vam situar a la sortida, que era força estreta. No vaig veure llebres oficials. Vam arrencar i, mentre cobríem tot xerrant els metres previs a la pancarta de sortida, se'ns va dirigir un noi en català que ens havia sentit. Era un altre català que també vivia al Brasil, en aquest cas al mateix Rio, i que també es deia Sergi.

   Passada la línia, em vaig acomiadar dels dos Sergis, que volien fer unes quatre hores, i vaig anar avançant gent, fins passar el km 1 en 5 minuts i mig justos. A partir d'aquí vaig anar fent cada km en 5 minuts i algun segon, però espantat per l'alt grau d'humitat que hi havia, i que feia que anés completament xop, molt més per la suor que per l'aigua de la pluja.

   Aviat, però, el “xiri miri” es va anar convertint en una pluja tropical de debò, i el vent va començar a bufar cada vegada amb més força. Afortunadament, venia més d'esquena que no pas de cara, i vaig pensar que això podia ser fins i tot un avantatge.

Moll com un peix vaig arribar al final de la platja de la Barra de Tijuca, una mica abans de la mitja marató, on en teoria hi havia d'haver les dones i les nenes, que només tenien opció d'arribar allà en taxi ja que el metro les deixava a l'alçada del km 34, on havíem previst la segona trobada. Les vaig veure suportant estoicament la pluja i el vent. Vaig parar un parell de minutets i vaig reprendre la marxa per passar pel punt de la mitja marató en 1:50:20.

En deixar Barra de Tijuca vam abandonar la costa per sortejar una muntanya que separa aquesta platja de la de Sâo Conrado. Vaig trobar-me la primera pujada de la cursa, molt incòmoda per córrer perquè era una autovia molt aperaltada. Després d'un túnel vam aparèixer a la platja de Sâo Conrado i el vent es va intensificar encara més. Moltes tanques havien caigut i fins i tot el cronòmetre del km 30 estava esmicolat per terra. El meu ritme havia baixat i ja portava dues hores i 38 minuts. Vaig calcular que si no m'enfonsava espectacularment, acabaria en la franja de 3:40 a 3:50.

En el km 34, ja a la platja d'Ipanema, vaig tornar a veure la Cristina, la Rebeca, l'Abril i la Mariona, tan molles com jo mateix. La Cristina em va acompanyar uns metres i va anar cap al metro per marxar cap a l'arribada.

 El tram final se'm va fer molt pesat. Vaig travessar tota la platja de Copacabana, que oferia un aspecte desolador, que no tenia res a veure amb el què havia vist els dies anteriors. De fet, tota la marató transcorria fins aquell moment amb una falta absoluta d'ambient, sense espectadors ni animació de cap mena.

   Per fi vaig trobar-me una orquestra, cap a la meitat de la platja de Copacabana, que tot i el temps de gossos intentava animar els corredors. Jo que em pensava que correria tota la marató a ritme de samba...

   Vull pensar que el temps va ser la causa de la falta d'animació, però en general em vaig emportar una impressió molt pobre pel que fa a la implicació de la ciutat amb la marató. No vaig veure en cap moment l'esperit olímpic i penso que, de moment, tenen molt més al cap el Mundial de futbol del 2014 que no pas els Jocs Olímpics del 2016.

   La pluja em va continuar acompanyant en els dos últims barris del recorregut, Botafogo i Flamengo. Vaig veure camps de futbol i  de volei a les platges desertes, mentre contemplava l'esplèndit Pâo d'Açucar, on havíem pujat divendres amb el Sergi i la seva família.

Vaig afrontar la recta d'arribada pendent de si veia la Cristina entre els espectadors que, allà sí, animaven els corredors que anàvem completant la marató. La vaig descobrir ben situada en una tribuna a pocs metres de l'arc, des d'on, evidentment, va poder immortalitzar la meva arribada. El meu temps oficial va ser de 3:48:12, més del què m'esperava però un registre acceptable donades les circumstàncies.

El Sergi va poder baixar de les 4 hores, però la pluja i el fred va fer que no poguéssim comentar la jugada a l'arribada. Ho vam fer, però, la mateixa nit, compartint taula amb ell i la seva família en un restaurant de “quilo” a Copacabana, una mena de bufet lliure en què et cobren segons el pes del què agafes, independentment del què sigui...

Després de la marató, amb la Cristina vam continuar les vacances amb una breu estada a Sâo Paulo i una visita a les Cascades d'Iguaçu, que no tenen res a envejar a les del Niàgara. Curiosament, el mateix dia de la marató de Rio s'hi va disputar una mitja marató. Li recomanaré al Sergi que la faci l'any que ve.

   El projecte olímpic, doncs, continua pendent de Los Àngeles però ja té una nova anella a la cadena. Quan pugui anar a Califòrnia la col.lecció estarà al corrent fins el 2020. Com a mínim...